Som uns cagats...

Opinió
,
diumenge, 31 gener, 2016
"El problema és que som uns cagats...O uns educats. Educats per tenir por de les conseqüències. Que hi hagués un senyor vigilant tallava. Un vigilant sempre acota les possibilitats perquè jutja, i als humans ens exasperen els judicis"

“Qui és què en l’art contemporani?" es pregunta Zoraida al seu darrer article d’opinió. Em fascina la pregunta. Ens posa a l’alçada dels objectes. Nosaltres som l’art contemporani. De fet, aquesta sembla la seva conclusió respecte a la proposta artística 'Durant l’exposició aquest centre romandrà obert’ de Luz Broto. Cèsar, lo vigilant, va resultar una peça d’art, una part de l’obra en el seu conjunt, doncs - segons Zoraida - ningú més va interactuar amb l’espai compartit entre la proposta de Luz i l’exposició 'Sub-versió' de Manel Margalef. L’article de Zoraida m’ha donat molt que pensar. Des de la conclusió fins al títol, tot passant per l’anàlisi que fa de tot plegat.

Partim com a base que Luz Broto volia deixar obert Lo Pati “a veure què passa”. Horari no habitual (de 8 a 12 de la nit), llums apagades, una instal∙lació inamovible d’un altre artista i mínima vigilància són els ingredients finals del projecte.

Roselló considera que hi havia errors de concepte a la proposta artística de la Broto, que es podrien resumir en aquests quatre punts:
1) Falta de permeabilitat entre l’obra exposada i el fet d’obrir el centre d’art en condicions especials.
2) Posar en perill l’obra d’un altre autor.
3) Lo Pati és un espai restringit a la no violència, fet que limita les possibilitats.
4) Autocensura per part dels espectadors i falta de coherència entre l’acció i el resultat, doncs no s’havia definit si es volia fer conscient o no a l’espectador de la seva pròpia autocensura.

No puc estar d’acord amb cap dels punts o, si més no, no puc estar cent per cent d’acord.

Primer. No cal ser molt hàbil per adonar-se de que les obres intimaven molt profundament. Manel, autor de l'exposició, s'atenia a les conseqüències, acceptava el joc. Així que transformar el seu treball era possible, per tant, sí que hi havia permeabilitat. Fins i tot més: el que es podia fer a una obra era conseqüència directa de l’existència de l’altra obra i només tenia sentit en aquest cas. Per tant, també hi havia quelcom que podríem anomenar “permeabilitat artística”, doncs veure el fruit de fer coincidir ambdues propostes també era interessant. Zoraida tindria raó si per participar del projecte de Luz haguéssim d’esquivar o ignorar el d’en Margalef, però no era el cas.

Segon. Quan es parla de llibertat absoluta tothom pensa en la destrucció com a primera opció o, si més no, com l’opció més interessant. O pitjor encara, com l’opció que ens permet ser més lliures. Em sembla terrible. I em resulta trist que una artista com la Roselló hagi caigut en aquesta trampa. L’obra de Manel estava en perill? Res més? Digueu-me naïf, però no em digueu que sóc l’únic que pensa que haguéssim pogut "millorar" ‘Sub-versió’ va, diguem "perfilar" o "complementar", per no entrar en lo subjectiu. No puc ser l’únic al món que pensi en sumar. Els informàtics, com els cuiners, acostumem a pensar que posant en comú la nostra feina correm el perill de que acabi sent molt millor. De fet, això és el que ens impulsa a fer públics els nostres treballs. Així són susceptibles de ser corregits i/o optimitzats. I no només es beneficia el producte, sinó tothom que el fa servir, i nosaltres mateixos, doncs també aprenem dels canvis realitzats. Crec que l’art s’ha d’obrir més a aquesta mirada constructiva i crec que el projecte de Luz tenia aquest punt interessant que no és sa interpretar com a destructiu per defecte. Si l’art té a veure amb comunicar, recordem que l’ésser humà tendeix més a millorar i ampliar les comunicacions que no pas al contrari. I anant un pèl més enllà, m’atreviria a dir que és ingenu pensar que l’artista pot decidir si la seva obra d’art és o no modificable, perquè la pròpia interpretació que fem els espectadors ja altera aquest fet. Ep! Que no m’ho invento jo això, eh! Hi ha autors de principis del segle passat que ja parlaven en aquests termes... Recordem que l’art contemporani no és tan contemporani com el seu nom indica. Per tant, si no podem evitar que l’obra es transformi, per què no fer evident que es pot convertir en una altra cosa? I per què no assimilar que aquesta reconstrucció no té perquè ser negativa? O és que el punt de vista d’un altre és necessàriament negatiu si no encaixa al cent per cent amb el nostre? No ho crec; us convido a no creure-ho.

