Jump to navigation
Allà s'hi esmorza, es veuen els partits del Barça, es queda per organitzar les festes majors i l'arribada dels Reis Mags, es plora davant del cambrer i es lliga, si cal. L'Asunción Méndez, a qui tothom coneix per Noni, regenta el local des de fa més de trenta anys. Ho fa amb la complicitat del seu marit, el Francesc Subirats, que se n'encarrega de la cuina. Abans, va ser durant vint-i-tres anys una bodega dels pares d'ella. "Els meus pares van venir de Galícia l'any 1948 i, treballant a les vinyes que hi havia aquí, van anar construïnt aquesta bodega amb els diners que anaven guanyant", explica ella, que va agafar el relleu de l'anomenada Bodega Méndez l'any 1986, un any abans que comencessin les obres de la Ronda de Dalt. "A la meva mare li feia molta pena deixar perdre la bodega que tant esforç li havia costat construir, i m'hi vaig posar jo", diu la Noni, que explica també que la mare va seguir amb la transmissió dels sabers culinàris i fent l'arròs amb llet i les truites cada matí fins prop de noranta anys. "Aquells primers anys van ser moments de molta feina, la construcció de la Ronda va atreure molts treballadors", relata recordant aquells anys vuitanta de febre pre olímpica. "Nosaltres som els que dèiem 'anem a Barcelona'", diu la Noni, que assegura que "això sempre han estat els afores".
De fet, ella ha viscut en primera persona la progressiva integració del barri en el teixit urbà barceloní, a través de la millora de tot l'entramat d'infraestructures. La Teixonera, barri fet de petites villes amb jardí i edificis autoconstruïts als seixanta, té també la seva història local, paral·lela a la transformació urbanística de tota la ciutat. La Barcelona del 92, l'arribada del metro -que abans només arribava fins Lesseps-; la instal·lació de les escales mecàniques que comuniquen els carrers en diversos nivells a causa de l'orografia muntanyosa, i finalment una pandèmia que, per primer cop, els va obligar a tancar durant els mesos forts del confinament. "Durant els mesos que vam estar tancats, vaig seguir venent menjar per emportar. La gent del barri ens va respondre molt i cada dia venien a emportar-se safates i safates de canelons o pollastres a l'ast", explica.
La Noni sap que l'entrega és mútua. L'horari demostra la predisposició a cobrir les necessitats alimentàries del barri, sigui quina sigui la franja horària. De les set del matí fins a la mitjanit sense interrupcions. "Jo a les set del matí ja sóc aquí fent esmorzars". Llavors venen les hores punta del dia, al migdia el bar bull i cap a les set de la tarda ja comencen les cerveses de l'afterwork. Sense esmentar els dies que juga el Barça. Aquets dies, la bogeria augmenta. A migdia triomfen els menús que apleguen tant al personal sanitari; els treballadors del barri, o els gurmets arribats de qualsevol racó de la ciutat. Noni reparteix diligentment els plats que pujen a través d'una corriola des de l'enorme cuina subterrània. Allà encara es tallen a tires les patates per fregir; el peix i la carn del mercat regnen sense necessitat de congelats innecessaris. Són habituals els guisats i les sopes, i com a plat estrella, les mandonguilles, amassades, amb afecte, boleta a boleta.
Menú del dia | Foto: Surtdecasa.cat El Noni recull l'herència comunitària d'un barri entorn del emblema futbolístic de la ciutat. "El meu marit és el president de la penya del Barça i de l'associació de festes del barri", assegura ella. De fet, a les parets hi ha un museu viu de memòria popular vinculada a les victòries i derrotes del Barça. Pòsters amb les signatures dels jugadors famosos de totes les seccions del club; quadres amb les fotografies dels gols més cèlebres i souvenirs com les bufandes històriques de quan l'equip va jugar contra la Sampdoria o el Milan. Els colors blaugrana s'alternen amb els neons que anuncien les hamburgueses o els entrepans de cansalada. Tot formant una decoració atapeïda d'objectes que algun dia algú va estimar. Perquè un tresor així en una ciutat inflada d'indiferències és una reserva en perill d'extinció. Ara bé, s'ha de dir que la supervivència del bar és un enigma preocupant. Els fills de la Noni i el Francesc, en principi, no tenen pensat dedicar-se a l'hosteleria i encara no han aparegut els successors que, a ulls seus, puguin seguir mantenint el llistó alt. Han rebut alguna que altra oferta substanciosa per part dels inversos xinesos, però de moment, l'han rebutjada. "Jo quan em toqui jubilar, em jubilaré", diu ella, que està a punt de complir seixanta anys. De moment, el Noni resisteix flamant dia rere dia i esperem que quedin encara suficients minuts de descompte.
Facebook Bar Restaurant Noni
