Eduard Sitjas: "L’instrument necessita saber com vibrar i el músic l’ha de despertar"

- Què és un lutier?
El lutier bàsicament és el restaurador d'instruments de corda com ara violins, guitarres i contrabaixos. Jo em dedico exclusivament a violí, viola i al violoncel. Vaig començar amb la restauració i ara em decanto més cap a la construcció, ja que la meva idea de treballar com a lutier era fer els meus propis violins. De fet, els principis d'un lutier solen ser feines de restauració perquè així coneixes com funcionen els instruments. A més, quan comences l'ofici el músic et ve a buscar perquè li posis a punt l'instrument, l'hi arreglis o li ajustis el so. Abans que t'encarreguin un violí has d'anar fent clients a partir de la restauració i després, quan et van agafant confiança, potser t'encarreguen un violí.

- Per què t'hi vas voler dedicar?
De petit tocava el violí a l'Escola de Música de Palafrugell i, a més, el meu pare m'havia fet escoltar molta música clàssica. A 12 anys em va acompanyar a Barcelona, al Luthier Vidal a comprar el violí definitiu, perquè fins llavors passes per diverses mides de violí. A través d'en Xavier Vidal vaig descobrir que aquests instruments es feien a mà i que existia l'ofici de lutier. Va ser entrar al taller d'en Xavier i tenir clar que volia dedicar-me a allò. Així que quan vaig acabar el batxillerat vaig anar a Barcelona a treballar al taller Vidal. Hi vaig estar dos anys i després me'n vaig anar a Anglaterra a cursar els estudis de lutier. A partir d'aquí vaig treballar en diversos tallers de Londres, París, i també d'Itàlia i quan vaig estar més o menys format vaig tornar a Catalunya per muntar el meu taller.

El taller I Foto: Alex Salcedo

- Com va començar l'aventura d'instal·lar-te pel teu compte?
Fa vuit anys que vaig muntar el meu taller a Girona i he de dir que no és un món fàcil. El músic no et ve a trobar fins que no ha sentit parlar bé de tu moltes vegades a través d'altres companys d'orquestra o de conservatori. Actualment em dedico exclusivament a la construcció, però d'això fa només dos anys. Prèviament he fet la feina de donar-me a conèixer i he anat aconseguint una clientela que ha confiat en mi i que ara em comença a encarregar instruments, que això és el que costa més.

- Quins són els passos que requereix l'elaboració d'un violí?
El primer pas és parlar amb el músic. T'explica quin ideal de so té i què vol en un instrument. Entre tots dos decidim quin model fem, si més gran o més petit, i triem les fustes. Dibuixo el model, faig les plantilles i d'aquí en trec un motlle. En aquest motlle hi encolo els laterals del violí, que són doblegats amb escalfor. Llavors faig les tapes. Primer s'esculpeix la bombatura amb gúbies i després ribots. S'acaba amb ganiveta, que rasca però deixa un tall net. Un cop tens la bombatura acabada, el gires i el comences a buidar. Cada peça de fusta és diferent, de manera que segons la flexibilitat d'aquella fusta fas uns gruixos o uns altres. Un cop tens això encoles les dues tapes i queda la caixa. I comences amb el cap, la voluta. L'encastes a la caixa. Després hi poses el batedor, les cordes i el vernís. L'acabo i el tinc durant quinze dies o un mes jo. El toco, faig canvis, l'ajusto i després és quan truco al músic per entregar-li.

- I aquest procés, quant de temps implica?
El temps depèn molt de cada lutier. Si dediques vuit hores al dia exclusivament a un violí, es pot enllestir en un mes i mig. Però normalment no treballes només amb un violí, sinó que va bé deixar-lo reposar i mentrestant fer una altra peça. O sigui que la realitat és que ara mateix dedico uns tres o quatre mesos per peça.

