La cultura no és la cirereta; és el sucre del nostre pastís

Opinió
,
divendres, 19 juliol, 2019
" Valorem la importància de la cultura? Valorem la feina que comporta generar els productes culturals? Parlo del procés"

El pla Z, l’horitzontal en l’eix de coordenades, és el que marca la localització dels punts geogràfics i estableix les distàncies en el pla. És evident que el mateix producte cultural es veu més recolzat per agents, empreses i administracions quan més prop està dels nuclis i forces de distribució. En el nostre cas, els qui treballem des de la perifèria, ho tenim comprovat. No tenim els teatres, ni les galeries, ni les editorials, ni els espais expositius per assegurar l’equitat necessària i per pensar que si el nostre treball no arriba al públic és per la manca de qualitat del nostre treball. Tampoc hi ha res que ens faci pensar que si tinguérem més accés als centres de poder de la cultura ho tindríem millor. Però aquesta també és una condició de la perifèria cultural. Ens agrada, com en aquest article, recrear-nos en aquesta suposada inferioritat local en la que presumptament hem escollit viure.

En el pla X, hauria d’haver-hi una representació gràfica que pretengui situar els àmbits de la societat en uns estrats en els quals les necessitats bàsiques de Maslow ocupin tota la cota zero i alguns àmbits com l’esport, el comerç, o gran part de la salut, i allò que coneixem per economia ocupin la franja espacial intermitja. És un pastís coronat per una cirereta, que molt pocs es volen disputar, que alguns entenen per decorativa, però que alguns l’entenem com el punt més dolç de la nostra vida. Res més lluny de la realitat. No som cap cirereta.

Ningú discuteix que Picasso, Leonardo, Walter Benjamin, Shakespeare o Camarón de la Isla han sigut transformadors per al conjunt de la humanitat. Què ens fa pensar que Francesca Aliern, Hernan en H, Josep Mª Tibau o Llomillo no ho són? Quin paper tenen aquests agents culturals a l'hora de cohesionar un territori que beu dels mateixos rius i que lluita des de la seva inferioritat? El pensament popular ens portaria a pensar que aquests ítems de l’univers, els que genera la cultura, són anecdòtics, superficials i que no tenen altra importància que la d’entretenir als qui, havent satisfet les seves necessitats bàsiques de salut o seguretat, volen distreure’s amb quelcom que llegir, escoltar o veure.

Si li donem la volta a la moneda podríem entendre que sense Gaudí, Miró, Cerdà, Montalbán, Jacint Verdaguer o Pau Riba s’hauria construït la mateixa metròpoli? Podem deduir que sense Picasso, Ovidi, Josep Gavaldà o Robert Olivan s’hauria construït la mateixa perifèria?


Jaume Vidal

Continuem pensant que la cultura és la cirereta que corona el nostre status quo? Necessitaríem l’analogia dels castellers per parlar de cohesió grupal i sentiment de pertinença? Aquella frase que deia Nietzsche “la vida sense música seria un error” es podria extrapolar a tota la cultura?

Accepto que he estat massa pedagògic per evidenciar que tenim una visió equivocada de la funció de la cultura. Encara que, sense voler ser condescendent, cal deixar-ho clar per si ho llegeix algú que estigui en algun lloc de poder. O fins i tot ho podria llegir algú que ha fet cap a la junta d’una associació, d’una comissió de festes o d’una regidoria de cultura. Qui sap. Les lletres i els productes tenen això: es poden consumir alguns d’ells passat un temps de l’execució.

Aquesta inferioritat de la qual partim els agents culturals ens afecta sovint i es reflecteix en la precarietat del sector. Sector que mou i atrau molts de diners, turistes, empreses i donants d’arreu del món però que no aconsegueix treure’s l’etiqueta de supèrflua, innecessària o prescindible. Hi ha diverses associacions professionals que treballen per garantir les bones pràctiques en el sector. Moltes de les entitats representants i representades a les administracions acostumen a seguir-les de prop, a tenir-les en compte o perseguir-les.

I si mirem a un nivell no professional: Valorem la importància de la cultura? Valorem la feina que comporta generar els productes culturals? Parlo del procés. Escriure una cançó, fer-ne els arranjaments, investigar sobre una època històrica per fer un relat, estudiar a una escola d’art, participar en un curs de dansa, capacitar-se en una disciplina que impliqui alguna classe de talent.

Per conèixer si és així podríem agafar d’indicador el preu que es paga pels productes culturals en una època en que un epub, un mp3 o un mkv d’una punta del món es posen a disposició gratuïta per a tots els mortals a les antípodes en qüestió de minuts i gratis. O el preu que estem disposats a pagar per entrar a un concert també ens podria servir per saber quina és la nostra disposició a l'hora de consumir cultura.

Com a exemples positius destacaria aquells que mancats de suport institucional ofereixen entrada gratuïta a canvi de posar la barra i esperen finançar-se des d’allí. L’autogestió és la més difícil però la més arriscada de les solucions per garantir les bones pràctiques. Però un punt més segur és aconseguir rebre suport d’alguna regidoria o més difícilment d’un consell comarcal. Amb això ja es podria assegurar el lloguer de l’equip i de vegades cobrir part del catxet dels artistes.  Hi ha moltes modalitats de gestió entre els quals es compten els verkamistes però ni la taquilla inversa ni els micromecenatges permeten cobrir les necessitats econòmiques de les accions culturals. Cal que una administració apadrini el projecte i només les que tenen la sort de rebre la credibilitat d’alcaldes i delegats territorials, de consells i de diputacions poden tirar endavant. No hi ha mai prou diners per garantir la continuïtat dels grans projectes culturals que encara es consideren innecessaris.

Ens manca que les empreses resolguin la seva responsabilitat cultural corporativa per associar a la seva imatge de marca una distinció de la qual en podrien treure molt de valor afegit. I és que les empreses estan dirigides per persones i aquestes persones tenen la mateixa sensació. Que la cultura és la cirereta d’un pastís. I no és així. La cultura és el sucre de tot el pastís. I una societat dolça és molt millor que una societat amargada. I la cultura en té un paper molt important, bàsic.

Qui gosa encara a demanar a un artista, escriptor, dissenyador, interiorista, tipògraf, cantant o músic de qüestionar-li la seva feina? No tan sols en el moment de l’execució. Perquè aquest és només el moment culminant d’un procés de creació que ha durat setmanes i mesos o fins i tot anys. Li qüestioneu el talent i li traieu valor a l’artista quan li demaneu que us faci un logo gratis, quant li dieu que us escrigui un petit text, una cançó per a unaniversari, un dibuix per a un tatoo i també li traieu valor en les grans ocasions; quant demaneu en nom de la solidaritat, que algú actuï en una gala de manera gratuïta, escrigui poemes per amor a l’art o a gran escala; quant demaneu a un amic il·lustrador que us faci un dibuix per a una camiseta, a un cantant que us inviti al seu concert, un Dj que us doni un passi a la seua disco o un grup de dansa gratuïtament.

És en aquest moment quan ens estem carregant la cultura i amargant el conjunt de la societat. És llavors quan només els grups que tinguin la sincronia política pujaran als escenaris, quan només les propostes culturals que simpatitzen amb els tècnics culturals agafin impuls, quan només allò que el poble avali amb dades quantitatives sigui un èxit. I ens mancaran propostes arriscades, de progrés, innovadores i trobarem a faltar una identitat col·lectiva com de vegades el nostre país ha tingut.

Jaume Vidal
Artista i gestor cultural