David Prenafeta, Robert Masip, Ferran Montardit

Foto: 

Surtdecasa

David Prenafeta: “El lleidatà té l’estigma del provincianisme, nosaltres diem: no parlem pitjor, sinó diferent”

Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta baten rècords de vendes amb “Lo lleidatà és fàcil”, una autèntica bíblia del lèxic i la parla lleidatana que recull, amb molt d’humor, les expressions autèntiques de Ponent.
Glòria Sala
,
27/11/2014
Llibres
David Prenafeta, Robert Masip i Ferran Montardit. Són els tres intrèpids que hi ha al darrera de “Lo lleidatà és fàcil, txarra’l sisquere!” el recull més extens del vocabulari típic de les terres de Lleida. Una autèntica bíblia del lèxic i la parla lleidatana que arriba després del seu primer volum “Lo nou diccionari lleidatà-català”. Han estat 10 anys intensos col·leccionant paraules, que ara queden recollides per temàtiques en aquest nou volum, que ha batut rècords de vendes per Sant Jordi. La guia imprescindible per ser un bon lleidatà a la ‘fenya’, al ‘col·lègit’, al tros... I tot amanit amb molt d’humor.
Ens estem carregant els matisos de la llengua, estem en un estàndard que ho descafeïna tot

- L’aventura d’endinsar-se en la parla lleidatana començava fa quatre anys, amb “Lo diccionario lleidatà-català”, després d’un periple de 10 anys pels pobles i racons de la plana de Lleida. Ara, presenteu un nou llibre que té el mateix fons, però una altra forma, no? FERRAN: Al primer llibre vam notar que era una mica pesat per llegir, perquè llegir un diccionari és una mica pesat. Ara, simplement hem canviat la forma perquè la lectura sigui més fácil. Hem agrupat paraules per temàtiques, per capítols, i hem contextualitzat cada paraula, amb una història, una anècdota, etc. Perquè et puguis llegir els capítols sencers sense cansar-te llegint. És més literari.

- Dediqueu 12 pàgines, de la 121 a la 133, als insults o “cagos” lleidatans. El lleidatà és especialment ric en expressions d’aquest tipus o és que els lleidatans ‘rondinem’ molt? F: Als lleidatans, com a tot el món, no ens agrada que ens atabalin gaire. És a dir, “que no mos tocon los collons”. Ara, el que sí que hem detectat és que moltes vegades es diuen “cagos” dins una frase normal, sense cap ànim d’ofendre ni d’insultar a ningú, dins una conversa amistosa. És una ‘muletilla’. Per exemple: es troben dues persones i una diu a l’altra “cagondeu Isidre que fots?”. És a dir, es fan servir d’una manera habitual sense necessitat d’expressar un emprenyament, realment.

  • imatge de control 1per1

- Vosaltres dieu, en la presentació del llibre, que no voleu que sigui un llibre de sala d’espera, de lavabo, de “aubrix-lo per aun vulgos”, sinó que aposteu perquè ascendeixi a la categoria de “llibre que posaria a la llibreria al costat del sofà, per llegir derreng una tarda de diumenge”. Quin és l’objectiu? F: Són tres objectius. El primer, que és el fons, és recollir la parla lleidatana que nosaltres creiem que s’està perdent. És el que en diem la parla dels padrins. El segon, fer que la gent s’ho passi bé llegint-lo. I el tercer, potenciar l’autoestima de la gent de les comarques de Lleida. Dir: ei! Que no xarrem malament a Lleida, sinó que tenim una parla característica!

- Creieu que fa falta potenciar l’autoestima dels lleidatans i la seva parla? Què passa, ens en avergonyim? DAVID: És una cosa que ens fem nosaltres mateixos. Certa gent de Lleida, quan va a Barcelona, veus que medeixen les paraules, perquè s’avergonyeixen de certes paraules o maneres de parlar. Crec que la nostra parla porta l’estigma del provincianisme, del localisme. Nosaltres volem dir: no passa res, el lleidatà no és un català pitjor, sinó diferent.

ROBERT: És una qüestió bastant nova en el temps. Fa 60 anys enrere els lleidatans anaven a Barcelona i no tenien aquesta sensació. Però des del moment en que hi ha hagut un marc normatiu, per exemple, els mitjans de comunicació o l’escola, que ha dit quin és el català correcte, aleshores ens ha donat la sensació que parlem malament. Per exemple, ara hi ha gent que creu que dir roig no és correcte, que la paraula correcta és vermell. Això passa perquè el català estàndard ens ha inculcat la paraula vermell, però roig també és correcte. Això ha tirat moltes vegades enrere a tots aquests lleidatans que quan sortien Panadella enllà canviaven el xip perquè anaven a la zona on ‘parlaven bé’. Nosaltres el que volem reivindicar és que el lleidatà, o la variant nord-occidental del català, és tan correcta i rica o més que altres variants del català. És tan correcte el lleidatà, com el català que parlen a Figueres, a l’Alguer o a Alcoi.