Procés de creació de l'instrument I Foto: Alex Salcedo

- Què influeix a l'hora d'aconseguir un determinat so?
La densitat de la fusta, com la treballes, quin gruix deixes, la bombatura, el secat o les betes hi influeixen. Per exemple, la tapa és d'avet, una fusta tova i flexible que vibra molt. En funció de la densitat d'aquesta tapa, el so serà diferent, serà més cristal·lí en el cas d'una tapa densa. De la mateixa manera, si les betes de la fusta són més juntes o més separades vibrarà més o menys. Un altre factor important és el vernís, ja que a part de protegir la fusta del temps, també tensa i dona projecció al so. És a dir, el so d'un violí en blanc és molt fosc, sona aquí però allà baix ja no. El vernís dona potència, brillantor i color al so de l'instrument. Ara bé, tot i que puc determinar cap on vull tirar tenint en compte tots aquests factors, en el moment de l'encàrrec ni el músic ni jo sabem com serà aquest violí. No ho sé fins que no poso cordes i el toco durant una setmana. A més, l'instrument evoluciona en funció de qui el toca. S'adapta a la manera de fer de cada músic. La variació és poca però els músics la perceben. Tu pots modelar l'instrument cap a un tipus de so o un altre. Pots fer coses per anar cap a un so més dolç, més fosc o cap a un so més brillant més potent i més agressiu, però al començament no saps com sonarà, que en certa manera és una mica la gràcia de l'ofici.

- Quina relació s'estableix entre el lutier i el músic?
La relació músic-lutier és molt intensa. En un primer moment, el músic ve amb la idea d'un so. Jo escolto com toca, veig la posició que adopta, la manera de tocar. Ell em diu el que vol, què té amb aquell instrument i què és el que no li acaba de funcionar que fa que vulgui un instrument meu. Mantens una relació amb el músic molt bonica. Et confia moltes coses i has de saber interpretar-les. A més, el procés no acaba quan li entrego l'instrument. Ell se l'endú, el prova i et diu si li agrada o no, s'ha d'enamorar de l'instrument. Els primers sis mesos o un any de vida d'aquella peça el músic i el lutier tenen una relació intensa perquè l'instrument s'està adaptant a vibrar. Necessita saber com vibrar i el músic l'ha de despertar.

- En recordes algun en especial?
Sempre recordes l'últim. Ara mateix només recordo l'últim perquè he estat tot el juliol envernissant, i és un procés llarg. En general estic content amb tots, ja que cada un ha estat una aventura, un procés especial.

- Segueixes algun mètode concret, alguna escola?
L'escola anglesa eren grans restauradors i grans copistes i això m'ha marcat. A més, sempre he admirat en David Bagué, un gran copista d'instruments i m'ha inspirat molt.
Jo copio instruments antics, per tant després de fer l'instrument, hi faig l'antiguitzat. Tot el desgast d'un instrument antic el faig al nou. Tots els cops, rascades, allà on no hi ha vernís el trec... En definitiva tot el desgast d'aquest instrument amb tres-cents anys el faig amb quinze dies. El músic et demana un instrument que tingui el so d'un d'antic, que físicament s'hi assembli però que se'l pugui permetre des del punt de vista econòmic.

- Cantes al Cor de Cambra de la Diputació de Girona. Estan relacionades aquestes dues coses?
Té relació en el sentit que m'agrada la música. Sempre he cantat en cors i, a més a més, com ja he dit, jo tocava el violí. Però va arribar un moment que la meva part musical es va saturar de violí i necessitava emplenar el meu costat musical amb alguna altra cosa i va ser quan vaig entrar a formar part del Cor de Cambra de la Diputació de Girona.

- Com és el teu espai de treball?
És un estudi en un àtic que dona al riu Onyar. De fet era la part de l'edifici on es rentava i s'estenia la roba. Hi ha uns quants violins penjats i ple d'eines. M'agrada la tranquil·litat que hi ha, i a més a més, no podria treballar en un soterrani sense llum.

Retalls de fusta de l'instrument I Foto: Alex Salcedo

- Què diries als joves que senten curiositat per aquest món?
És un ofici que requereix molta feina. Els ha d'agradar treballar perquè demana un grau d'implicació molt alt per aprendre, perfeccionar i poder viure d'això. És un ofici amb molt d'encant però també molt dur, com tots els artesans. Jo m'hi implico molt. A mi m'agrada perquè faig la mateixa feina que feien al 1700, ja que el procés de construcció és igual. L'única millora que tenim és la llum elèctrica perquè, per exemple, a l'hora de fer la bombatura ens guiem molt per les ombres.

- Tornaries a triar aquesta professió?
I tant. Als 12 anys volia ser lutier i no m'he plantejat mai fer una altra cosa. Evidentment sempre hi ha algun moment difícil, perquè no tinc una empresa gran, sinó que tinc el meu taller i soc jo sol i vaig fent. Però viure d'aquest ofici aquí, a Catalunya, no és fàcil. Per exemple a Alemanya a cada poble hi ha diferents orquestres. Aquí costa que el músic pugui viure de tocar. I és el peix que es mossega la cua.