Quan enllaçar és delicte i citar un privilegi

A la majoria de nosaltres ens han ensenyat, des de ben petits, que compartir és bo, i que per tant, ens havíem d'esforçar a incloure aquesta actitud a la nostra vida quotidiana si volíem fer, del nostre, un món millor i més just. 

Posteriorment, amb la generalització de l'ús d'Internet, hem assistit al desplegament d'una xarxa que ens permet, com mai a la nostra història, compartir i col·laborar entre tots. Aquesta ha esdevingut l'eina per compartir coneixement i distribuir-lo sense la necessitat d'intermediaris, i el que és més importat, permet democratitzar l'accés a la informació, a la cultura, i al coneixement en general. 

La generació que hem crescut amb Internet hem vist aquesta com un espai més de les nostres vides, i per tant, un espai fet de valors, actituds, drets i deures, exactament igual que la família, la feina, o a qualsevol àmbit de la nostra vida.

Una llei injusta
La ex-ministra Ángeles González-Sinde, ara columnista d'un diari, va passar a la història de la política espanyola per ser la responsable del curtcircuit general que va desembocar amb el 15M i les seves places plenes de gent  cridant «No ens representen!». El que pretenia aquesta ministra de cultura era fer una llei que afavorís els interessos, no sempre legítims per altra banda, de les indústries culturals. Uns interessos que es veien amenaçats per pràctiques que Internet feia possible. 

El que no va entendre la Ministra és que regulant els interessos privats d'un sector econòmic, vulnerava drets fonamentals de tots els ciutadans, i que a Internet, igual que a la resta d'àmbits de les nostres vides, quan hi ha una amenaça als drets dels ciutadans, sorgeix el conflicte.

De les xarxes ciutadanes contra la Llei Sinde, en va sortir la campanya No les votes, que alhora fou un dels embrions del 15M. Rubalcaba, estupefacte davant els esdeveniments d'aquell mes de maig, no entenia com un projecte de llei d'un Ministeri com el de Cultura havia acabat com un problema d'ordre públic al seu despatx d'Interior. La Ministra Sinde va acabar la seva carrera política amb la derrota electoral del govern del PSOE a la tardor del 2011, i va tornar a fer pel·lícules, la majoria d’elles, per cert, finançades amb diner públic.

Com ens afecta la Llei Sinde?
Però ha sigut amb la majoria absoluta del govern del PP que la llei Sinde a aparegut a les nostres vides amb més contundència que mai. A partir de l'entrada en vigor d'aquesta llei, aquest mes de Gener, els drets fonamentals més bàsics a Internet estan en perill i sotmesos als interessos particulars de lobbys i grans empreses.

Per exemple, amb la imposició del cànon AEDE: una taxa que pretén que els aregadors de notícies com Google News o Menéame hagin de pagar als editors, i que ha significat l’expulsió de les notícies provinents de mitjans espanyols dels serveis de Google News.

Però segurament són tres els aspectes més conflictius d'aquesta llei. El primer és l'eliminació de l’antic dret a la copia privada que et permetia fer còpies digitals de continguts pels quals ja havies pagat els drets d’autor. Aquesta prohibició, a la pràctica, significa la prohibició de compartir qualsevol arxiu, ja que no pots deixar físicament un arxiu digital sense fer-ne una còpia. 

El segon aspecte és la limitació del dret a cita d'altres obres, i l'obligació, encara que l'autor hagi dit el contrari, de compensar a les entitats de gestió. Un dret a cita que és la base de la producció de textos científics, que podrien quedar limitats, doncs, per aquesta regulació.

Però la mesura més absurda d'aquesta llei és la prohibició dels enllaços a pàgines de descàrrega  de continguts amb drets d'autor. Aquest fet significa la prohibició d'un dels fonaments amb que s'ha construït la web: el link. També és un atac a la intenció per la qual va ser inventada: la creació d'una xarxa capaç d'enllaçar documents de manera distribuïda. 

Interès comú vs. Interessos privats
Els interessos particulars de la indústria dels continguts s'han vist afavorits de manera descarada amb el fet que les seves entitats gestores, que cal recordar que són entitats privades amb un funcionament no democràtic ni transparent, podran cobrar pels drets de tots els autors independentment de si són o no socis d'aquesta entitat. D'aquesta manera, la voluntat dels autors, a qui pretén defensar aquesta llei, passa també a un segon terme en detriment dels interessos privats d'aquestes entitats.

Finalment, la llei preveu que l'aplicació de sancions, entre les quals es contempla tancar pàgines web, depengui d'una comissió política del Ministeri de Cultura i no d'un jutjat independent i amb les garanties d’un Estat de Dret.

Estem, una vegada més, davant d'un atac a qualsevol lògica comunitària que utilitzi Internet per fer coses conjuntament, i sobre tot, estem davant d'un atac a l'autonomia i la llibertat personals, que també necessita a Internet les seves garanties en forma de drets fonamentals, de la mateixa manera que els reivindiquem dia a dia a altres esferes de la nostra vida.

Quim Guitart
Membre de communia.org, assessoria tecnològica i P2P