Jump to navigation
Avui és dimecres, la Mireia Vilalta actua per últim cop -i fins a nou avís- en un dels locals més emblemàtics d’aquesta ciutat adormida. Jo m’assec a la barra i xerro amb la gent, sacsejo la copa, examino amb la mirada els racons d’aquest indret tan nostrat, m’encongeixo d'espatlles i bec. La vida millora en aroma i sabor. Demà qui sap. Es tanca el cercle, un dels racons musicals més estimats de Girona.
Després de quasi divuit anys al peu del canó, posa el punt i final. Els motius del seu tancament, en paraules de Xevi Casas - actual gestor - es deuen estrictament a certes desavinences amb els socis. Encara i així, no cal obviar que també hi ha hagut un problema de base envers la relació amb el veïnat -no tot- i amb l’Ajuntament, que limitava el nombre de concerts i desautoritzava així, part del gremi cultural i hosteler gironí. Sent aquest un local referent en l’escena musical i un dels eixos principals per a la seva divulgació. Així doncs, potser no és d’estranyar que, per exemple, l’Ajuntament de Girona hagi suprimit la regidoria de cultura. Error garrafal. Seguim estalviant on no toca.
El Cercle és un bar i galeria d’art al carrer Ciutadans del Barri Vell, on sempre s’ha recolzat la música, la literatura, la pintura, la fotografia i la dansa, que, tot i haver canviat de gestors en diverses ocasions, s’ha guanyat el respecte de clients, músics, gent del món cultural i del beure; havent passat pel seu local una interminable llista d’artistes tant amateurs com professionals. Per als que coneixeu el seu recorregut, podeu entendre perfectament que estem davant d’una més que lamentable notícia.
De fet, El Cercle ha fet més per la cultura a la ciutat que pel seu propi negoci. Tinguem-ho clar. Amb raó, la nit del seu tancament gent de tot arreu va emplenar de gom a gom els racons del bar. També va quedar clar que les males notícies uneixen. Un retrobament i un comiat. Durant tots aquests anys, El Cercle també ha estat un punt de trobada per a molts de nosaltres, amics i desconeguts; ¿Qui no ha pontificat, rumiat, rigut o cantat entre aquelles parets de pedra, discernint aquell encant bohemi que tant el caracteritza, gaudint de la soledat i/o de la companyonia?
Siguin quins siguin els motius, el cas és que els gironins ens quedem sense un dels reductes més apreciats en aquest àmbit, i això implica haver de fer malabarismes varis per tal d’escoltar música en directe a la nostra ciutat. Girona s’ha convertit en una ciutat de festivals, la qual cosa no suposa cap mena d’inconvenient, sempre i quan es respecti i recolzi la petita escena. I això, des de les autoritats municipals, malauradament, no es fa. I el que és més trist, no serà la primera ni l'última mala notícia per als interessos culturals de la “joia de la corona catalana”.
No obstant això, ens queden els bons records: l'ambient distès i festiu, infinites converses entre copes, la música, la Montse, en Toti, En Xevi, l'Aleix, l'Albert Mestres i tots els que han fet possible que El Cercle hàgi estat -i ho segueixi sent malgrat tot- un punt en comú per a quasi la totalitat dels gironins. És de rebut lloar la seva feina i el sacrifici que comporta la gestió del negoci. Molt bona feina, companys.
Carles Servat
Blogger i músic
