Jump to navigation
Dissabte 19 de desenbre vaig ser convocada a sopar al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta aprofitant que era el darrer dia de la proposta que Luz Broto feia dins del cicle 'Durant l’exposició aquest centre romandrà tancat'. L’objectiu d’aquest cicle és oferir un espai expositiu a mode d’aparador per a que sis artistes instal·lin successivament durant un any la seva obra en horari de clausura. Luz Broto havia decidit canviar el títol de la proposta per 'Durant l’exposició aquest centre romandrà obert', eludint a l’artista Robert Barry. S’activava així una mínima expressió artística deixant oberta la porta d’un centre d’art en horari de tancament i amb un mínim de vigilància, procurant oferir el màxim de llibertat per a que el visitant derivés per dins del recinte. Per tant, nosaltres actuaríem com a elements que transitaven per aquell escenari limitat per les parets del centre d’art.
Segons l’artista, no es tractava d’una intervenció inspirada en els situacionistes, on es pretén realitzar una observació sobre les experiències afectives que es produeixen en un grup de persones que transiten per un espai concret. Ella no pretenia conèixer el que aquell espai provocava en nosaltres, sinó que la seva acció començava i acabava en el gest, el que succeís després formava part del nostre espai íntim. Ni la seva presència, ni la de cap càmera registraria el que allí dins succeïa.
Nosaltres aquella nit de dissabte ens vam reunir a lo Pati per sopar, aquesta és l'única acció que en principi havia de succeir. Sentia curiositat per veure si com a grup generàvem quelcom a partir del no-res, aquesta va ser la meva motivació per anar-hi. De sobte, vaig creure que estava en un d’aquells moments on Hausman deia: “Acció, Acció, ja ha passat el temps d’editar versos, aquesta vanitat individual”. No obstant això, a l’accedir al centre ens vam trobar l’exposició d’una altra persona. No vam gosar tergiversar els elements estètics que Lo Pati ens oferia, és a dir, l’exposició d’en Manel Margalef. No vam elaborar una nova composició fent ús dels elements exposats, ni molt menys els vàrem usar per seure. Vam ser inconscientment educats, un grup estèril en derivar enmig d’un escenari que superposava dues produccions artístiques: l’exposició 'Sub-versió' d’en Manel i la intervenció 'Aquest centre romandrà obert' de la Luz. En aquest punt, jo em vaig qüestionar l’obra de Luz Broto ja que la seva proposta posava en perill l’obra d’una altra persona en el cas hipotètic que l’espectador volgués actuar lliurement amb violència, per tant, coartava el comportament d’aquest al situar-lo enmig d’una altra exposició, col·locant-lo en un espai restringit a la no violència. Evidentment, Luz Broto va actuar amb permís del centre i del mateix Manel Margalef, va ser la pròpia autocensura la que no ens va portar a interactuar amb els elements de l'exposició.
No obstant això, crec que a menys que no busquis que l’espectador tingui consciència o no de la pròpia censura, considero que interpel·lar persones i les seves obres és quelcom que acaricia la ineficàcia si no li dones una coherència entre si. L’obra de Luz i de Manel podrien haver estat l’excusa ideal per convergir en varis punts molt interessants com l’ús dels espais deshabitats o bé l’ús i la gestió dels equipaments públics. La interposició d’aquestes dues obres no té cap tipus de sentit si les obres no dialoguen entre elles mostrant-se poroses, protegint-se o transformant-se.
L’art no pren validesa per un mínim gest en un context del no-res, per a mi que algú obri un tanc d’heli enmig d’un desert és tan vàlid com qualsevol anomalia tècnica o magnètica que s’estableix de manera natural al nostre planeta. Em sembla més performatiu i interessant el forat d’Ozó que estem generant des de la Revolució industrial entre tots que això. Està clar que no és el mateix obrir una porta d’un centre d’art contemporani a Amposta que obrir una porta enmig de la tanca de Melilla deixant passar a tothom que vulgui. Estem d’acord que, en funció del context, el mínim gest pren un caire o un altre. Estem d’acord que l’art sovint és poc efectivista. La situació precedent a la intervenció ja constatava que allí no succeïria res, com diu l’artista al vigilant en una de les seves trobades, “com a màxim entrarà algú per a dormir”. Posar accent a la realitat de desconeixement sobre l’existència del Centre d’Art per part d’un 80% de la població d’Amposta, no és cap novetat.
El meu conflicte el va resoldre en Cèsar, lo vigilant del centre i amb qui interactuaria si em posés violenta. Com ell mateix acceptava, part de l’obra d’art és ell mateix. El seu sou durant aquests quinze dies és el que justifica la producció d’una obra que en cap dels casos pretenia incorporar vigilància. Treguin vostès mateixes les pròpies conclusions.
Zoraida Roselló Artista i documentalista
* El proper dissabte 9 de gener a les 20h a Lo Pati, es presentaran les conclusions de la no-instal·lació de Luz Broto dins el cicle 'Durant l’exposició el centre romandrà tancat' que dialogarà amb l'artista Manel Margalef. Una proposta que va consistir en deixar obert el centre durant quinze dies de 20 a 00h subvertint el propi sentit del cicle dirigit per la curadora Cèlia del Diego.
