Anna Zaera
,
29/04/2015
Llibres

Una tarda a la terrassa de Jesús Massip

Conversa amb l'arxiver i historiador després de rebre la Creu de Sant Jordi
Jesús Massip

Foto: 

Anna Zaera
Anna Zaera
“Em va trucar la meva filla i em va dir: Ja t'han crucificat” em diu Jesús Massip (Roquetes, 1927), irònic, assegut a la terrassa del seu xalet, als afores de Tortosa. Fa pocs dies que ha rebut un dels màxims reconeixements que pot obtenir una persona per part de la Generalitat, la Creu de Sant Jordi, que posa en valor la seua tasca com a arxiver de Tortosa, però també la d’historiador i poeta. Davant d'un paisatge de verd pi, deixa que els rajos de llum li posin roges les galtes per sota la barba blanca. Massip té gairebé 89 anys, però manté uns ulls encuriosits i tímids, d'algú que encara es deixa inspirar i, per tant, ruboritzar. Moltes tardes l'escriptora Zoraida Burgos puja a l'hora del cafè a visitar-lo. Normalment en divendres. Parlen de coses normals i de coses d'escriptors. Són supervivents il·lustres d'una generació que va fer de la cultura la seva resistència contra les derives autoritàries.
"Hi ha mestres que no són mestres. Un mestre és aquell que sap enamorar els alumnes. Com pots enamorar si no sents el que expliques?"

Avui Zoraida Burgos no ha pogut pujar, però sí que ho ha fet la cantautora Montse Castellà, que sempre que pot enfila amb energia la Carretera de la Simpàtica amb la seva furgoneta verda. Massip ens ofereix cadira, mentre rumia una estratègia d'inginyeria casolana per evitar que entrin insectes en aquest hivernacle on conrea durant hores les seves lectures. Ens vam conèixer quan Montse va vindre a l'Arxiu a fer un treball m'explica, dirigint-se ara a mi, rememorant l'origen d'una amistat que s'ha anat construint a base d'encadenar trobades i fascinacions mútues. L'una enlluernada pel pes de la trajectòria, l'altre per la potència de la joventut. Què vols de mi? em pregunta després de les formalitats. "Vull que m'expliqui coses" contesto. En els darrers temps, Massip, igual que li va passar a Vergés, o que li passa a Manuel Pérez Bonfill, està acostumat a què les institucions els reconeguin com a ambaixadors culturals de la ciutat. Això els ha permès explicar-se a ells mateixos en unes quantes ocasions. En cada nova trobada, l'autoretrat deixa lliures algunes escletxes des d'on repensar-se. I això hem vingut a fer.

Géminis, bessons
En plena voràgine de continguts digitals, me'ls imagino de joves, discutint temes asseguts en un cafè tortosí, anant a la impremta, i repartint a corre-cuita exemplars de la que va ser l'única publicació cultural de l'època a tota la demarcació de Tarragona, entre els anys 1952 i 1961. El pare de Gerardo -Gerard Vergés- ens va fer conèixer perquè pensava que com els dos escrivíem, ens podríem entendre explica. Vam començar a publicar versos en castellà, perquè en aquella època el català era una llengua prohibida recorda davant la mirada atenta de la cantautora. Amb nosaltres van fer un genocidi cultural diu seriós i ferm. Repeteix la frase ara en singular: Amb mi van fer un genocidi cultural diu. Si te la neguen -parlant de la llengua- et sents ferit, insultat, disminuït... diu qui va veure la seva formació interrompuda per la Guerra Civil quan tenia 10 anys. Vaig deixar d'estudiar, i vaig marxar a les muntanyes, amb l'única companyia de 'Platero y yo', el llibre que llegia de principi a fi, i, quan l'acabava, tornava a començar diu. "Per escriure bé català, vaig necessitar deixar d'escriure en castellà durant tres o quatre anys. Vaig haver de fer-ho per a eliminar els castellanismes, les construccions sintàctiques, i tot allò que pogués fer nosa" explica.


