El mal negoci de l'Hermitage a Barcelona

Aquestes últimes setmanes hi han tornat, però fa anys que la qüestió s'arrossega. I com que el pretext és cultural, i a sobre internacional, fa molt cosmopolita estar-hi a favor. De la mateixa forma que et posen les orelles de ruc si goses ja no oposar-t'hi, sinó simplement fer un parell de preguntes per estar segurs de què estem parlant.

A risc d'això, m'agradaria dir quatre coses, no necessàriament simpàtiques, sobre aquest projecte. No per ser expert en la matèria, ni per ser persona viatjada en la variant cultural. És que n'hi ha prou d'informar-se una mica per veure que necessitem respostes que no tenim.

Servidor està a favor de qualsevol equipament cultural, nou, antic i del mig. Així per principi, sempre, sí. Per tant, benvingut el projecte de Museu Hermitage a la ciutat de Barcelona. Però també dic que és imprescindible descendir dels titulars bonics a la lletra petita per estar segurs que no ens donen gat per llebre. Que és el que sospites quan grates una mica, i fins i tot entens l'oposició de l'Ajuntament, encara que no sigui pels mateixos motius.

És més, penso que hi ha més perill en el que no està explícitament sobre la taula que en el que sí que hi és. Permetin-me desgranar-ho per parts.

No és que hi ha molts llocs infrautilitzats o en desús a Barcelona que podrien acollir l'Hermitage, o qualsevol altre projecte, perquè per aquest principi mai no faríem res. Són massa les patates calentes que ens cremen a les mans, des de l'època de Gaudí i abans i tot. A Barcelona i a molts pobles i ciutats de Catalunya, per cert.

No és que la nova bocana del port sigui un lloc inundable, com a enunciat teòric o merament probabilístic. Si el temporal Gloria hagués passat amb l'edifici acabat i obert, encara traurien aigua ara.

No és que la mobilitat sigui un desastre, que també. Un equipament pel qual se suposa que han de passar, només obrir portes, 800.000 visitants l'any, a un cul de sac a l'extrem d'un port, tindria el metro més proper a dos quilòmetres i mig...

No és que ens venguin un "museu" que dedicarà més metres quadrats a cafeteries i botigues que a sales d'exposició. Tampoc és que serà un edifici "bonic", pensat per lluir per ell mateix, amb independència del que hi hagi a dins. Aquesta és una tendència, imparable pel que sembla, en els nous museus, i ja hi estem acostumats. Però si el que acabarem fent és, per posar un exemple proper geogràficament, un Maremàgnum 2 amb alguna pinzellada cultural, no sé si ho podem vendre amb els oripells d'un museu de nivell mundial.

No és que les estimacions de visitants siguin molt optimistes, malgrat que sigui important per al que s'explicarà més endavant.

Ni tan sols és que si volem gaudir de l'Hermitage autèntic, haurem de seguir viatjant a Sant Petersburg. Perquè a les seves franquícies per aquests mons, que això són, s'hi veuen de tant en tant algunes peces de tercera fila dels magatzems de la pinacoteca russa. La resta de l'any, exposicions temporals gens diferents de les que ens engalten els museus locals i amb la mateixa freqüent falta de projecte artístic consistent.

No és que la idea sembli limitada a vendre samarretes, bosses i altres gadgets amb la marca Hermitage. I mira que seria greu si per vestir aquest pobre sant, se'n desvestissin altres.

I no és que els equipaments s'hagin d'adaptar a una ciutat, i no una ciutat als equipaments, que també, sinó que tal plantejament pressuposa que tens un model de ciutat, que potser és molt suposar.

Tampoc és que els veïns de la Barceloneta, si més no una part, no prefereixin un turisme culte que el de borratxera que pateixen des de fa molts anys, amb el relatiu alleujament que hagi pogut produir la pandèmia, si més no al principi, que jo també ho voldria. És que es poden trobar amb un sumatori que massifiqui encara més el seu barri. Per molt culta que pugui ser ara part de la invasió.

Finalment, atreure turisme cultural és una excel·lent idea, amb independència que el sector turístic hi miri només ara, quan no arriben visitants de motxilla i espardenya, després d'anys de "ramblificació" de l'oferta. I no deixa de ser bona idea perquè hàgim desaprofitat el potencial del Liceu, el MNAC, el Macba, el Palau de la Música i tots quants centres culturals hi vulgueu afegir. Només la Sagrada Família i les visites guiades al Palau aguantaven, abans de la pandèmia, el tipus. O el Museu del Barça, si se'l vol considerar un centre cultural. I la Sagrada Família seria turisme patrimonial, però amb formes de turisme massificat. Els precedents obliguen a preguntar-nos, això sí, perquè amb l'Hermitage hauria de ser diferent.

I arribats aquí, què hi pot haver de més perillós encara, tot i no ser tan evident?

El promotor és un fons inversor immobiliari, amb seus a Luxemburg i a Suïssa, que tothom sap que tenen uns sistemes fiscals equiparables als del món civilitzat... Què carai hi fa un negoci així en el món dels museus, encara que vingui acompanyat, amb una participació minoritària, d'una empresa cultural local poc coneguda, per dir-ho fi?

Que hagin embarcat a última hora al Liceu, segurament per buscar un soci local amb més glamur, no treu que les circumstàncies originals del projecte siguin peculiars. Si de cas, il·lustra la línia erràtica que el Liceu segueix des de fa molts anys, agreujada amb l'actual direcció artística, que (a un teatre d'òpera!) sembla prioritzar fer-hi qualsevol cosa abans que òpera.

No és veritat que sigui una inversió privada 100%. Els terrenys els posem els contribuents, perquè és sòl públic. Sí que se cedirien mitjançant una concessió, amb un cànon taxat per llei, però el cost del qual és quatre vegades inferior al que tindrien en el mercat.

I el fet que es tracti d'una concessió alimenta el risc d'un Florentino. Els sonen les autopistes radials de Madrid o el magatzem de gas soterrani? Si la concessió està vinculada a unes expectatives de públic fantasioses, podem trobar-nos havent d'indemnitzar el concessionari? Gran pregunta, la pregunta clau, que no veig que ningú faci, o si més no que ningú contesti.

Què això no pot passar? És que resulta que ja ha passat. Les franquícies Hermitage de Londres, Las Vegas o Ferrara ja han fet fallida i el tancament està als jutjats. L'única que continua oberta, Amsterdam, és a base d'injeccions de diners públics.

I quan veus el conjunt del tema, i en el que et pot caure a sobre si van mal dades, que no seria estrany pels antecedents, t'assalten dubtes sobre si això de l'Hermitage és una oportunitat tan única o un simple invent del rap en què la banca sempre guanya.

És més, no resulta sobrera una discussió sobre els sants que es desvesteixen arreu del país per mantenir vestits els de la seva capital. Però també molt pertinent recordar les dificultats amb què es troben els grans museus públics de Barcelona, el MNAC i el Macba, per tirar endavant les seves ampliacions. I les que tenen per a complir amb la seva obligació, per llei, d'adquirir obra. Amb aquest panorama, de debò estem disposats a fer regals a projectes de lluentons que tants riscos semblen representar?

Toni Gallardo
Periodista i consultor de comunicació