"L'homofòbia pot arribar a matar"

Eugeni Rodríguez i Cristian Carrer acaben de publicar una guia pràctica del moviment LGTBI per als centres educatius

Arnau Martínez

28/06/2020

Activa't

'LGTBI. Claus bàsiques' és un llibre de l'editorial Sembra Llibres que hauria d’estar a les biblioteques de tots els centres educatius. Es tracta d’una guia bàsica per conèixer la història del moviment i, al mateix temps, explicar què és la diversitat afectiva, sexual i de gènere. Un manual escrit per Eugeni Rodríguez (l’Hospitalet de Llobregat, 1965) i per Cristian Carrer (l’Hospitalet de Llobregat, 1991), president i coordinador tècnic, respectivament, de l’Observatori contra l’Homofòbia. El llibre també dona algunes eines per prevenir, detectar i erradicar l’assetjament escolar per raons d’orientació sexual i d’identitat de gènere. Coincidint amb el Dia de l’Orgull, des de Surtdecasa conversem amb ells.

Cal ampliar la mirada, tenir en compte totes les diversitats perquè qualsevol persona senti que el seu centre educatiu és un lloc segur per expressar lliurement la seva sexualitat o identitat de gènere"

- La Gabriela Serra que prologa el llibre, diu que parleu de llibertat, d’amor, de lluita i de creixement de les persones.
Eugeni Rodríguez: El llibre consta de dues parts. La part històrica que presentem és un relat de tots els possibles que podríem explicar. No som neutres perquè tenim un discurs clar i per exemple posem l’accent als Països Catalans. D’aquest apartat me n’he encarregat jo i de l’altre, més centrat en l’assetjament escolar per motius d’orientació sexual i sobre la identitat i expressió de gènere, se n’ha ocupat el Cristian.
Cristian Carrer: L’activisme històric va fer una primera lluita per desestigmatitzar el col·lectiu, ara l’estratègia és construir marcs legals que garanteixin els nostres drets. Òbviament, aquests marcs són una bona eina, però cal posar-los en pràctica.

- Expliqueu que el llibre té l’objectiu d’elaborar un material didàctic per als centres educatius sobre la història del moviment LGTBI. La clau és l’educació?
C.C: L’educació i la pedagogia és essencial. Ara ens trobem en una etapa que hem d’implementar la diversitat afectiva-sexual i de gènere a les aules de manera transversal. És cert que s’ha avançat moltíssim, però encara tenim deures pendents perquè si no ens trobem amb casos d’assetjament escolar.

- Falten referents entre els joves i els adolescents encara?
C.C: Encara hi ha poca visibilitat en molts àmbits i l’educatiu n’és un d’ells. Sovint ens pensem que està molt acceptat, però molts adolescents creuen que la seva orientació sexual pot suposar un problema en la seva vida quotidiana. Això es tradueix en el seu silenci i els hi genera angoixa i desequilibris emocionals. L’homofòbia pot arribar a matar, hi ha joves que han decidit posar fi a la seva vida a causa de l’assetjament escolar. És molt greu.

- Una de les problemàtiques és l’assetjament escolar per motius d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. Què es pot fer des dels centres per prevenir-lo i per erradicar-lo si es produeix?
C.C: Al llibre donem una guia i una bateria de preguntes perquè els professionals de la comunitat educativa pugui recopilar el màxim d’informació quan detecti un cas d’assetjament escolar. S’ha de treballar amb la víctima i amb l’agressor, desgranar els motius de per què se sent legitimat. A partir d’aquí, s’ha d’elaborar i aplicar un pla d’intervenció.
E.R: Les administracions que tenen competències en educació, han de treballar conjuntament amb entitats que coneixem aquest tema. És feina, evidentment, però cal afrontar aquesta problemàtica social. Cal debatre com s’introdueix la diversitat afectiva-sexual i de gènere en el currículum escolar, no només en les assignatures curriculars, sinó fins i tot incloure una assignatura nova abordés aquesta qüestió.