- Creieu, doncs, que la parla lleidatana s’ha dissol amb el pas del temps? Les generacions més joves han perdut identitat lingüística? D: Una mica si, i crec que és degut per la influència de la televisió i de l’escola. Els nens ja no diuen corder, diuen ovella. No diuen tossino, diuen porc. No diuen teua i meua, diuen teva i meva. I no trobaràs cap nen que digui ‘lego’, enlloc d’aviat.

F: Això només passa a Bellaguarda!

R: Nosaltres som la generació pont i si no fem res, tot això es perdrà. Per exemple, jo m’imagino un nen d’aquí 20 anys llegint el nostre llibre i pensaria: “però com parlaven aquella gent?”. Fa por perquè la progressió és aquesta. Ens estem carregant els matisos de la llengua, estem en un estàndard que ho descafeïna tot. I el perill de tot això és que, quan marquen aquestes línies d’estandarització, la influència del castellà pot ser encara més gran. Hi perdem per dos costats: ens carreguem els matisos i donem per bones les influències lingüístiques del castellà. I aleshores, estem en una zona perillosa.

  • imatge de control 1per1

F: I un últim apunt. A banda de la forma de parlar, també hi ha moltes paraules que provenen del món de la pagesia, del món rural, que s’estan perdent.

- Són molts anys de recull de paraules. Com ho heu fet? Llibreta sota el braç? D: Per exemple, vas un cap de setmana a Castellserà, i estàs atent tota l’estona amb la manera de parlar.

F: La primera vegada si que vam voltar molt més pels pobles per anar recollint paraules. La segona vegada ha estat més espontània: anar als bars a fer el vermut i parar l’orella a veure si caces alguna nova expressió, per exemple.

- Heu agafat aquest ‘vici’ d’anar parant l’orella a tot arreu?

F:  Si, i tant que si! Mira, aquesta tarda he estat parlant amb un senyor de Maials, i en els cinc minuts que hem estat parlant, paper i boli i he apuntat quatre paraules. És una deformació professional ja!

- Després de tot aquest temps d’incursions en terres lleidatanes, deveu tenir alguna anècdota que recordeu especialment? Algun poble o zona que sigui especialment ric en lèxic lleidatà? R: Més que el contingut, el continent. És a dir, on posàvem totes aquestes paraules que anàvem recollint. Perquè al principi, jo les anava apuntant en paperets, que després anava dipositant en una bossa del Pryca. Set anys després que tanquessin el Pryca, em vaig adonar que feia set anys que estavam col·leccionant paraules!

F: Jo sempre explico que el que més em va sobtar és trobar el nostre llibre en una carnisseria. El tenien allà perquè la gent el llegís mentre s’estava esperant! És el lloc més surrealista on he trobat el llibre!

- Al pròleg del llibre, Màrius Serra us titlla de “lexicògrafs esbojarrats”. Hi esteu d’acord? F: Que li diràs! A mi m’agrada, crec que ens defineix bastant bé.

- 5000 exemplars distribuits! I el vuitè llibre de no ficció en català més venut per Sant Jordi, segons el Gremi de Llibreters de Catalunya. Com us ho esteu agafant tot plegat? A què creieu que és degut aquest èxit, a una necessitat de refermar la nostra identitat? F: Jo no m’ho creia quan vaig veure la notícia.

D: És un llibre diferent, jo crec. Un llibre que parli sobre el lleidatà no en trobes.

F: També ens comenten que hi ha un sector de públic, sobretot gent gran, que és un llibre molt amé per a ells. Molta gent jove la comprat pel seu padrí o padrina. Potser és un llibre que arriba a un sector molt gran de gent. Gent lleidatana i també gent que no és lleidatana.

- Com creieu que llegeixen, els no ponentins, el vostre llibre? R: És molt curiós, perquè els que són lleidatans però viuen fora de Lleida, quan reben aquest llibre el reben com si fós un tresor. Però el més curiós és que no tan sols se’l compren per a ells, sinó que també el regalen a aquells tres o quatre companys de feina, per exemple, que li han fet la vida impossible amb la conyeta aquesta de “ets de Lleide” amb ‘E’.

- Si haguéssiu de triar una de les expressions del llibre que millor defineixen el caràcter lleidatà, quina seria? R: ‘Ser l’amo i senyó de totes les bèsties de la clamó’

D: ‘Fots un radere com el cul d’un john dere’

- Un missatge, d'expressió 100% lleidatana, per animar la gent a llegir el vostre llibre? F: “Sisquere te fotis un panxot de riure lligint en pic l’aurixos”

D: Afededéu que et fotràs un bon panxot de riure!

 

 

 

A

També et pot interessar