divendres, 8 juliol, 2016
Opinió

Prim Fluvià

Prim Fullà ens va deixar amb un silenci que no mereixia.

Hi ha moltes maneres de viure, i de morir. Hi ha qui deixa la vida després de moltes medalles i creus, homenatges i discursos, càtedres, premis i Fundacions; i hi ha qui ens deixa discretament amb un silenci tan profund que no sabem si la persona ja ha marxat o encara és entre nosaltres amagat en algun racó. Com passa amb la remor de les onades a la platja i amb el corrent del Fluvià, de vegades ens cal aquest silenci per adonar-nos-en d’allò que abans hi havia, d’allò que ja hem perdut. O millor dit, ens cal aquest silenci per saber que no hem perdut l’essencial.

Prim Fullà no es pot dir que visqués en silenci. No va ser d’aquells artistes que es tanquen a crear i deixen el món rere la porta del taller, al contrari, ell va prendre partit amb veu ben alta. Des de molt jove va dur una vida compromesa amb l’art, amb l'ètica i l’estètica, amb la natura i amb la gent; com a activista, com a company i com a mestre.  Allà hi era, el 1976 al costat del Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos per aconseguir-nos el parc meravellós que avui gaudim en comptes d’una altra urbanització devastadora. I més endavant a la seva preciosa casa entre les dunes, allà hi era rodejat de joves aprenent l’ofici, construint, creant junts, discutint, partidari de viuré més però amb menys, i amb tots.

Aleshores, amb aquella munió de gent que el visitava i compartia el temps al senzill claustre de columnes espirals, en Prim fundava, sense que els notables de Catalunya ho sabessin, una civilització en el sentit grec de la paraula, una comunitat d’homes i dones lliures que es desplegava com una vela al mar. Obria un espai al món, però no un d’aquests espais que s’obren per  “mantenir viva la memòria de l’Artista” per “donar marca cultural a la ciutat” o per “crear ocupació i riquesa”, sinó un espai de trànsit i d’intercanvi per a molta gent, un espai per compartir on la i vbellesa, la innovació i el compromís social s’interconnectaven en l’acte generós i valent del regal.  En aquest sentit l’associació Ars Empori va ser model d’allò que hauria de ser tota fundació i en destaca per contrast. A l’entrevista que li va fer en Pere Puigbert el 2009, però, ell en parlava amb una mica de nostàlgia, amb recança, d’alguna cosa que no va arribar a ser com volia. Quina diferència amb el discurs d’algunes Fundacions d’avui que fan sonar els timbals del prestigi en honor dels patrons!. Perquè Prim Fullà, ell sí que va fundar!  va deixar petja en molta gent que ara va pel món, ben viva, i ben activa, s’hi va deixar la pell, i allò que podia semblar el més efímer, finalment és el que ens ha quedat: la vida. A l’entrevista deia que un dia havia trobat al pati una herba diferent de les altres. L’havia cuidat, l’havia regat i l’herba va esdevenir un arbre. I un dia, per la finestra de la seva cambra deia que havia descobert l’arbre tot en flor i que a l’estiu havia donat préssecs. Quina metàfora més escaient per a aquesta casa de la platja i per aquesta vida entregada a la creació compartida amb els altres. Una casa-arbre,  transitòria i alhora fundacional.

Prim Fullà ens va deixar amb un silenci que no mereixia. Però com fan les onades del mar i el corrent del Fluvià, ara la seva absència, en deixar de sonar, ressona i fa més evidents i més profundament nostres les seves obres i el seu art.

Darrerament penso molt en la intimitat que hom pot arribar a tenir amb les obres d’art. La intimitat amb l’obra està feta de moment molt breus, d’un estat difícil d’assolir i també difícil de descriure. En silenci, amb molta atenció cal deixar que passi temps mentre l’ull mira sense voler captar res, ni entendre, ni qualificar, ni classificar. Sense apropiar-nos de res ens acostem de vegades a una barreja de sentiment i comprensió que no és del tot nostra ni del tot pròpia de l’obra que estem mirant:  com l’amor, és un pont que permet transitar un camí entre nosaltres i l’obra. Tendir aquest pont i fer-lo visible no és una qualitat de qualsevol pintura ni és una oportunitat que hi sigui sempre ni per a qualsevol persona. És natural, el més natural del món, que les coses no siguin sempre el mateix ni sempre igual per a tothom: encara no hi ha cap tractat que permeti preveure amb tota exactitud en quin moment veurem un Arc de sant Martí ni qui el veurà.

