Jump to navigation
A mitjans de setembre la Sala Muncunill de Terrassa obrí la temporada amb una gran aposta que, a més, era quasi un deute endarrerit envers una artista com Biarnés, pionera del fotoperiodisme a l'Estat Espanyol i responsable de grans reportatges a artistes de renom. L'artista havia format part d'exposicions col·lectives o mostres corals, però fins ara no se li havia fet una exposició com aquesta, que englobés el conjunt de la seva obra i les seves diferents etapes. Sembla estrany, a priori, que algú que portà la seva feina a nivell internacional, amb tanta experiència i contactes, hagués quedat, fins fa relativament poc, molt més oblidada del que era d'esperar. L’enigma s'aclareix quan entenem la situació de l'artista: dona, fotògrafa, i en ple franquisme. El còctel no és massa esperançador. Potser per això ens intrigava saber com s'ho havia fet per sobreviure en un món d'homes i, més encara, què l'empenyia a continuar:
-Com a pionera del fotoperiodisme pensa que la fotografia és del tot vocacional?La fotografia sempre ha estat a casa. De jove, jo no anava pel camí de la fotografia. Tot va sorgir arrel de la necessitat d'ajuda que tenia el meu pare al laboratori. Al principi ho feia una mica perquè tocava, i sense massa entusiasme, però poc a poc van anar sortint més coses, feines que començaven a encuriosir-me vers aquest món.
-Creu, doncs, que en el seu art hi ha la petjada del seu pare?És clar que porto l'herència del meu pare, en vena. De fet, és de gran quan te n'adones que tenia raó en la majoria de coses que et deia, les quals, aleshores, passaves per alt. El meu pare m'ha deixat les maneres, els detalls alhora de treballar. Pel que fa a l'estil fotogràfic, la cosa canvia. L'època del meu pare, acabada la guerra, era molt més dura, per tant es feia molt més difícil dedicar-li a l'art l'espai que es mereixia. Els diumenges, sortíem la família i amics al camp i el meu pare sempre duia la càmera i el trípode. Ell treballava a la mina pública d’aigües de Terrassa i a vegades no donava abast amb els encàrrecs fotogràfics. En un d'ells, vaig oferir-me per anar-hi jo. Amb la leica i el blau punt, quasi dos kilos de pes al damunt, vaig llençar-me al reportatge. L'emoció que sentí el meu pare va ser, segurament, el que em va empènyer a continuar i endinsar-me en aquest món
-Va agafar predilecció per alguna càmera en especial?Vaig començar amb la leica, la següent la canon i després la nikon. Crec que la primera nikon amb motor que va arribar a Madrid la vaig tenir jo. La pagava a plaços. Penso que un no s'ha d'estancar. Si es té la il·lusió i l'ofici, la tècnica i el mecanisme han d'ajudar. Això també m'ho deia el meu pare: si no tens diners, que t'ajudi algú o demana un crèdit, però vés sempre amb l'últim crit.
-Què en pensa de les càmeres actuals? Creu que el digital afecta en el tractament de la fotografia?Penso que li treuen el suspens, la inquietud. Abans, per molt segur que estiguessis del que havies fet, fins que no revelaves no sabies què havia passat. Ara veus el que fas al moment i ho pots rectificar. També hi havia un altre impediment: carregaves la càmera, però moltes vegades no se t'havia enganxat bé la pel·lícula i al final t'adonaves que no havies fet ni una foto. Aquesta angoixa i el risc que comportava és el que diferencia realment l'abans de l'ara.
-Pel fet de ser dona, i en ple franquisme, va tenir problemes alhora de treballar. Què li va molestar especialment?Moltes coses. Per exemple, que jo, amb carnet de premsa, anés a les Cortes Españolas a treballar representant un diari i em fessin fora amb tot el menyspreu del món. Els principis van ser molt durs.
