Les arts en viu: servei ̶n̶o̶ ̶e̶s̶s̶e̶n̶c̶i̶a̶l̶ prescindible

Opinió
,
dijous, 27 agost, 2020

Durant aquests darrers mesos s’ha dut a terme una mena classificació per determinar qui sortia i qui no, qui treballava i qui no. S’han classificat els diversos sectors, les diverses feines, en serveis essencials i no essencials. I dins dels no essencials també s’han creat més calaixets: hi havia, dins els serveis no essencials, serveis més prioritaris que d’altres. I dins d’aquesta classificació, les arts en viu han esdevingut dels sectors menys prioritaris dels no essencials, i ha arribat un punt que hem esdevingut directament prescindibles.

En un moment inicial vam ser conscients de la nostra “perillositat” i evidentment vam entendre que temporalment no podíem estar actius, si més no, no de la mateixa manera com ho havíem estat fins al moment. Però un cop vist que no som més perillosos que d’altres sectors, un cop vist que evidentment s’han de prendre (i s’han pres) mesures, hem seguit tancats. Ja no per perillosos, ara ja per prescindibles. De què ens podem estar? De quines activitats podem prescindir? Dels espectacles en viu. És absurd entrar en guerres de sectors, tothom ha fet esforços, s’ha adaptat, ha patit (i pateix) i no es tracta de dir “Ah! Ens tanquen a nosaltres, doncs que tanquin a segons qui més”. No. Es tracta, però, de ser coherents. Les mateixes mesures excepcionals que s’han pres per determinats sectors, es podien dur a terme amb el nostre. S’han cedit espais públics per donar més espai a les terrasses dels bars. Fantàstic, era l’única manera d’intentar salvar (una mica) la temporada. Però, per què no s’han cedit espais públics per dur a terme espectacles en viu, amb aforament controlat? Per què els equipaments municipals, que tradicionalment estan aturats durant l’estiu, no s’han obert, és igual, per a 20 persones, separades i amb mascareta? Per què no ens han deixat treballar? També som un sector productiu. Potser justament si entenguéssim que tots els sectors són importants i generen riquesa econòmica no tindríem un país que es basa de forma intensiva en quatre sectors i que, és clar, quan fallen, les coses van realment mal dades.

Bona part és culpa del mateix sector, ni nosaltres mateixos ens creiem el valor que tenim. I que no és pas més valor que d’altres sectors, no, però és que no ens creiem ni tan sols que tinguem el mateix valor que la resta. Sembla que nosaltres treballem per caprici, perquè ens agrada molt. I mira, si durant un temps no treballem, doncs no passa res. Se’ns considera (i aquí coincidim amb altres expressions artístiques, no només les arts en viu) purament oci, quan representem molt més que això. (Aquí també podríem obrir un nou debat: la importància de l’oci i quines de totes les activitats que duem a terme cada dia podrien considerar-se’n: fer un cafè, comprar una samarreta o menjar un gelat a mitja tarda...) Som, per començar, una indústria, generem llocs de treball, i només per això ja hauríem de poder estar actius. A banda, a determinades expressions de les arts en viu se’ns reconeix un valor afegit que va lligat a l’educació, el pensament i la reflexió. I també som entreteniment, evidentment, i això també és un valor. O és que no hem necessitat entretenir-nos durant les llargues hores que ens hem passat tancats a casa?

 


Però la nostra major pega és que la nostra activitat és presencial. Però és que és un dels nostres valors. No és el mateix escoltar un disc a casa que presenciar un concert, no hi ha res comparable a seure a un pati de butaques i compartir en un precís moment, amb un grup concret de gent, l’acció que succeeix dalt d’un escenari, que és irrepetible. Però a banda d’aquesta visió més romàntica, que pot no compartir tothom, anem als fets: no és incompatible la presencialitat amb la seguretat. Punt.

Hi ha molts altres sectors que s’han vist greument afectats, no es tracta de fer rànquings ara, a veure qui està pitjor. Jo parlo del meu, perquè és el que conec i perquè portem des del març pràcticament parats, primer per responsabilitat i després, ja no sé ben bé per què. Sento que no hi ha hagut voluntat. Entenc que en moments de crisi s’entra en la dimensió de les prioritats, de l’emergència, però un cop passada aquesta emergència, s’ha de ser coherent i just: les normes del joc han de ser les mateixes per a tothom. I també en parlo perquè el nas em diu que a la tardor i a l’hivern la cosa no millorarà gaire.

I també en parlo perquè en veure el programa de la Festa Major d’enguany m’ha envaït una gran tristesa. No tinc absolutament res a dir als administradors perquè han passat uns mesos tristíssims, perquè gestionar aquesta festa en plena pandèmia no deu ser difícil, no, ha de ser terrible. No cal dir que s’ha de ser responsable i és impossible dur a terme certs actes de la festa (tal com els hem fet sempre) de forma segura. Aquí no hi ha debat. També entenc que en moments tan excepcionals com els que estem vivint és l’Ajuntament qui ha fet un pas endavant i ha pres les decisions.

I llavors pregunto (a qui hagi pres aquestes decisions): no es podia programar teatre i música de la mateixa manera que s’estan fent els goigs, amb aforament reduït i reserva prèvia? Si es tractava d’evitar aglomeracions en cinc dies, no es podien programar més espectacles i concerts durant l’estiu a Vilafranca?

Sento que no hi ha hagut voluntat i m’omple de tristesa: com a espectadora, perquè necessitem aquests moments de desconnexió, de trobada, de reflexió; però sobretot com a professional, perquè les companyies, les productores i els grups de música necessitem treballar, és així de senzill.

Clara Cols Torras
Actriu, productora i cofundadora de la companyia Flyhard i de la Sala Flyhard