Quan vaig visitar en Prim Fullà per escriure un text al catàleg de l’exposició que Sant Pere Pescador li va fer l’any 2005 vaig mirar de fer a casa seva aquest exercici d’intimitat, d’aproximació. Em va resultar molt difícil, gairebé impossible separar l’obra del personatge perquè jo no coneixia en Prim, era la primera vegada que el visitava. La seva casa i la força personal d’aquell home em van impressionar tant que la figura feia ombra a les peces i tot es fonia en la mateixa experiència. Així ho vaig explicar al text encara que també vaig dir que no tot se m’havia escapat, com ara aquells contrastos entre moviment i èxtasi immòbil dels seus dibuixos, sobretot dels cavalls. O la ironia que passa la mirada per les coses sense quedar-se enlloc i el barroc profund que descobreix la mort a l’instant mateix de la floració, com al retrat, juvenil i enigmàtic, de la Comtessa de Molins.

Ara, onze anys més tard, hi he tornat, a l’obra de’n Prim amb la mateixa disposició de contemplar i de permetre l’obra dir allò més essencial. Ara que Prim Fullà ja ens ha deixat el seu art parla de la mateixa manera i també diu coses noves perquè tot es mou i la mirada mai és la mateixa.

Per exemple, com dialoguen les formes amb els límits del paper. Aquestes figures no podrien ser iguals si haguessin estat fetes sobre una superfície circular o en un paper immens. Els marcs les delimiten pels quatre cantons i treballen en complicitat amb la forma per assolir aquest efecte de moviment vertiginós. El paper és l’espai que les conté i també l’estratègia que manté viva i vibrant l’enorme energia que neix de les figures, com fa el genet en cavalcar amb les regnes per dirigir la força d’un cavall que altrament es descontrolaria.

Prim Fullà deia que tot llegint Gandhi, havia descobert un concepte que li ressonava,  allò que els ioguis diuen Bahara. Es tracta d’un procés que duu l’energia cap a dins d’un mateix, d’un esperit que interioritza en comptes de lluitar, que acull amb el pit ben obert la llum que l’envolta i la fa seva. És exactament el mateix procés que dóna moviment a les seves obres, amb aquesta complicitat dels límits del paper. Ho explica Robert Pons en un text molt bonic que va escriure sobre Fullà fa anys. Diu que l’artista no era nomes un “simple admirador de la natura” sinó també una persona per a qui la bellesa natural i naturalesa humana brollaven d’un mateix doll. I per explicar-ho citava una frase de Tomàs d'Aquino, operatio sequitur esse  “l’acció és a la mesura de l’ésser”. És a dir, que l’impuls d’allò que es fa és conforme a la identitat i no ve de fora sinó de dins. Prim Fullà estimava com nosaltres tots els blaus del mar, el galop dels cavalls als aiguamolls, la llum de les oliveres els dies de tramuntana, el vol de les gavines i els bruns i els verds del Fluvià. Però per atrapar la força d’aquesta natura que estimava tant, treballava sobretot la seva mirada i la seva mà, allò que la natura havia obrat dins seu, i no tan sols el model exterior.

A Pere Puigbert  li ho explicava així :” Jo tinc una cosa que em manda a mi, és més fort que jo, una cosa que ve de l’interior, és més fort que jo!” 

Així penso que era Prim Fullà, l’home, l’artista. Era d’aquella mena de persones “tant del segle vint“;  un espiritual ateu, i un nihilista utòpic. Com Camus, com Peter Weiss, com Jerzy Grotowsky, com Vassily Kandinsky i Modigliani…un ateu capaç de creure, però, que el món es podia refundar i que la regeneració havia de néixer de l’ànima i no de la matèria. Un home que arrelava els peus en la sorra de la duna mentre amb el cap tocava el cel de tramuntana per volar.

I per això, a Prim Fullà allà on sigui que ara sigui, els altres morts del món li diuen Prim Fluvià, el mestre pintor de Sant Pere Pescador tocat pel vent, pel riu i la marina.