Anna Zaera
,
09/03/2017
Espectacles

Pepa Plana: "El paradís no existeix, només existeix la il·lusió d'arribar-hi"

La pallassa de Valls presenta 'Paradís Pintat' dissabte al Teatre Metropol
Pepa Plana

Foto: 

Roser Arques
Pepa Plana saltant al Delta de l'Ebre
És el paradís una utopia o simplement un engany? Ens serveix per caminar, però també per adonar-nos-en de la falsedat de les representacions. De l'univers kitsch. De la perversitat de les imatges innocents. La pallassa Pepa Plana (Valls, 1965) agafa un quadre del paradís amb tot d'àngels barrocs pintats per relatar com un àngel vol prendre el vol, per ser tan normal com la resta. Però no se'n surt, i el fet de no saber volar no serà un impediment quan els esdeveniments facin un tomb imprevist. Aquesta coproducció del Grec 2016 Festival de Barcelona s'ha estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona i aquest cap de setmana visita el Teatre Metropol de Tarragona. El muntatge és fruit de la col·laboració entre la famosa artista, referent del 'clown' a casa nostra, i el director Ferruccio Cainero, un gran expert en el gènere de la Commedia dell'Arte. Entre els seus treballs anteriors destaquen 'De Pe a Pa',' Giulietta', 'L'atzar' o 'Penélope' i el seu pas pel Cirque du Soleil. Hem parlat amb ella.
"M'emociona que en aquest missatge tan fràgil del pallasso puguis tocar tant l'essència, que puguis commoure tant persones d'un continent com d'un altre"

- Per què el nom de 'Paradís Pintat'?
El títol no va ser el primer que ens va sortir, va costar una mica triar com es diria allò que estàvem construint. En el moment que vam veure clar que era un àngel pintat i podia sortir d'aquest quadre i que aquest quadre era el paradís, i que el paradís era mentida, se'ns va acudir. Aparentment és un paradís, però per qui està dintre no ho és, perquè no hi vol estar. Ens agradava com sonava la paraula paradís en altres llengües, i a més, alguna cosa em persegueix amb les Pes, Pepa Plana....

- No havies treballat mai en el concepte de paradís?
Havia pensat sobre el fet de voler-hi anar, de voler marxar cap allà... Potser el fet de viure al Delta de l'Ebre, en certa manera, és l'anhel d'arribar al paradís, però encara que tinguis aquesta sensació, el Delta tampoc és el paradís. Pel que fa a la idea d'èxode, de refugiats i d'immigrants, sí que n'havia parlat en altres espectacles.

- Si m'haguessis de definir el paradís, què diries?
Que el paradís no existeix. Només existeix la il·lusió d'arribar-hi. El fet de somiar-ho és el concepte en si. No deixa de ser una il·lusió.

- Sabies quan vas començar a crear l'espetacle que tractaria sobre la crisi dels refugiats o t'ho has trobat després?
Quan estàs en un procés de creació, vas fent moltes peces, i després les intentes fer encaixar com en un puzzle. En el moment de pensar, no saps si totes les peces seran del mateix joc. Sabíem que volíem parlar de "Què fas quan vols marxar d'un lloc?", "Tú què fas per volar?" I ens venia el gran drama... Però després hi vam caure. En aquell moment, no hi havia la crisi dels sirians, però sí aquesta allau de persones que travessen el Mediterrani buscant un món millor. Ja estàvem parlant de gent que fuig buscant un futur millor, i com aquesta cerca, en moltes ocasions, els portava a la mort. Aquest espectacle parla de totes les crisis que hi ha hagut i també recorda els nostres avis que van estar als camps de refugiats i de concentració de les platges de França.

- Què has après del teu director en l'espectacle Ferruccio Cainero?
He après a treballar molt ràpid, a acceptar la mirada externa i creure-me-la. Treballar amb una persona tan segura com el Ferruccio t'ajuda a comprendre que, si no tens una idea millor, has d'acceptar la seva. També he après que, al capdavall, tot i que ell proposava moltíssimes coses, jo sóc l'original, no puc fer veure que sóc una altra, i coses que no em neixen a mi no les puc fer. Si jo no ho visc, no ho puc fer!

- T'has negat a fer alguna cosa que ell t'hagi proposat?
L'estructura de l'espectacle queda tancada en un primer moment, però és cert que l'espectacle va caminant. Sóc jo l'intèrpret i, a mesura que va avançant l'obra i vaig escoltant el públic, van canviant coses. Tinc total llibertat per anar evolucionant l'espectacle sense traïr l'estructura en absolut.

- Algun comentari sobre l'obra que t'hagi fet especial il·lusió?
El que m'agrada és fer riure. Escoltar els riures. I estic descobrint que hi ha un color vermell que porto al nas que fa commoure. Cap al final aconsegueixo que el públic rigui i s'emocioni. La meva intenció és fer espectacles universals, i recordo quan una programadora xilena que va venir a Ciudad Rodrigo, l'endemà de l'espectacle em va dir que no havia pogut dormir perquè li estava parlant dels seus familiars desapareguts durant la dictadura del seu país. M'emociona que en aquest missatge tan fràgil del pallasso puguis tocar tant l'essència, que puguis commoure tant persones d'un continent com d'un altre.

- L'escenografia en aquest espectacle és un personatge més. Com la definiries?
És molt simple i alhora imprescindible. Jo estic sola a l'escenari, però realment estic amb tres àngels més que no em parlen, ni em miren, ni es belluguen, però que jo els reconec perfectament. Poder fer un espectacle a quatre, però que els altres no es moguin, és molt divertit.

- En quin moment creatiu et trobes? Com definiries aquest moment en la teva carrera després de molts anys sobre els escenaris?
Porto 30 anys de professió i aquest és un dels moments més complicats que estic vivint, perquè miro al meu voltant però tinc la sensació que estic sola. Sola en el sentit de gènere i també a nivell de professió. Abans érem colles de pallassos que anàvem fent gira i ara estic prou sola... Els espectacles de pallassos sembla que són només pels nens i nenes... Això tan preciós que havíem aconseguit per un públic adult, s'ha perdut pel camí. Què hem de fer? El cricuit està molt aturat, hi ha menys programacions i el públic va menys al teatre.

- Sembla que tot i tu ser un referent, no hi ha altres pallasses que s'hagin consolidat als escenaris...
No n'estic d'acord. Sí que hi ha hagut més pallasses que han intentat treure el nas, però és que si no pots fer els teus espectacles et vas apagant. Els que resistim som molt poquets pel que fa als pallassos teatrals. L'alternativa, quina és? Treure't la màscara o decididament canviar d'ofici.

- T'ho has plantejat?
És que jo no sé fer res més. Però tinc moments de Dragon Khan. Jo he tastat moments de glòria, he esta Premi Nacional de Cultura, he fet gires internacionals... Estic en un moment de canvis, de qüestionar-me on vull anar o què vull.

- Alguna cosa que t'il·lusionaria fer?
Jo sempre he estat capaç d'engrescar a gent per fer projectes que jo somiava. Un dels somnis era treballar per algú que per a mi és un referent molt important i sembla que aquest somni es complirà. I la resta t'ho explicaré en el proper capítol (riu).
 

Més informació: 

També et pot interessar