Set cercles per teixir un imaginari

Sovint ens espanta no saber, ens tranquil·litza tenir afirmacions, perquè ens manté a una distància prudencial de l’abisme en què en algun moment tots ens hem sentit abocats. A pertot ens ensenyen a dir qualsevol cosa menys no ho sé, que ens les empesquem per dir el mateix fons, però amb diferent forma. ‘Un inganno tira l’altro’ és la construcció d’un imaginari col·lectiu a partir dels raonaments individuals, tal com indica el títol: “un engany condueix a l’altre”.

L’exposició s’emmarca en una residència artística que van fer Anna Vilamú Bosch i Albert Gironès a Rad’Art Project (Itàlia). En un ambient rural, els artistes van observar des del taller que feien servir durant l’estança, un fenomen que els va cridar l’atenció: set cercles al camp d’alfals d’en Matteo, a San Romano, en què no hi creixia res. Set trossos de terra que contrastaven enmig d’un ufanós camp d’userda, en què per alguna raó l’herba papilionàcia havia dit jo aquí no hi creixo. Gironès explica: “veníem de Mallorca, on jo presentava part d’una investigació sobre ovnis a l’illa, i un dibuix gravat sobre un camp de cultiu té molta relació amb la cultura extraterrestre”.

A partir d’aquest fet, van preguntar a en Matteo el perquè dels cercles, però no va saber-hi donar resposta i fins i tot Anton Roca, creador del projecte Rad'Art, va dir no haver-s’hi fixat mai. Així que van decidir estendre la pregunta a la resta de veïns i en van obtenir una resposta per cada pregunta, un raonament per cada persona, una especulació per cada casa: “Ningú acabava de saber de què es tractava ni com s’havien originat, però tothom intentava donar-hi una explicació”, diu Gironès.

D’aquest imaginari col·lectiu a partir d’especulacions que els veïns ofereixen als artistes, Vilamú i Gironès en van desenvolupar una instal·lació que permet (o obliga) a veure la realitat de la imatge dels set cercles passada per un seguit de filtres. Aquests filtres que experimenta l’ull fan de veïns del poble, i van teixint un engany col·lectiu a partir de l’especulació individual. “Ens agradava pensar en la idea d’obtenir una imatge des del Bòlit ‘en temps real’ del camp del Matteo”, diu Gironès, “a partir d’uns prismàtics enfocant un forat de cuc, un forat a l’espai-temps, que vam crear a partir de les lents dels prismàtics i una successió de reflexos generats per un mirall amb els vèrtexs negres, i un altre amb els vèrtexs blancs”, explica.

Les diverses teories queden immortalitzades en una gravació que en van fer els artistes i que ara projecten en una pantalla del Bòlit. Un enregistrament que ens porta a la taula del menjador o la cuina on conversen amb les famílies. “Fer-ho amb la petita càmera compacta i sense cap mena d’esquema previ quant a plans d’imatge o guió també té a veure amb l’intent de respectar els climes de confiança que es creaven en les converses, per poder opinar amb tranquil·litat”, indica Vilamú. L’encert de deixar dir els veïns de San Romano en una filmació gens rígida fa que els artistes passin a ser espectadors de l’imaginari que creen els habitants, i de retruc, el públic que interactua amb la instal·lació queda fascinat per les paraules especulatives dels veïns.

Anna Vilamú, a l'esquerra, Albert Gironés, al centre i Antonello Apolonio, col·laborador del projecte, a la dreta | Foto: Cedida
L’escolta al territori
Tots dos artistes treballen sempre tenint en compte el context, i en aquest sentit el format d’una residència artística els funciona molt bé “viure i treballar en un lloc nou durant un temps específic és una de les maneres d’entrar directament en contacte amb ell”, diu Gironès. Hi havia d’haver un projecte inicial, que llavors els artistes van anar perfilant amb l’estada a San Romano, mantenint l’interès per la construcció d’imaginaris. “Les dues primeres setmanes de procés d’adaptació al territori i a les persones, amb els sentits oberts, van fer virar el projecte que havíem pensat des de casa, assegudes davant l’ordinador, cap a altres camins”, afirma Vilamú.

El que veiem al Bòlit és la selecció d’un dels tres elements que havien estudiat durant la residència a San Romano: els cercles, tres tanques publicitàries abandonades i un seguit d’artefactes autoconstruïts per espantar els talps als horts. A Girona s’han volgut centrar en els cercles tenint en compte el nou context: “obrien la possibilitat d’imaginar, especular, i fins i tot inventar teories, tal com també està passant al voltant de la covid-19”, explica Vilamú. “Necessitem imaginar, especular i inventar també noves possibilitats de futur”, afegeix.

L’especulació com a protecció
Sempre hem de tenir resposta a tot? Avui tothom sembla haver-hi de dir la seva. L’existència humana no és si no parla, i és que hem crescut allunyats dels no ho sé perquè necessitem emplenar els buits, allò pel qual no tenim explicació. “Les construccions que ens creem serveixen també com a lloc on aferrar-nos, com a espai simbòlic on dipositar la nostra fe”, opina Vilamú, “té relació amb la necessitat instintiva de protecció: fa més por allò aparentment inexplicable racionalment que teixir una explicació racional”.

Els artistes han deixat fluir la imaginació i l’especulació dels habitants de San Romano, i ells els han acompanyat des de la distància, escoltant i observant. La vida ha de ser un tirocini, em va dir un cop Modest Cuixart, ens hem de considerar aprenents, perquè és d’aquesta manera que som capaços de rebre els estímuls exteriors, els coneixements, les sensacions i les pors d’altri. I això és el que han fet Vilamú i Gironès, interessar-se, parar l’orella, i ser aprenents en un lloc, i que la idea inicial d’un projecte pugui virar segons el paisatge, la gent i el fer d’allà. I amb això les converses sempre són profitoses, i és per això que l’encert de deixar dir els veïns de San Romano davant una càmera que no està palplantada al seu davant, són simplement espectadors de l’imaginari que creen els habitants.