Blogs:

"Dansa de Mort" o les catacombes conjugals de Strindberg

19/11/2017
"Dansa de Mort", Teatre Jardí de Figueres

El Teatre Jardí de Figueres ha encadenat aquests dos darrers divendres dues obres amb repartiments d’allò més luxosos. Si bé divendres 10 el trio Orella-Arquillué-Villanueva ens delectaven amb les reflexions de l’Art de Yasmina Reza, aquesta setmana dos pesos pesants del teatre i la interpretació no van ser menys. Mercè Arànega i Lluís Soler. Un retrobament post-El cor de la ciutat. En Tomàs el violador ara casat amb la que fou sa víctima al culebrot de la nostra.

Producció de la Sala Muntaner i Teatres en Xarxa, text d’August Strindberg i una direcció acompanyada del disseny escenogràfic per Jordi Casanovas. Una adaptació de l’obra de 1900 portada als espanyols anys 80. “Hem canviat l’època una mica per acostar-la una mica més al públic i, tot i així, no ha calgut tocar els personatges”.

Els tortuosos fonaments d’un matrimoni burgès de dos individus prou desafortunats, militar deixat de banda en les promocions i actriu que ha abandonat la seva mediocre carrera teatral, romanen entre les gruixudes i eternes parets del seu “palau” en una illa que no només els aïlla pel seu entorn aqüífer i hi afegeix la ràbia del co-protagonista per qualsevol rastre d’humanitat que hi roman. Tanmateix, arriba en Carles, una visita que fa palesa aquesta crua realitat i li demostra l’esmentat infern conjugal fins als racons més insospitats de la seva misèria.

Si bé ja l’havien interpretat a Madrid una altra parella de pesos pesants, Mercedes Sampietro i José Sacristan, l’any 2011, aquests turtuosos fonaments del matrimoni burgès de l’imaginari de Strindberg, quan hom busca representacions anteriors d’una de les peces cabdals de la dramatúrgia nòrdica, no en troba. En Carles és el que ha de seguir els passos d’aquesta “dansa” de retrets, misèries, enganys, isolació i malaltia. Tanmateix, el que més s’hauria de destacar d’aquestes interaccions entre els tres personatges és el seu realisme. No patiu, no sóc de spoilers.

Malauradament, però, la contextualització dels actes d’aquest turtuós matrimoni és més aviat minça, cosa que la fa quedar a les portes de l’excel·lència. Cosa que la interpretació d’Arànega i Soler mai haurà de patir. La comèdia negríssima que és de facto aquesta adaptació de Casanovas potser, en certa mesura, vol contribuir en fer una dura crítica a la idea del matrimoni. Tal i com ho entenia Strindberg ja fa més d’un segle. No seré jo qui m’atreveixi a discrepar.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.