Marta Carles
,
08/03/2016
Activa't

Carmel·la Planell: "No cal ser de cap col·lectiu per a defensar els drets de la dona"

Professora, escriptora, fotògrafa, viatgera, implicada amb la seva ciutat d’adopció, i compromesa amb la causa feminista
Carmel·la Planell

Foto: 

Surtdecasa Centre
Ens explica que Barcelona és la ciutat on va néixer i Igualada la ciutat que l’ha adoptada. Viu amb el seu fill, Marcel, i ha estat una professora vocacional d’història i de filologia catalana. Es defineix com a ànima viatgera i defuig els viatges turístics. De les seves ulleres fosques i de la roba negra n’ha fet un segell d’identitat. Ella és Carmel·la Planell (Barcelona, 1956), una dona molt vinculada socialment i culturalment a Igualada, i molt especialment convençuda de la necessitat de seguir reivindicant els drets de les dones. Hem conversat amb ella en el Dia Internacional de la Dona.
"El món de la cultura és un camp molt obert i per això hi ha una bona presència de dones, tot i la forta participació masculina"

- És 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Què és per tu aquesta jornada?
Un dia, que al segle XXI, ja no l’hauríem de commemorar. Fa més de 100 anys deltrist succés de l’incendi provocat per l’empresari a la fàbrica Cotton de Nova York, on van morir més d’un centenar de dones. A hores d’ara, la igualtat entre homes i dones hauria de ser un fet; avui el que potser hauríem de reivindicar és la igualtat en altres estadis de la realització professional de les dones, com pot ser la qüestió de la conciliació laboral, a més d’alguns paràmetres que van més enllà del concepte bàsic de la igualtat.

- Quin model de dona defenses?
Aquell que defineix qui és cada dona, des de les seves pròpies conviccionsi que fa veure la importància d’aquesta com a persona i membre integrant d’un col•lectiu social en què ella n’és la meitat de la població; i en conseqüència no se li poden negar uns drets legítims. Jo, mai no he lluitat contra l’home, sinó en la defensa d’uns drets igualitaris. Aquests drets han de ser reconeguts perquè els tenim. Defenso un feminisme des de la individualitat, perquè les meves pròpies idees i conviccions em porten a haver d’admetre que les dones estem en situació de desigualtat, una desigualtat i una discriminació il·legítimes. No cal ser, doncs, de cap col•lectiu per a defensar els nostres drets.

- En el teu dia a dia has hagut de reivindicar alguna vegada la teva condició de dona?
Per sort, en els àmbits on m’he mogut, mai no he hagut de reivindicar res. Mai no m’he sentit ni desplaçada, ni discriminada com a dona, ni al llarg dels trenta anys viscuts a Barcelona ni, aquí, a Igualada. Suposo que, com que el meu millor aliat i instrument de relació amb les persones sempre ha estat la paraula, amb aquesta he pogut entendre’m prou bé amb tothom i fins i tot m’ha servit –en alguns casos- com a mecanisme conciliador.

- Què els diries a les dones que han assolit un estadi de poder?
Les dones que han aconseguit ocupar un espai d’empoderament segur que s’ho mereixen i, per descomptat no s’han de sentir deutores amb ningú. Això sí, m’agradaria que les dones que han arribat a escalar un nivell rellevant –com la política, per exemple- es fessin ressò d’una història secular i lamentable que ha menystingut o silenciat a moltes de les seves antecessores. Avui, a qualsevol  dona amb càrrecs de poder se li ha de demanar un gest de solidaritat amb les seves companyes, amb aquelles que estan en una altra escala.

- Les noves generacions tenen compromís de lluita en defensa dels drets de la dona?
Majoritàriament, no. Cada cop, a pesar de tanta informació i tants avenços, els joves es mostren poc compromesos, o sinó poc sensibilitzats envers la condició de dona. Lamento que, en molts casos, passin de llarg a fer-se seves algunes reflexions sobre els drets igualitaris. Penso que l’educació des de casa i el món de l’ensenyament haurien de ser la base per teixir una societat –realment- d’iguals. Si des de petits s’ha vist com a normal la discriminació de la dona, costa molt de canviar o rectificar els hàbits de conducta. Hem d’obrir la ment i renovar-nos tot incorporant noves maneres d’entendre el món i la societat; i això passa per adequar també de manera efectiva la coeducació.