Tercer. Roselló segueix apuntant a la violència fins al punt de catalogar Lo Pati de “espai restringit a la no violència”. Entenc què vol dir, però deixeu-me llegir-ho literalment i reflexionar en veu alta. Estem parlant d’un centre d’art o de què? Margalef comentava en una entrevista per a Canal 21: “l’artista el que vol és apropiar-se del moment, ser un espectador que a la vegada estableix un discurs per [...] fer el seu propi anàlisi”. Doncs si l’art és analitzar i apropiar-se del moment, fer patent l’existència de violència també és art, així que Lo Pati no sembla un lloc adient per restringir res. De fet, dubto que realment hi hagi espais restringits a la no violència, però no encetaré ara un debat sobre això. O sí... Centrant-nos en el cas que ens ocupa: l’espectador no estava coartat per l’espai, se li havia donat permís - vigilat, això sí- per fer el que volgués. Segons el propi web de Lo Pati “se convida el visitant a entrar dins lo centre i apropiar-se del seu espai d’una manera diferent a l’habitual”. Si organitzem una exposició amb les fotografies premiades amb el Pulitzer o, per posar un exemple arxiconegut, exposem 'Mort d'un milicià' de Robert Capa, estem introduïnt violència al centre. Molta. L’art pot ser violent o representar violència. Més encara: un visitant qualsevol s’hagués pogut posar a insultar a l’autor dels elements exposats; de fet, podria fer-ho de dia. L’espai no estaria restringit, doncs la violència hauria pogut entrar. I si aquest mateix visitant no fes escàndol o no interpel∙lés a l’autor cara a cara, potser el vigilant del centre ni li prohibiria ser violent. I si s’insultés l’obra... Pobra, em sembla que ni podria defensar-se ni té dret a que la protegeixin davant d’aquest fet. Llavors, quina és la restricció real en aquest espai? La violència no sembla estar prohibida ni com a producte ni com a resposta al producte. Potser alguns tipus de violència sí que estan prohibits, però restringir la violència completament de forma efectiva és complicat, per no dir impossible. Tot plegat m’ha fet recordar el famós eslògan francés: “prohibit prohibir”. Així doncs, l’autocensura de la que parla Zoraida potser sí que ens limita, però no així la suposada restricció vers la violència a que apunta la documentalista.

Quart i últim. Sincerament, crec que en aquest cas no hi havia un problema de coherència en el concepte artístic rere 'Durant l’exposició aquest centre romandrà obert’. El problema és que som uns cagats... Ai, no, uns educats. Educats per tenir por de les conseqüències. Que hi hagués un senyor vigilant tallava. Un vigilant sempre acota les possibilitats perquè, entre altres coses, jutja, i als humans ens exasperen els judicis. Banksy podria haver pintat una paret de Lo Pati si no hi hagués hagut un vigilant a la porta amb capacitat per dir-li "passa, passa, pinta el que vulguis...em va agradar molt la teva última obra...". Fins i tot una càmera de vigilància molesta menys. I dic "molesta" en un sentit creatiu, enteneu-me, el vigilant feia la seva feina, el problema és que podia fer més coses, tant se val si les hagués fet o no, la simple possibilitat coartava les possibilitats per a un possible artista. L’autocensura no sembla tan “auto” si ve condicionada per factors externs. De fet, si la primera impressió que té tothom respecte a la llibertat en aquest context és que qualsevol fet destrueix l’obra exposada, qui voldria ser jutjat en públic d’haver “destruït” l’art legítim de Manel Margalef? Recordem que si hi ha un vigilant, l’anonimat no és possible. En qualsevol cas, si no ho he entès malament, la proposta de la Broto era fer evident que hi ha més possibilitats per entendre i fer ús de determinats espais, que no tot té per què ser com és sempre, res a veure directament amb l’autocensura. De fet, autocensurar-se és una de les opcions d’interacció, no té sentit considerar-ho objectiu de la proposta artística i, sent així, queda clar que no hi ha falta de coherència entre l’acció i el resultat.

Pensem-ho fredament: s’ajunten un grapat d’artistes a sopar dins a un museu on hi ha llicència per fer el que un vulgui i no només consideren més artística la presència del vigilant que la de tots ells sopant, sinó que a ningú se li acut fer res addicional, per petita que sigui l’acció. Au, va! Però si fins i tot jo, que no tinc ni una pinzellada dels coneixements i trajectòria d’alguns dels assistents a aquell sopar, tenia una idea! El que passa és que no vaig trobar el moment d'anar a executar-la... O em vaig rajar per a que no em jutgin, encara no ho he decidit. Entenc que a tots els del sopar us va passar el mateix que a mi. Sou una colla de modestos, feu vergonya!

Curiós: l’art ens mou, però nosaltres no movem l’art - almenys els artistes ebrencs convocats per Luz Broto a transgredir Lo Pati en hori especial -. L’art és l’artista. Som objectes d’art i de l’art contemporani, com apuntava Zoraida. Al final potser estem d’acord.

David Comuñas
Actor i escriptor

Comentaris

imatge de Nur

m'has dixat en la boca oberta David...no pares de sorprendre'm. Boníssim.

imatge de eqhes

Moltes gràcies pel comentari, Núria ;-*.