Jump to navigation
Amb films tan admirables com Putty Hill (2010) o I Used to Be Darker (2013), Matt Porterfield ha esdevingut un retratista experimentat d’aquells Estats Units on el somni americà sempre acaba passant de llarg. El seu és un tipus de cinema independent que defuig tots els tòpics del cinema indie, de mirada humanista, sense judicis morals, i amb relats propers a l’el·lipsi que es bifurquen en múltiples possibilitats. Sollers Point traça una història gairebé espectral en què un noi de vint-i-pocs anys surt de la presó i deambula pel seu Baltimore natal —lloc on Porterfield sempre ubica els seus films— sense un rumb fix, combatent els seus dimonis interiors i veient com se li tanquen totes les portes. Un periple a peu cap enlloc que té molt de road movie i amb què el cineasta reflexiona sobre la manca d’oportunitats de l’Amèrica empobrida. McCaul Lombardi (Patti Cake$, American Honey) defensa amb honestedat un protagonista de passat convuls i mirada lacònica. Atenció, també, al sorprenent rol de Jim Belushi com a pare del noi.