- El que t’ha agradat més d’ensenyar és la història, oi? Com eren les classes d’història que imparties?
Més enllà d’unes programacions i temaris massa acadèmics, em proposava que fossin molt comunicatives. Sempre que podia, em proposava fer entendre la història des d’exemples que vinculessin el passat amb el present i implicava a l’alumnat amb diferents posicionaments. Projectar pel·lícules i visionar documentals o bé analitzar fotografies (il·lustracions) van ser sempre eines inseparables. Era una forma d’explicar història més distesa i lògicament més propera, que feia despertar l’interès dels alumnes. A part de centrar-me especialment en la història de l’evolució de la societat, sempre vaig trobar el moment per a esplaiar-me en les primeres reivindicacions del món obrer, i sobretot en la discriminació de les treballadores i en l’explotació de les criatures en les colònies obreres... I encara recordo, amb un somriure, que per tal de fer més comprensible la política matrimonial dels Reis Catòlics els l’explicava com si fos un capítol de FalconCrest. Ara no sé què faria, però vaig poder feia les classes bastant a la meva manera, i aquesta llibertat de transmetre coneixements em va portar a fer de la docència una autèntica vocació.

- I la teva segona vocació, és la fotografia?
Més que una vocació és una passió, que se’m va despertar arran d’una altra veritable passió: els viatges. Per mi viatjar és eixamplar fronteres, és obrir-se al món. Sóc una ànima viatgera que defuig els programes estrictament turística. Amb això vull dir que quan viatjo m’apropo a peu de carrer, observo, cerco en particular els trets arquitectònics que defineixen cada lloc, els  elements artístics, la cultura dels pobles... En definitiva intento evitar els llocs i espais massificats perquè m’agrada massa anar al meu aire i entretenir-me en la mirada fotogràfica. Dels viatges vaig descobrir el gran món de la fotografia.

- En quina vessant et sents més realitzada professionalment?
En la d’escriptora. Fa prop de quaranta anys que vaig veure que escrivint arribava a un important nivell de realització perquè divulgava i feia arribar allò que volia transmetre a un nombre significatiu de persones. Sempre recorrent a fonts ben documentades, la principal tasca que he dut a terme com a escriptora ha estat adreçada al camp periodístic, i sobretot m’agrada escriure al diari perquè el què explico en els meus articles tant de viatge, com perfils biogràfics de dones o bé pàgines de cultura sé que arriben a la planta baixa, a tothom. Sóc  amiga dels mitjans més propers: m’agrada participar a la gent dels coneixements a què he pogut accedir. A través de les meves recerques és com si convidés al públic lector a sumar  informació. De fet, tot això, a més d’involucrar-me personalment amb algunes associacions i entitats d’Igualada, ve a ser la torna agraïda que jo faig a una Igualada que estimo.

- En la cultura, la dona té més pes?
Tal com he dit, la cultura és més oberta; tot i això la major presència en tots els mitjans que ens conviden a participar de cultura, segueix tenint com a principals protagonistes (autors, artistes...) als homes. I considero que és per una raó inqüestionable, l’handicap de la maternitat. Moltes dones no poden dedicar bona part del seu temps a determinades professions lligades a la cultura (teatre, cinema, investigació, art, etc.) si realment volen viure i gaudir de ser i fer de mares. Potser la feina d’escriure és una de les realitzacions que permet millor compaginar maternitat i creativitat; es tracta d’una tasca que pot realitzar-se des de casa mateix. Però, per exemple, l’ofici de fotografiar t’obliga a moure’t, a desplaçar-te i quan no a viatjar si ets reportera o bé una ànima aventurera que es deixa portar pel seu esperit creatiu. En suma, la dedicació plena a alguns treballs, malauradament, no té cabuda quan una dona és mare. Les dones que han emergit en la cultura des d’un punt de vista professional i s’han fet visibles públicament, la majoria han estat dones força alliberades i sense grans lligams familiars, o tal vegada han estat creatives quan han tingut els fills grans.

- Seguirem commemorant el 8 de març molts més anys?
Malauradament crec que sí. Penso, encara que sembli controvertit, que hi ha assumptes que si no s’imposen per llei no tenen solució. La norma i un elevat sentit de la justícia han de fer que es condemni qualsevol forma de submissió i maltractament, en tots els àmbits. A partir d’aquí, una altra feina és canviar molts tics i males pràctiques d’allò que ha estat concebut com a culturalment i tradicionalment “normal” i segueix abocant a nombrosos estadis de discriminació.

També et pot interessar