Jump to navigation
- Per què decideixes fer una pel·lícula amb només 18 anys?Des de petit havia imaginat històries, móns i personatges per poder explicar als altres. Quan vaig començar Comunicació Audiovisual, tenia un guió sobre la taula que havia escrit durant l’etapa de batxillerat, el vaig proposar a un munt de productores i em van dir que no a causa de l’edat i l’estat del guió en aquell moment. També, al principi de la carrera, tot era molt teòric i no parlàvem de cinema. Amb aquest context, tenia uns diners estalviats per un futur màster i vaig decidir invertir-los en la meva producció i tirar endavant el projecte.
- Com vas aconseguir que altra gent cregués en el projecte?Fent-me molt pesat! Tenia nocions de disseny gràfic i vaig fer un dossier on explicava el projecte i porta per porta fent un mecenatge local. Amb els meus estalvis, els quatre duros d’alguns comerços de Tarragona i el suport econòmic de familiars i amics em vaig llançar a la piscina. I mai millor dit perquè vaig estar a punt de fotre’m una hòstia contra la piscina buida.
- Per què?La meva experiència era nul·la i gravar una pel·lícula és un treball en equip. En el moment de filmar, ens vam ajuntar trenta persones i és complicat que s’alineïn totes les estrelles. Va ser una barreja d’astúcia a l’hora de triar l’equip i la sort del principiant.
- Per què no vas fer el pas previ habitual de gravar un curtmetratge?Per dos motius. Primer, tenia el guió d’un curtmetratge de tres adolescents que sortien de festa i al tornar a casa cadascun vivia una història peculiar i inversemblant, però aquest guió va evolucionar cap a un llargmetratge. Em va agradar la història d’un dels personatges i al final vaig escriure 90 pàgines. D’altra banda, quan vaig tenir els diners sobre la taula, amb la meva innocència i inexperiència, vaig agafar la calculadora i vaig creure que em sortia pel mateix preu gravar un curtmetratge durant una setmana i mitja que intentar un llargmetratge amb dues.
- Amb dues setmanes només?Amb menys de dues setmanes al final. De l’11 al 24 d’agost del 2014, coincidia amb Sant Magí. Un munt de xivarri al carrer que ens va costar moltíssim treure després en postproducció. Només vam descansar dos dies perquè eren jornades molt llargues i feixugues per tot l’equip.
- De què parla la pel·lícula?Parla del Jaume, interpretat pel David Solans, un adolescent que després de prendre decisions equivocades, entra en una espiral de conflicte i de violència de la qual haurà de sortir abans no sigui massa tard. També ha de lidiar amb l’adolescència, la família, els amics, l’amor, el sexe, les drogues o l’alcohol. En tot aquest guirigall apareix una figura femenina, la Ilena (Elena Rivera) que intentarà ajudar-lo en sortir d’aquest entramat. Quan es creuen és quan es produeix el punt d’inflexió de la història.
- També vas apostar per tenir banda sonora pròpia.La música és el 50% d’una pel·lícula. Pots tenir una cara inexpressiva d’una persona i si poses música trista, l’espectador pensarà que el personatge està trist. I a l’inrevés, si poses música alegre, creuràs que la persona està contenta. La música dóna ritme a la pel·lícula perquè és un film molt frenètic, que es veu de pressa. Tenia clar que la música havia de ser electrònica, influenciat per ‘Drive’ de Nicolas Winding Refn. Els compositors són Ivan Oechsle i Valen Haralambidis del grup TheWardenclyffe de l’Hospitalet de l’Infant.
- Com és que ha tardat tant la pel·lícula a arribar a les sales de cinema?Té dues respostes aquesta qüestió. La primera és que fruit de la inexperiència, em vaig gastar tot el pressupost en el rodatge de la pel·lícula i desconeixia que havia d’invertir també en la postproducció, la promoció i la distribució. Em va costar molt aconseguir una nova partida econòmica per fer la postproducció i la banda sonora.
- Potser el futur del cinema no passa per les sales.Jo sóc una mica clàssic i nostàlgic, crec que el futur de les sales de cinema s’ha de lluitar. Anar al cinema és una experiència, amb la pantalla gegant, el so... És una atmosfera que no es crea al sofà de casa amb la pantalla de l’ordinador.
- Veurem ‘El dulce sabor del limón’ en plataformes digitals?Les plataformes et posen totes les facilitats per consumir el producte audiovisual que vulguis a casa. I el més important, són l’antídot a la pirateria. Per quatre euros al mes pots consumir tots els continguts que vulguis. Hem valorat posar la pel·lícula en alguna plataforma perquè volem que arribi a tots els públics i cal tenir en compte que una part està en aquestes plataformes. De moment hem parlat amb Filmin, altres plataformes més grans és complicat perquè el nostre projecte té l’envergadura que té. A poc a poc i bona lletra.
- De moment és candidata als Premis Gaudí.Quan poses la pel·lícula a sales, tens l’opció de ser candidata si compleixes els requisits de l’Acadèmia del Cinema Català. Ara hi ha un període de votació dels acadèmics que són uns 450. Les quatre pel·lícules més votades en cada categoria són les nominades als Premis. A mi m’agradaria que ens nominessin a millor actor protagonista amb el David Solans, millor banda sonora i millor direcció de fotografia. Però és complicat perquè és un projecte petit amb un pressupost limitat i la visibilitat és el gran repte del cinema al segle XXI.
- Per acabar, què tens entre mans ara?Diversos projectes, el més destacat és 'Norður', un llargmetratge de ficció on faré de productor. És un drama inspirat a Islàndia i treballem per poder rodar la pel·lícula a finals de 2019, a cavall entre Reykjavík i Catalunya. I un altre projecte més petit és un documental sobre una història inèdita de la Guerra Civil espanyola que parla de Tarragona.
Facebook 'El dulce sabor del limón'
