dilluns, 8 febrer, 2016
Opinió

Insuficient no és suspès

"Cal fer saber qui som i com som i perquè som. Amb coneixements, amb arguments, amb paciència, ei, i amb tota la violència que té per a l’ignorant l’ús de la raó. Que en tenim. I molta"

Quin dia més bonic, ahir! Un diumenge assolellat com els d’abans, d’aquells que el vent de dalt torna més blaus. Blaus com la samarreta que portaven les 50.000 persones que van assistir a la concentració contra el Plan Hidrológico Nacional el qual, un cop més, volen imposar des del país veí perquè prosperin objectius tan perseguits per certs sectors de la política espanyola (i una part de la catalana, la qual s’ha criat xuplant de la mamella catalaníssima, també, de la millor tradició cacic) com són la disputa entre territoris d’una mateixa nació (Terres de l’Ebre-Terres de Ponent) o l’enriquiment dels propis sectors i lobbies que promouen i fan campanya per a que el nou PHN tiri endavant.

Les Terres de l’Ebre són de nou un camp de batalla i, tan sensibilitzats com estem amb la nostra terreta (la millor del món, i ho sabeu), mirem les imatges de la marea blava i ens n’enorgullim i diem o pensem que content estic de formar part d’això! I, al cafè, comencem a donar arguments, amb amics i saludats, en contra del Plan, i ens omplim la boca dient que un cop vam fer retrocedir l’autobús on hi viatjava el conseller Puig (que havia pactat amb el PP el transvasament de l’Ebre) a còpia de tirar-li fang i garbes d’arròs, i sortim amb allò que aquí ja tiràvem l’àrbit al canal als anys 50 i, mentre, de fons, les imatges impactants del diumenge... I diem que ha vingut molta gent de fora a manifestar-se amb nosaltres (gent de l’Aragó, gent de l’àrea metropolitana de Barcelona, gent de l’Empordà, gent de Lleida, valencians, etc)! I no volem parar la màquina de somiar, i no som capaços d’obrir els ulls i veure que una manifestació que vol fer evident la demència ecològica i l’afaram monetari que s’amaga rere aquest atemptat contra una part del país (cadascú sentirà que és una part diferent: peus, cor o anus), la nostra, necessita un suport exageradament més gran de la pròpia gent de les nostres terres. De 180.000 persones que estem censades als municipis de les comarques de l’Ebre, no hi van assistir ni una quarta part. I això, sentint-ho molt, malgrat els castellers, les actuacions musicals amb tant de cor com convicció i l’ambient festiu de protesta que es va viure, no poden amagar la paràlisi i la inacció de la gran massa de la població d’aquestes contrades. En som pocs, i encara no hi anem junts del tot, ni que sigui per un propòsit tan lògic i primari com és el de voler seguir vivint o morint al lloc on vas ser infant, mantenir la casa familiar, o saber-te part d’un paisatge, d’unes olors, d’una llum i d’una manera de fer únics a Europa i al món. Ep, els que hi són, valen per deu, direu. I tindreu raó. Però imagineu que ens hi afegim TOTES i TOTS. Ja? Seguim.

A veurA com ho dius tu això?
Em deixareu que hi sumi una altra qüestió: el Govern de Catalunya ha aconseguit amb un simple però estudiat moviment de peces, crear una sensació d’abric, de suport, de recolzament, envers la problemàtica de l’aigua i el manteniment de l’ecosistema lligat, com és natural, a la lluita pel manteniment del cabal ecològic de l’Ebre. I ho ha fet tan bé que a tot Catalunya, començant pel Delta, ja donen per fet que tenim aquest exèrcit d’advocats i polítics esmolant la seva llengua per dirimir tots els plets a favor nostre i, en conseqüència, a favor del futur Estat Català. Però no ens deixem enganyar: hi ha moltes altres qüestions importantíssimes per resoldre al Delta i a tota la zona ebrenca. A molts nivells, ecològic, industrial o de desenvolupament, aquestes qüestions van des del control de plagues i lluita contra les espècies invasores, la defensa de la biodiversitat, la pervivència de les espècies autòctones, el control de pesticides, la pròpia regressió del Delta (lligada en part al transvasament, però també a accions al territori com poden ser la construcció de dics de contenció), fins a la inversió o promoció d’indústries vinculades al desenvolupament sostenible del territori que creïn llocs de treball, tot passant per la millora (o creació, és clar) de les xarxes de comunicació públiques (les carreteres, sí, però també els trens, per l’amor de Déu!) o, i aquesta és fonamental, la dignificació de la gent del sud, que estem farts de sentir-nos com animals de zoològic quan sortim de casa perquè, per exemple, parlem diferent de com ho fan a la tele (som exòtics: A veura com ho dius això, tu? Mira Pere, quina gràcia!) o a la resta del país. De res serveix el brutal creixement de festivals, museus, accions artístiques, dels darrers anys, les quals viuen i conviuen amb el manteniment d’altres manifestacions culturals molt més antigues. S’hi pot estar a favor o en contra, però no és just ignorar-ho, xec, que ja no som menuts i ja no ens agrada que es jugui a prendre’ns el nas.

'Tota política que no fem, serà feta contra nosaltres'
Com va dir Joan Fuster, 'Tota política que no fem, serà feta contra nosaltres'. Això cal tenir-ho molt present. I cal moure’ns, defensar lo nostre (en el sentit identitari, emocional i, perquè no, físic, també) entès com a bé comú. Cal fer saber qui som i com som i perquè som. Amb coneixements, amb arguments, amb paciència, ei, i amb tota la violència que té per a l’ignorant l’ús de la raó. Que en tenim. I molta. Com diu d’aquella manera tan simpàtica en Quim Masferrer: 'Gent de les Terres de l’Ebre, sou molt bona gent!' Però deixeu-me afegir, a títol personal: Però estem molt parats i cal que ens espavilem!

 

Eduard Carmona
Poeta