- Falta educació de gènere encara a les aules?
C.C: Sí, crec que sí. Moltes vegades es treballa l’educació de gènere heteronormativa. Cal ampliar la mirada, tenir en compte totes les diversitats perquè qualsevol persona senti que el seu centre educatiu és un lloc segur per expressar lliurement la seva sexualitat o identitat de gènere.

- Utilitzeu el concepte de coeducació.
C.C: Pel que fa a coeducació ens referim a la paritat entre homes i dones i a introduir la sexualitat i la identitat de gènere. A les aules hem de poder parlar del plaer, del sexe, dels estereotips, dels prejudicis, els hem de desmuntar i construir una cosa nova.

Eugeni Rodríguez (en primer terme) i Cristian Carrer (al fons)

- Abans ho comentàveu, doneu fins i tot una guia d’entrevista per a alumnes assetjats, assetjadors, familiars… Falten eines, recursos, formació a mestres i professors?
C.C: Moltes vegades els mestres ens diuen que no tenen la formació adequada o fins i tot que tenen por de com afrontar-ho amb la família de l’adolescent o de fer-li inclús més mal. No cal ser expert, però cal treballar-lo i demanar ajuda a les entitats especialitzades si és necessari.

- És innegable que s’ha avançat matèria LGTBI, però al mateix temps s’ha estigmatitzat encara més el col·lectiu?
E.R: Quan jo vaig néixer, l’homosexualitat era considerada una malaltia per l’OMS; és evident que hem avançat. Hi ha 70 països on l’homosexualitat encara es castiga amb la pena de mort. Els drets i llibertats LGTBI no han vingut per quedar-se perquè no s’han fonamentat correctament. El Grinder està molt bé, també hem vingut per gaudir, però tot això s’ho pot emportar un cop de vent d’un dia per l’altre. L’estigmatització existeix i cal combatre-la perquè sovint són aquests prejudicis els que utilitzen els agressors per justificar l’agressió.

- Al llibre parleu fins i tot d’una normalització de la LGTBI-fòbia.
C.C: Si no s’intervé, aquella pràctica discriminatòria s’acaba normalitzant. És com a la noia que li tiren un paperet cada dia a classe on posa “bollera”. Si ningú actua, al final tothom troba normal que cada dia se li llanci aquest paper i se l’assetgi.

- Una de les mancances és la inexistència de xarxes de suport?
C.C: Quan una persona ve a fer una denúncia a l’Observatori, sempre analitzem les seves relacions socials: la família, el nucli d’amics, per saber si rebrà suport o no perquè llavors, la manera d’afrontar la situació canvia. Moltes vegades, els joves que reben l’assetjament encara ni tan sols s’han identificat en una orientació sexual o identitat de gènere determinada.

- Tenim la Llei 11/2014 específica pel col·lectiu LGTBI, protocols… Però realment funcionen? Es posen en pràctica?
E.R: Fer un protocol no és fàcil perquè cal voluntat política. Dit això, sovint no es duen a la pràctica perquè no es donen a conèixer entre els tècnics i els funcionaris. Cal formar totes les persones que han d’aplicar aquest protocol i és aquí on sovint fallem. La Llei 11/2014 per exemple gairebé no té efectes perquè no s’està sancionant. L’aritmètica electoral es té molt en compte i el col·lectiu LGTBI només representem un 10% aproximadament del total.

- Per acabar, quines polítiques LGTBI en l’àmbit local es poden implementar?
E.R: Algunes són molt senzilles, i gratis! Per exemple, posar noms als carrers d’activistes LGTBI, del 28 de juny, de dones lesbianes... A vegades, el fet de pintar un banc, propicia que un nen petit vagi pel carrer i li pregunti a qui l’acompanya per què està pintat de colors. Són polítiques públiques, visibilitzar el col·lectiu LGTBI al carrer.