-Creu, però, que existeixen certes diferències estilístiques en l'obra d'una dona?Potser sí que la dona, en segons quins temes, hi posa el toc de pebre. Jo sempre he volgut potenciar la dona, sense concessions. No volia vestir de fotògraf, amb pantalons, disfressar-me per assemblar-me més a ells. Es pot ser molt femenina, elegant, guapa, i molt professional a la vegada. Això calia demostrar-ho.
Joana Biarnés. Foto: Pep Masip
-Hi ha algun tipus d'enfocament o enquadrament amb el que se senti més còmode?És sempre el subjecte qui condiciona això. Però si he pogut escollir, jo sempre he estat més de proper, de tocar la pell. Els desenfocaments m'encanten, li donen un relleu i una qualitat a l'objecte molt potent.
-Quin criteri s'ha seguit per vestir l'exposició?Francisco García Ramos, un dels comissaris de l'exposició, treballa en una tesi sobre la meva fotografia. Conjuntament amb Mònica Carabias i Cristobal Castro es va decidir la tria. Tot són instantànies, no hi ha cap muntatge aquí, per això la raó del títol de l'exposició: "El rostre, l'instant i el lloc".
Rosanna Yanni. Foto: Joana Biarnés
-Pel que fa a les fotos de les riuades de Terrassa el tractament és diferent al que mostrà Carles Duran o Antoni Moncaujussà. El seu dramatisme no és tan explícit.Les tinc les fotos del desastre. Tinc sang, tinc nens morts, però a mi em semblava que era evocar-me a un dolor que ja no era necessari. Furgar més en la ferida és inútil, aquest és el meu principi. Més endavant, també, si algú em deia que no mostrés certa foto, jo ho respectava. Això m'ha fet guanyar la confiança de la gent i potser, gràcies a aquest comportament, he obtingut fotos que no hagués aconseguit si hagués actuat de manera diferent. M'havien de tractar amb respecte, havien de dir: és una dona fotògrafa, no una nena de dinou anys que ve a fer el mono.
-A l'exposició podem veure retrats de molts personatges coneguts. Què és el que volia atrapar?El moment que estaven passant cadascun d'ells. La de l'Orson Welles, per exemple, agafa el moment en el qual ell, concentrat, mirava els toros. Minuts abans, reia i em mirava mentre jo li feia fotos. S'ha d'estar al peu del canó, saber què vols fer, estar pendent del personatge. Amb la foto de la Marisol passa el mateix. Vaig veure una llum que em donava el retrat perfecte, que explicava com jo la veia a ella.
Orson Welles. Foto: Joana Biarnés
-Per què creu que una exposició així no s'ha dut a terme abans?Jo em vaig desenamorar de la professió. Em desenamoro i tallo. Fins al punt que vaig donar i vendre moltes de les càmeres que tenia. A casa ve la gent i es sorprèn que no hi tingui fotos meves penjades. Vaig marxar a Eivissa i vaig muntar el restaurant, perquè junt amb la fotografia, la cuina ha estat sempre la meva altra passió. He estat vint-i-dos anys apartada de la fotografia. Justament perquè certs aspectes em van desil·lusionar molt: inventar i pactar notícies per part de famosos, el tarannà morbós de certs diaris o revistes... En un moment on hagués escollit la professió sobre qualsevol altra cosa, veure que per subsistir havia d'entrar en aquesta món groc i brut, em va decepcionar totalment.
-La foto no va morir pas. A Eivissa va trobar altres motius. Eivissa té una llum especial. A mi sempre m'han fascinat els seus blancs, perquè fotografiar els tipus de blanc és del més difícil que hi ha. Produeixen grisos, ombres, escales i desnivells preciosos. Allà vaig començar a fotografiar portes, pedres... Ara no ho estic fent pensant en una exposició, sinó perquè em fa sentir bé i m'agrada.
-Hem deixat pel final el que és més sabut: el seu reportatge als Beatles, per exemple. També hem llegit alguna anècdota amb en Clint Eastwood...N'hi ha moltes d'anècdotes: amb els Beatles, amb en Polansky...Això d'en Clint Eastwood ho explicaré més endavant. Però va ser molt divertit, són les cosetes que t'endús...
