Jump to navigation
Fa uns dies vaig tenir el privilegi d’assistir a la reprogramació de la meravellosa pel·lícula ‘Harry Potter i la pedra filosofal’ (Chris Columbus, 2001), organitzada per Cineclub Vilafranca en motiu del vintè aniversari de la seva estrena. Qualsevol oportunitat per a visionar algun dels films del formidable bruixot és benvinguda, però aquesta ocasió era especial, ja que molts dels que érem presents a la sala encara no havíem nascut quan el llargmetratge va arribar a la gran pantalla.
Arran del visionat d’aquesta primera entrega de l’adaptació cinematogràfica dels llibres escrits per J.K. Rowling, aquestes vacances he aprofitat per mirar de nou la saga sencera i se m’han fet evidents els valors que regeixen les set novel·les i també les vuit pel·lícules. En primer lloc, la lluita del bé contra el mal, que es podria reduir a l’enfrontament entre en Harry i el mag tenebrós més poderós, Lord Voldemort. En segon lloc, l’amistat, que es fa palesa en la incondicional lleialtat que li demostren els seus inseparables companys d’aventures, Ron Weasley i Hermione Granger; i finalment l’amor, tant dels pares d’en Harry -que van donar la vida per a protegir-lo d’una mort segura, d’aquí el sobrenom d’”el nen que va sobreviure” i la característica cicatriu en forma de llamp al front-, com d’aquelles persones que li fan costat en els moments més difícils i li transmeten afecte i estima.
Anant una mica més enllà, no podem obviar la denúncia de la visió supremacista de Lord Voldemort i els seus seguidors, els Cavallers de la Mort, sobre la pretesa superioritat de les nissagues de “sang pura” -aquelles en què els seus membres tenen una ascendència exclusivament màgica- respecte als muggles -persones no-màgiques, com els Dursley, la família materna d’en Harry-, els “sang bruta” -bruixot o bruixa fill de dos muggles, per exemple l’Hermione Granger- o els mestissos -mags amb un dels progenitors muggle, com en Seamus Finnigan, company de curs i d’habitació d’en Harry i en Ron-.
A més, un dels objectius principals de la saga és evitar la implantació del règim totalitari que pretén instaurar Lord Voldemort: un sistema on el poder del líder i les seves decisions siguin incontestables i s’utilitzin tots els mètodes -inclosos els tres “maleficis imperdonables”: la subjugació de la voluntat, la tortura o l’assassinat- per aconseguir el domini absolut dels mons màgic i muggle.
Els inseparables amics Hermione Granger, Ron Weasley i Harry Potter Hi ha també un missatge a favor de la igualtat entre les diferents races: bruixots i bruixes, gòblins -hominoides molt intel·ligents-, centaures i elfs domèstics -éssers destinats a servir vitalíciament els seus amos-. Aquesta voluntat es plasma en la Font de la Germandat Màgica, una estàtua situada a l’entrada de la Conselleria d’Afers Màgics que Lord Voldemort fa enderrocar de seguida que aconsegueix el control d’aquest organisme rector, un fet que reflecteix el seu racisme. Aquest mateix tret també es reflecteix en la creació de la plataforma Prou Elfs Tiranitzats (PET), fundada per l’Hermione Granger amb l’objectiu de lluitar pels drets d’aquestes criatures.
D’altra banda, un aspecte polèmic ha estat el debat entorn si J.K. Rowling havia donat als seus llibres prou protagonisme als personatges femenins. A la figura d’Hermione Granger, qualificada com “la bruixa més brillant de la seva edat” i sense la qual en Harry i en Ron no haguessin arribat tan lluny, cal sumar-ne d’altres com la Nymphadora Tonks, una excel·lent i coratjosa membre del cos d’aurors -equivalent a la policia muggle-; la Bellatrix Lestrange, bruixa del costat fosc que actua amb determinació i no dubta a enfrontar-se al que sigui per a aconseguir els seus objectius; o la Dolors Umbridge, amb importants càrrecs a la Conselleria d’Afers Màgics i durant un temps també amb grans facultats sobre la política general i l’ensenyament.
Així mateix, a banda de la normalització del rol de les noies i dones, l’autora anglesa integra els tradicionals marginats, representats pel maldestre Neville Longbottom i l’extravagant Luna Lovegood, en el grup d’amics d’en Harry.
Finalment, si tornem al “nen que va sobreviure”, trobem en ell característiques com la humilitat, el respecte cap als altres, el gaudi dels moments senzills, el rebuig a les ànsies de glòria, fama o poder i la capacitat de superar adversitats tan diverses com l’orfenesa. A més, se li suma la difícil convivència amb la família Dursley o l’assumpció del paper que el destí li ha assignat com a temes igualment rellevants. Per tant, tinguem present que, com afirma de manera magistral Albus Dumbledore, el savi director de l’escola de bruixeria Hogwarts, “no importa el què és un en néixer, sinó en què tria convertir-se.”
Gerard Ferret Colomer Estudiant de Batxillerat
