Goretti Martínez
,
10/05/2018
Arts

Carme Huerta: “La proximitat és una font d’aprenentatge brutal”

La historiadora de l’art i fotògrafa de Sant Llorenç d’Hortons és l’ànima del projecte ‘El valor educatiu de la fotografia’

Foto: 

Lluís Capdevila
Carme Huerta és historiadora de l’art i fotògrafa. Ara fa un any va començar a posar en marxa el projecte 'El valor educatiu de la fotografia' amb nens i nenes de Sant Llorenç d’Hortons. A través de fotografies del paisatge del municipi, Huerta sosté que es poden desenvolupar i millorar habilitats com l’escriptura, la creativitat i la comunicació oral. Els resultats van ser bons i el projecte ha continuat amb cursos adreçats a joves que posen el focus sobre la biodiversitat de l’entorn i sobre els carrers del poble. La fotògrafa està convençuda que la proximitat és una font d’aprenentatge brutal i que també els més joves poden contribuir a posar en valor l’entorn més proper amb les seves fotografies i textos.
"La meva idea era portar allò que és proper a les aules per posar-lo en valor i per vincular molt més els nens i les nenes amb el territori que tenen a prop"

- Com arrenca el projecte 'El valor educatiu de la fotografia'?
El projecte el posem en marxa fa ara un any justament i la primera experiència és a l’escola Pau Casals de Sant Llorenç d’Hortons, on vam treballar bàsicament amb els grups de primària. Jo vinc del món educatiu. Sóc historiadora de l’art i havia treballat durant molt de temps a l’institut com a professora d’Història de l’Art. L’any 2009 vaig abandonar l’educació formal i vaig començar a introduir-me en el món de la fotografia. De fet, no he treballat mai com a professional de la fotografia però, com a historiadora de l’art, sempre he estat vinculada a la fotografia. Perquè l’any que vaig començar a donar classes, que era el 1985, tot el material didàctic es projectava a partir de diapositives. I, en aquell moment, les diapositives disponibles eren les que subministrava el Ministerio de Educación y Ciencia i sovint no complien els requisits que a mi em semblava que havien de complir. Per tant, vaig començar a ser una mica autodidacta amb aquest tema i a crear el meu propi material audiovisual. A més, a mi sempre m’havia agradat molt introduir el patrimoni i l’art de proximitat a les aules. Una vegada decideixo tancar aquesta etapa de l’educació formal. Començo una nova etapa més relacionada amb la fotografia però sobretot en posar en ordre el meu propi arxiu fotogràfic. Des dels anys vuitanta havia acumulat molt de material analògic i em vaig proposar digitalitzar-lo i endreçar els fons digital que començava a acumular. Tenia unes 4.500 imatges.

- Quina feinada!
Vaig veure, a mesura que rescatava material, que aquell fons podia tenir un ús més enllà del que jo li havia donat. Podia tenir un valor documental perquè hi havia moltes imatges dels anys vuitanta, com de les primeres festes majors populars, que donaven molta informació sobre els primers moviments ciutadans, de participació a les festes, la transformació que es va donar en aquell moment amb els primers ajuntaments democràtics... Em vaig sorprendre jo mateixa, del què hi havia.

- Aquell moment, doncs, va suposar un canvi de rumb?
Em vaig començar a formar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya per gestionar i divulgar arxius fotogràfics. A partir d’aquesta formació i quan ja començava a tenir el meu propi arxiu ordenat, vaig pensar que li havia de donar sortida. I aquí s’ha produït un vincle amb tot el que jo havia fet anteriorment. És a dir: aprofitar la imatge fotogràfica des d’un punt de vista educatiu però ja a partir d’activitats que es fan o fora de l’aula però vinculades als centres educatius o com a activitats de lleure educatiu.


