Humor radioactiu

En un moment en què el debat sobre l’abastiment d’energia i les conseqüències de l’explotació de les centrals nuclears estan a l’ordre del dia – ja no només a les Terres de l’Ebre, sinó al món sencer- no està de més llegir una novel·leta com la que tinc a les mans.

 

Per a començar a pensar-hi, us proposo un exercici. Imagineu que podeu posem tots estos titulars reals davant d’un espill i els hi doneu la volta:

 

L'Ajuntament d'Ascó votarà si acullen el cementiri nuclear dimarts que ve (22/01/2010)

 

Ascó aprova la candidatura del cementiri nuclear (26/01/2010)

 

El cementiri nuclear d'Ascó incompliria alguns acords internacionals (3/2/2010)

 

Milers de manifestants s'oposen a Ascó al cementiri nuclear (24/01/2010)

 

L'alcalde d'Ascó afirma que el cementiri nuclear està “més justificat que mai” (18/3/2011)

 

Segurament el resultat seria Cementiri Nuclear, una obra que satiritza, en general, sobre l’especulació al voltant de l’energia nuclear i, en concret, sobre el fet que tota la vida d’un poble se’n vegi afectada. El seu autor, Anton Dorca, emula tècniques com la d’Espriu a Cementiri de Sinera per parlar d’una vila anomenada Ocàs, evocadora d’una altra localitat ebrenca que segurament coneixeu. L’ajuntament d’Ocàs pretén aconseguir la concessió per a construir-hi un cementiri nuclear. I així, comencen tota una sèrie de periples que s’acosten al realisme fantàstic ja que, tot i tenir una trama molt similar als fets reals que us exposava fa un moment en forma de titulars, la ficció és una constant fàcil de reconèixer.

 

Sent-vos sincera, per a mi, Cementiri Nuclear no és una obra mestra de la literatura universal, no té un estil narratiu digne de cap avantguarda, no utilitza figures retòriques més enllà de la ironia que tenyeix tot el relat, no treballa la profunditat dels personatges -sobretot perquè la majoria són personatges abocats a ser plans perpètuament-... Però alhora, penso que la nostra literatura necessita textos com aquest: senzills, propers a la gent i al seu parlar i en una gran dosi d’imaginació.

 

La que ens presenta Anton Dorca és una lliçó de com hem de païr molts dels fets que s’encadenen al nostre voltant avui en dia. És una catarsi col·lectiva. Just al moment abans de tocar fons, de donar-ho tot per perdut, d’entendre que aquest sistema no estarà mai a favor dels interessos de tots els que hi viuen, necessitem relativitzar-ho tot, mirar-nos el melic i riure de situacions que per elles mateixes no són divertides. I després d’uns instants de disbauxa dins del nostre cap, ara sí, arriba el moment de posar-nos seriosos.

 

Per acabar-ho d’adobar, la pregunta que jo em faig: “Qui hi ha darrera d’Anton Dorca?” Segons el pròleg del llibre es tracta d’un pastor anarquista que ha descobert amb aquest llibre la seua passió per l’escriptura. Andreu Carranza i Toni Orensanz diuen ser els seus padrins literaris. Serà realment el Salinger ebrenc?