Ells tindran les armes, però natros tenim el vi, el xampany, l'amor i la música

Opinió
,
dilluns, 23 novembre, 2015
"Des de la més absoluta ignorància i la llàstima per la gent que viu amb odi cap a la societat occidental pensant-se que ens alimenta el mateix sentiment, seguirem inundant els carrers de gent, d'alegria i de felicitat"

Ja ha passat una setmana d'aquell malson, aquell 13 de novembre en què un grup de tarats fanatitzats van recordar-mos que, citant a Manuel Valls, “estem en guerra”, a través d'un atemptat que va enviar a l'altre barri a 130 parisencs que gaudien de la vida una nit de divendres, el moment durant tota la setmana que més desitges i esperes per desconnectar de la rutina i submergir-te en un món fantàstic, carregat de cultura i ple de possibilitats que t'ofereix París. Hi ha molts clixés sobre la capital francesa, però si n'hi ha un que és més cert que d'altres és que els parisencs vivim fora de casa. Qualsevol excusa és bona en sortir de la Universitat o del treball per, en lloc de tornar a casa per tancar-te en els teus 30 metres quadrats en els casos més afortunats, asseure't en una terrassa parisenca amb els amics i fer petar la xerrada fins que es face tard. L'hòstia a la cartera és ben generosa, però segueix valent la pena.


París és una ciutat on l'avorriment està prohibit. Per als fans de l'art, sempre hi ha una exposició interessant per visitar i, sinó, et pots perdre pel Louvre per refrescar la memòria. Per als cinèfils, vivim en la ciutat del cinema on arriben pel·lícules de tots els indrets del món que pots veure i reveure tantes vegades com vulgues per només 20 euros al mes. Per la mateixa quantitat, podem apuntar-mos als gimnasos municipals o piscines durant un trimestre. I els ídols… qui no té un ídol, un cantant o un grup de música preferit? Tots passen per París vinguen d'on vinguen. Quan l'art, la cartellera i els concerts no ens arriben per pagar-ho de la butxaca, sempre podem sortir a passejar, la gran afició dels parisencs: perdre't per París i meravellar-te de la seua arquitectura i els seus monuments i la seua gent. I quan els peus et diuen prou, de sobte et trobes al costat del Sena un rogle de gent amb un radiocassette fent balls de saló, hi ha algú que no té parella i et demanen de participar. Dius que no en saps, i que potser faràs comèdia, i al vespre arribes a casa tenint nocions d'un ball al qual mai t'hauries interessat.

Per a la gent solitària com jo, que ens agrada gaudir de la tranquil·litat i observar, ens asseiem un migdia, després de treballar o en acabar la Universitat, en un restaurant. Ens demanem el menú del dia, una botella d'aigua de la ciutat i una copeta de vi de la casa, que tot i no ser del millor, supera de bon tros qualsevol que et puguen servir a qualsevol restaurant de gasolinera de casa nostra. I a la taula del costat, separada només per cinc centímetres, perquè l'espai va a preu de tòfona, se t'asseu un desconegut. Veu que estàs llegint en català i, per curiositat, et pregunta d'on ets, comences a parlar sobre els teus orígens i els d'ell, que possiblement tampoc siguen parisencs, d'aquí empalmes a l'actualitat i de l'actualitat a la teua faena, de la faena a la música, i de la música a París. I t'acaba recomanant una peça de teatre popular que aniràs a vore la setmana vinent amb algun amic. Has acabat de dinar i l'has compartit agradablement amb algú que no havies vist mai i que, possiblement, no tornaràs a vore més, però esta és la màgia de París: milions de desconeguts que ens trobem diàriament al carrer, urbanites que ens agrada estar al dia de tot el que passa, i que tenim un problema comú: ens falten dies de 30 hores per fer tot el que volem fer.

La gran majoria de parisencs som persones sociables, que esperem amb candeleta el cap de setmana per poder fer més coses de les que fem entre setmana, que vivim de París i París viu de natros. Ens aturem pel carrer per vore què passa perquè som curiosos, i si trobem algú perdut, el reorientem perquè sempre hi ha coses per fer i llocs on anar. La nostra filosofia de vida és el Carpe Diem a pesar que la malvivim amb un ritme de vida frenètic que ens imposa la ciutat en què els diners et van volant de la butxaca, però que la intentem gaudir a la nostra manera intentant tirar per la via del low cost i la calma. I ens passem el dia queixant-mos quan l'administració ens dóna pel sac o hem trobat alguna minúcia en algun servei pel qual hem pagat cristianament.

Ningú s'espera que en una sala de concerts, com és Bataclan, amb un públic jove, universitari, pacífic, els ideals del qual són la pau al món, la solidaritat i l'alegria, un grup d'arreplegats irrompe amb armes semiautomàtiques i protagonitze una massacre. Durant esta setmana hem vist com des de la internacional molts es sorprenien de com un atemptat d'estes característiques toca tant profundament la societat parisenca, encara que els que hem tingut sort no tinguem cap mort entre les víctimes. Precisament perquè no estem parlant d'un atac a la Défense o al ministeri de Guerra, a la casa del president, o fins i tot a la Torre Eiffel, que tot i ser un símbol de la ciutat, el seu públic acostuma a ser turista, no hagués sigut el mateix. Ens referim a un atac en un barri popular on cada dia milers de persones s'asseuen per gaudir del que ens ofereix la ciutat amb tots els seus “ets i uts” buscant desmoralitzar, fomentar la por i que ens quedéssem reclosos a casa, com va passar l'endemà dels atemptats.

Durant uns dies no reconeixíem la ciutat, però poc a poc vam anar agafant consciència del que havíem patit. Per entendre-ho, primer havíem de tindre clar qui érem i qui eren. Som una societat plural, de diferents tendències polítiques, diferents religions, idees, estils de vida, moda, gustos, tendències, aficions, colors i resta d'etiquetes que es vulguen aplicar que compartim diàriament amb total respecte una vida als carrers de París, coneguda com a “ciutat de l'amor” i no de la por. I ells, qui són? Són gent que odia els parisencs (homes, dones, moros, negres, orientals, catòlics, musulmans, homosexuals, pastafaris, hermafrodites, demòcrates, comunistes, liberals… i tota la resta de gent i etiquetes que es vulguen aplicar a n'esta societat) i que pretén que gent innocent paguem pels pecats de les polítiques miserables dels nostres representants. D'altres potser en destacaran els seus elements biogràfics, però per als parisencs, no ens importen en absolut.

Des de la més absoluta ignorància i la llàstima per la gent que viu amb odi cap a la societat occidental pensant-se que ens alimenta el mateix sentiment, seguirem inundant els carrers de gent, d'alegria i de felicitat. I si els pica, que es rasquen, perquè ells tindran les armes, però natros tenim el vi, el xampany, l'amor i la música, que no és poca cosa. En definitiva, tenim la cultura entre les nostres mans. No tenim por.  

Lo Mascarat
Periodista