Géminis va ser l'embrió de les seves respectives obres literàries em diu Castellà aprofitant que Massip s'ha aixecat de la cadira i amb passetes curtes i seguides es desplaça cap a l'extrem de la terrassa per comprovar que no entrin insectes. Després Vergés es va fer farmacèutic i ell arxiver. Ella coneix bé la història. De fet, el 2011 el seu disc Géminis recuperava la memòria d'aquest projecte cultural que segons la tortosina "volia homenatjar aquell atreviment de Vergés i Massip, i recuperar tant l'esperit crític com el valor del paisatge ebrenc" dos motius molt presents en l'obra dels escriptors d'aquella generació que van veure interrompuda la seva joventut pel franquisme. Nosaltres som fills de l'Escola lliure, de l'Escola Montesori, sense saber-ho comenta recordant que l'ensenyament en l'època de la República. Els anys en què aquells xiquets curiosos, que estudiaven geografia dibuixant les fronteres sobre el terrer, i que coneixien botànica i biologia amb les troballes que feien al camp, van formar-se un criteri propi sobre la vida i el món. "L'herència dels anys de foscor del franquisme encara l'arrosseguem i s'ha traduït en una societat sense esperit crític, a qui li costa trobar les seves arrels culturals" diu mostrant les fatals conseqüències d'aquells fets. Per mi l'ensenyament és la base, és una inversió de cara a les generacions que vindran diu Massip. Com mons iaios que plantaven arbres saben que no gaudirien de l'ombra. Has de pensar de 100 en 100 anys afegeix Castellà.

L'ensenyament i l'enamorament
El teòleg Mossèn Manyà -íntim del pare de Massip- és qui va despertar les inquietuds dels joves Vergés i Massip. Que mon pare i un teòleg s'entenguessin tan bé, no ho he comprès mai! diu. Potser la connexió no entén d'ideologies i de generacions, sinó més d'esperits inquiets. Coincideixen els dos. "El que ha de fer la revolució és moure els fonaments d'una societat, a poder ser sense que aquells que manen se n'adonin, si no els tornaran a enfonsar diu Massip. "Perquè em mires a mi quan parles de revolucionaris?" diu Montse soltant una riallada gutural, de complicitat. Se suposa que els versos no fan mal a ningú, ni són polítics diu. Bah, els versos són cosa de poetes.. deien els censors, i així van idear quaranta mil divertides maniobres per dir coses sense que es notés.

Massip va conèixer de jove bona part de l'intel·lectualitat catalana i espanyola. És coneguda la seva amistat amb el poeta Vicente Aleixandre, a qui anava a visitar a Madrid sovint. Menejava unes mans enormes per acompanyar les paraules recorda el tortosí. Ara és Castellà qui acudeix puntual a la cita amb l'experiència, com si les transferències de sabers estiguessin destinades a perpetuar-se més enllà de l'acadèmia. Un vell és un home que té una experiència que li permet ensenyar moltes coses que la gent no sap sentencia en un moment de la conversa. "Jo estic mig enamorat de Montse. La trobo extraordinària. És de la poca gent que no és excessiva" diu Massip.

Coincideixen que l'aprenentatge ve de l'enamorament. "Hi ha mestres que no són mestres. Un mestre és aquell que sap enamorar els alumnes. Com pots enamorar si no sents t? Hi ha alguna persona que pugui enamorar sense sentir-ho?" diu Massip. "A mi em passa cantant, si no sento el que canto no ho puc transmetre. Si són cançons teves és evident perquè les has escrit tu i si són versions, te les has de fer teves, per transmetre-les d'alguna manera" comenta Castellà. "Els alumnes connectem sempre. Ells -referint-se als professors- volien agafar-me i jo volia deixar-me agafar" diu el poeta.

Què demana de la vida Massip? No enganyar-me a mi mateix, i per tant no enganyar ningú diu. D'esquena a nosaltres, el recentment condecorat mostra alguns dels seus combats quotidians amb la natura. El que m'importa és que no m'entren els bitxos. Perquè hi ha molt d'animalet per aquí fora que vol entrar. La virtut la té aquesta persiana. Quan intenten marxar, queden atrapats, i si els cau el sol damunt, moren rostits explica dirigint-se cap a un extrem de l'espai. Després d'una conversa llarga, deixo sols els amics perquè segueixin la seva conversa.

    També et pot interessar