Alumnes de primària treballant sobre una de les imatges | FOTO: Carme Huerta

- Parla’m de l’experiència al CEIP Pau Casals de Sant Llorenç d’Hortons.
La primera fase del projecte va començar aquí, a l’escola del poble i vam treballar el paisatge proper. Jo vaig portar el meu material a les aules de primària i vaig tenir un diàleg molt directe amb l’alumnat sobre aquelles imatges. Imatges que eren molt familiars per a molts d’ells i elles. Aquí s’estableix un vincle emocional amb la fotografia. Reconeixien aquells paisatges. Però també vam poder veure, a través de la projecció d’imatges dels anys vuitanta, que no tenien res a veure llavors i ara. Constatàvem, doncs, que la fotografia permet documentar els processos de transformació. I aquesta era una de les idees que volia transmetre amb aquest tipus d’activitat. Una vegada vaig portar les imatges a les aules, aleshores feien un treball intern al centre en què el tutor o la tutora plantejava una activitat. Una mica era portar el territori a l’aula. Perquè, de fet, els currículums educatius potser no dediquen prou temps a introduir la proximitat a l’aula. La meva idea era portar allò que és proper a les aules per posar-lo en valor i per vincular molt més els nens i les nenes amb el territori que tenen a prop.

- Quin tipus d’activitats vinculades a les fotografies feien?
Als cursos superiors, crear un relat a partir d’una de les imatges. A primer i a segon de primària van fer altres activitats: dibuixos, identificar noms d’elements que apareixien a la fotografia... En el fons es tracta de connectar llenguatges. De fet, la proposta parteix d’aquesta idea: com el llenguatge visual, tan present en la nostra societat contemporània, pot ser motor per desenvolupar altres llenguatges com el llenguatge escrit, la comunicació oral o l’expressió plàstica. A través de la fotografia podem aconseguir motivar els nois i noies, els nens i nenes, a expressar-se mitjançant altres canals. I realment va funcionar molt bé perquè després vam recollir els treballs que s’havien fet a l’aula, vam fer-ne una selecció i, com que vam veure que els resultats havien estat tan bons, vam muntar una primera exposició. Allà es veia el procés de treball a l’aula, les imatges que havien elaborat i les imatges originals sobre les quals havien treballat. Després de l’exposició vam recollir tot el procés de treball en una publicació que es pot consultar en línia a la pàgina web de l’Ajuntament.

- M’ensenyes les imatges?
Les imatges eren molt properes. Per exemple, aquesta els podia explicar com ha canviat el conreu de la vinya: la vinya vella comparada amb la nova, ja alineada i mecanitzada. Aquesta altra correspon al paisatge que envoltava la masia on va viure la Joana Raspall. És un punt en el qual conflueixen els termes municipals de Gelida, Sant Llorenç d’Hortons i Sant Sadurní d’Anoia. Es considera un dels paisatges amb més valor de la zona. Hi ha una divisió política i administrativa però tenim un territori amb unes característiques paisatgístiques molt semblants. I relacionar l’activitat amb la Joana Raspall va motivar molt els nens i nenes. Algú es va atrevir a fer algun poema! Aquesta altra imatge és al Torrent de Can Torres. El nostre terme municipal, a nivell geogràfic, es caracteritza per la presència de molts torrents, amb una vegetació de ribera molt rica. I quan arriba la tardor, la gamma cromàtica és esplèndida. I aquí una imatge molt característica: Montserrat t’ofereix un munt de possibilitats des del punt de vista fotogràfic i està molt a prop nostre.

- Coneixien aquests paisatges? O deien “Això ho tenim aquí al poble?!”?
En molts casos els coneixien però sí que recordo que això va passar amb algunes imatges, sobretot de la riera, on les fotos mostraven determinats detalls: uns ous de gripau comú, unes flors... “Això és la riera?! No, no pot ser!”, em deien, i llavors volien saber quin punt exacte era per anar-hi amb els pares. És una altra de les coses interessants del projecte, aquesta connexió amb els pares. La combinació fotografia, proximitat, emoció desvetlla la creativitat i fa una sacsejada que pot obrir noves vies d’expressió.

