Jump to navigation
La fama de la pastisseria de la capital és sabuda i reconeguda. Que què tenim? Entre d’altres, tenim les galetes de can Graupera, el càntir de can Font, el bisbalenc de can Sans o el rus de can Massot. Diríem que aquestes són les quatre postres locals més populars. La polèmica se centra en les dues darreres, per això. Podria ser per la seva similitud? Tot i les diferències evidents, podríem adduir que s’assemblen (almenys més que no pas les altres dues): el rus i el bisbalenc són allargats i ensucrats. També ho podríem justificar perquè són els més coneguts. Servidora considera que, com a postres, són el pastís més recurrent (vegi’s que de fonaments anem sobrats). Les galetes de can Graupera, al seu torn, jo no les menjaria pas havent dinat. Més aviat a deshora i en tostemps, són de varietat addictiva. Del càntir, en tinc menys referències, que un no pot batre’s en tants fronts. Si no et cuides, no ets ningú i, protagonistes a banda, el tema dolç a la Bisbal porta cua. Sumem-hi la nata i les neules, també de can Massot si pot ser. I, des de fa 18 anyets, el mil·lenni de can Font. Però deixem-ho que divagaríem massa i dèiem que era breu.
Centrem-nos, tot seguit, en els elements de la discòrdia: rus i bisbalenc: primer el receptari, després la disputa.
El rus es fa amb farina, mantega, clares d’ou, llet, avellanes, etc. És patrimoni de la confiteria Massot, que marca tendències ensucrades des del 1860. Contundent i saborosíssim. Hi ha pastissos europeus que se li assemblen però són pas iguals. A l’altra banda, hi ha el bisbalenc. Per la seva forma, és una espècie de braç. S’assembla a l’Strudel, nascut a l’imperi Austrohongarès. També és un pastís laminat i amb un farciment dolç. Aquest és originari de can Sans, tot i que a Catalunya hi podreu trobar pastissos similars. Combina pasta fullada, cabell d’àngel i pinyons. Darrerament també se’n fan farcits de nata o crema, i són bons però no pas fidels a l’autèntic.
No sabria dir des de quan existeix aquesta rivalitat entre un i altre pastís. Dalí i Pla, entre d’altres, ja lloaven les excel·lències del bisbalenc. Fa anys i anys que té fama, certament. A dia d’avui, diria que és l’opció predilecta dels forans. Potser pel nom fa més genuí? Tot i que si parlem d’autenticitat, el càntir i les seves reminiscències ceramistes haurien de guanyar la partida, oi? En tot cas, es diu que els Barcelona tenen tirada pel bisbalenc i els nascuts aquí, paradoxalment, els va rus.
Aquestes són impressions generals: parteixen de la poca autoritat que m’atorga la procedència. Vaja, que és un estudi poc científic fet a partir de la percepció i del gust personal. Caldria fer-ne una anàlisi més seriosa, com a mínim a la mida de la magnitud del dilema. Fins que no ens dignem a fer-lo, seguirem pul·lulant per la vaguetat gastronòmica.
