dijous, 11 febrer, 2016
Opinió

Pell-de-colló

Pell-de-colló és un sintagma que ajuda a definir de manera ultraprecisa aquella gent que s’ofèn per tot. Tot sovint, els pell-de-colló són persones líquides que s’escolen pel primer forat que troben i després no hi ha retrocés possible ja que, en escolar-s’hi, s’autoimposen la força de la gravetat (física i de la qüestió, quina sigui la que ens ocupa). Les persones líquides pell-de-colló criden molt, necessiten fer saber a tothom que tenen una opinió i que, aquesta, és inamovible, i estan convençudes (segons un mal paït principi d’universalitat) que aquest bloc ferm que representa la seva convicció es pot aplicar a qualsevol situació o àmbit, i que la seva solidesa aoutoexcercida és motiu suficient per decantar un judici al seu favor. Els pell-de-colló els trobem en tots els àmbits de la societat: des de l’esportiu (el 80% el formen els seguidors del RCD Espanyol) fins al polític (un 80% format pels militants del PSC i sectors afins a Joan Coscubiela), tot passant per les més mínimes interaccions i petits comportaments dels àtoms que formen l’element base de la pròpia societat, és a dir, les persones.

Allà on mireu, almenys dins de les ratlles frontereres del nostre estimat país, els pells-de-colló són pertot. Segur que molts dels qui llegiu ara aquest article ho sou i esteu esperant el moment en el qual, en aquest text, apareguin les minúscules puntes tallants de qualsevol suposat iceberg sensiblístic per tal de refregar-vos-hi la carn i fer-vos grans ferides sagnants i escandaloses i poder dir que la culpa ha estat meva, en aquest cas, per posar-les aquí, per deixar-les existir, i no pas vostra per tirar-vos-hi a sobre. Ara arriba, aguanteu una mica més, sisplau. Tat-xan! Tota aquesta divagada pretén exposar les raons per les quals el punt de vista de qui escriu abordarà el subjecte principal, que no és altre que defensar una col·lega, amiga i gran i lúcida escriptora que s’ha vist darrerament enmig d’una polèmica encetada per una colla, grup o sèrie de pells-de-colló.

Es tracta d’un cas (més) d’exposició a la societat d’aquest problema que suposa la ultrasensibilitat. Quan un d’aquests casos surt a la l’escena pública, la conseqüència primera és que es produeix una gran contaminació: opinions de tota mena, disputes, renyines, temps perdut, crits, fàbriques de focs artificials que exploten, etc. L’Anna Carreras és una escriptora subtil, intel·ligent, d’una gran cultura, educació i tracte amabilíssim, i està bona, també. Jo me n’aniria al llit amb ella, com me n’aniria amb ella al cinema o a prendre un cafè, o a un concert o la fi del món, que deia aquell. M’agraden els seus articles i m’agraden els seus llavis. M’agrada la seua opinió i m’agrada el seu humor. M’agraden les qüestions que em planteja sobre la vida quan parlem i m’agrada la seva esquena. M’agrada que digui que no escriu per a menopàusiques (m’agrada molt, de fet) i m’agraden les fotos que penja al Facebook en biquini. I no m’agrada que rebi amenaces del tipus No hi arribaràs, tu, a menopàusica!, com recordava Jordi Dausà en un article recent. Però entenc que, qui profereixen aquest tipus d’amenaça, qui ataquen rere l’escut immens de l’hiperespai amb aquest discurs, són pells-de-colló. I, pobres, prou pena passen ells. I elles. I, hòstia, que llegeixin més i que cridin menys. 

Nota de l’autor: Inicialment, m’havia plantejat escriure aquest text fent servir exclusivament el genèric article femení que tan de moda s’ha posat i que té la voluntat de canviar el món mundial en pro d’una llengua més humana i no tan masclista, però ai làs!, si el faig servir exclusivament, el sector pells-de-colló pot pensar que parlo només de dones, quan es tracta de persones... Cul-de-sac! L’he escrit com m’ha sortit dels ous. I no, no demano disculpes a ningú.