- Quina va ser la reacció inicial dels nens i nenes davant del projecte?
Fantàstica. Són molt receptius. Depèn de la fotografia que escullis, sobretot si hi ha un component de llum i de color important, els impacta emocionalment. Allò que els acaba d’entrar pels ulls, els sacseja emocionalment. “Jo he estat aquí amb el pare i la mare d’excursió!” I si d’entrada connectes amb aquesta part emocional, ja està: allò ja és una font d’aprenentatge. Una vegada s’arriba a l’objectiu final, l’elaboració del text, la imatge ja ha quedat gravada perquè la memòria visual té una potència brutal. He observat que, a partir d’aquí, es pot potenciar molt l’escriptura. De fet, abans de començar amb aquest tema, vaig posar a prova el mètode amb grups de persones adultes que havien estat expulsades del sistema educatiu i que buscaven una segona oportunitat per a reenganxar-s’hi. Aquestes persones, que han tingut molt poca presència a l’aula, tenen seriosos problemes per escriure ni que sigui dues línies, o per poder concentrar-se, o llegir un text breu. Amb aquests grups també utilitzava la imatge com a punt de partida i vam aconseguir que s’entrenessin a partir d’aquest mètode. Vam arribar a obtenir resultats molt bons però sempre era fora de l’educació reglada.

- On ho feies?
A Figueres. Hi vaig estar dos anys. La cultura contemporània és tan visual que ens costa molt llegir i ens costa molt escriure però, evidentment, aquestes habilitats són imprescindibles per la vida social, laboral i acadèmica. Si es pot introduir un entrenament d’aquestes habilitats a través de la fotografia, es poden millorar.


Joves participants al curs 'Biodiversitat fotografiada' | FOTO: Carme Huerta

- També has treballat amb joves, oi?
A l’estiu, seguint el mateix criteri del projecte El valor educatiu de la fotografia, vaig tirar endavant una activitat de lleure educatiu per a joves. Els cursos que jo faig no són de fotografia sinó que la fotografia és una eina pedagògica que utilitzem per desenvolupar després altres habilitats i per introduir nous coneixements. Aquest curs en concret es titulava ‘Biodiversitat fotografiada’ i estava a dreçat a joves d’entre 12 i 16 anys. No estudiàvem tècnica fotogràfica, perquè ells, la tecnologia, la dominen a la perfecció. Si no que es tractava que utilitzessin el telèfon mòbil com a eina de captura d’imatges i que, per a fer-ho, focalitzessin l’atenció en entorns o espais en els quals habitualment no s’hi fixaven. Va ser el paisatge, en aquest cas: vam descobrir sis punts emblemàtics del nostre entorn per fer aquest treball de captura d’imatges. Ara bé, prèviament fèiem teoria per visualitzar fotografies de natura de professionals de referència. Així entrenàvem la mirada en relació a la composició i la perspectiva. Quan tens altres mirades de referent és molt més fàcil que en creïs la teva pròpia. Després fèiem l’excursió per capturar les imatges i, quan tornàvem a l’aula, havíem de fer un relat totalment lliure. Finalment, es feia la selecció de les imatges, perquè ells en capturen un munt! Però vaig comprovar que quan els hi dones unes pautes i els hi marques un marc concret, són uns observadors extraordinaris i cadascun d’ells focalitza l’atenció en detalls diferents. Després jo preparava la selecció i l’endemà projectàvem les fotos i les comentàvem entre tots. Tots s’enriquien de les mirades de la resta de companys. Entenien que totes eren vàlides i que, d’alguna manera, tots s’estaven projectant a ells mateixos a través de les imatges que creaven. El resultat també va ser molt bo i vam fer una exposició amb les fotografies i els textos que van fer. A la inauguració, ells mateixos van projectar algunes imatges i en van fer una exposició, de manera que hi havia també un entrenament de la comunicació oral i l’expressió. Són totes aquestes habilitats que, a través de la fotografia, he vist que es poden treballar molt bé. A més, en aquest cas eren persones d’edats diferents, de centres educatius diferents, fins i tot de pobles veïns, així que en el treball en grup també hi havia un coaprenentatge en aquest sentit.


Els joves escriuren relats després d'haver sortit a capturar imatges | FOTO: Carme Huerta

- Tornem al concepte de proximitat que apuntaves abans. Creus que no és prou present a les aules?
A veure, depèn del centre. A les escoles rurals, per exemple, es treballa moltíssim aquest concepte. Però el que està clar és que no és fàcil trobar materials editats sobre cada lloc. Jo crec que la proximitat és una font d’aprenentatge brutal. Com fer-la entrar a les aules? Crec que en els darrers anys, la proximitat s’està intentant introduir cada cop més a escoles i instituts però sempre hi ha la pressió que s’han d’acabar uns temaris. Opino que, amb la feina que hi ha actualment i la sobrecàrrega que tenen els i les professores, des del territori s’hauria de poder donar un cop de mà per oferir activitats de lleure educatiu que se centrin en la proximitat.


Imatges de l'exposició 'Carrers d'Hortons. Joves visions del nostre poble' | FOTO: Carme Huerta

- Fins ara hem parlat molt de paisatge però també tenim els carrers del poble com a font de proximitat. Parla’m ara del curs d’Street Photography per a joves.
Vaig pensar que seria interessant posar el focus sobre l’espai públic urbà del poble i vaig organitzar un curs d’Street Photography per a joves. L’objectiu era, d’una banda, conèixer el patrimoni urbà però també que fos una font de creació estètica i visual. Vam fer un itinerari al voltant del patrimoni arquitectònic més interessant del poble però també ens vam fixar en els carrers i el mobiliari urbà. Va ser molt interessant fixar-nos en detalls que ens havien passat totalment desapercebuts abans. Una cosa que tenen en comú totes aquestes iniciatives d’El valor educatiu de la fotografia és que són projectes col·laboratius en els quals tothom hi aporta alguna cosa. A més, els participants són conscients que estan fent una aportació al poble. Aquí davant mateix de Cal Jove, el carrer Major està en obres i canviarà totalment però nosaltres l’hem documentat tal com era abans, com ho han fet altres fotògrafs en el passat. Ara fa 200 anys de la creació del municipi de Sant Llorenç d’Hortons. Fins al 1818 depenia de Gelida i es faran actes sobre el lligam entre el present i el passat més immediat del municipi. Des de l’Ajuntament van voler convocar agents socials i culturals per dissenyar una programació d’activitats al respecte. I, en veure que els resultats estaven sent bons, van voler que aquest curs de joves formés part de la programació. Amb la qual cosa, també es diversificaven una mica les activitats i el perfil de persones que hi participaven. Els joves també hi han pogut fer la seva contribució establint aquest lligam entre el present i el passat més immediat. Han pogut expressar la seva visió i el seu punt de vista i això enriqueix la programació cultural que estava prevista.

- Ara que ha passat el temps i has pogut dur a terme tres projectes diferents al voltant d’El valor educatiu de la fotografia, com ho valores?
Ha estat molt interessant poder-lo dur a terme. He tingut molta sort perquè els agents amb qui havia de tirar endavant les propostes de seguida han estat receptius. Va passar tan a l’Ajuntament com a l’escola. El problema que teníem és que al poble no hi havia cap espai per a exposar. Llavors vaig pensar que aquí, a Cal Jove, hi ha aquesta paret llisa a l’entrada. Les tres exposicions que s’han fet relacionades amb el projecte s’han fet aquí. El que ha passat és que en posar en marxa aquest mur, aquests vuit metres lineals, com a espai expositiu, ha fet que altres entitats i altra gent demanin utilitzar-lo com a tal. No es feia servir per a res però ara hi ha una dinàmica nova que permetrà que s’hi vegin exposicions d’una manera regular a Sant Llorenç d’Hortons. Crear l’hàbit d’anar a visitar una exposició sempre és interessant.

Més informació: 

L'exposició 'Carrers d'Hortons. Joves visions del nostre poble' es pot veure fins al 30 de juny a Cal Jove, a Sant Llorenç d'Hortons

També et pot interessar