Jump to navigation
Els paràsits del malson sonà el despertador una veu li diu “bravo” es desperta somrient xiulen tonades simples com mon iaio no com Wittgenstein que xiulava simfonies senceres de Brahms i Beethoven “reparació i alliberament” acordionista jove ‘Bésame mucho’ brigada d’obres municipal fer d’escriptor a Amposta: el context és important derives per anar a comprar a l’estanc al supermercat per fumar-se un cigarret un escriptor caminant hi ha oposició interior/exterior per a un escriptor? Caminant per dins de casa la cadira el llit la taula Heiner Müller va dir “Trenco les ferramentes de la meva presó: llit, cadira, taula” o taula cadira llit o llit taula cadira personatge d’un tram de somni l’escenografia onírica l’humor de Josep Igual els somnis de Josep Igual estirat al llit ombres d’un somni previsibles i decebedors se’l veia més tranquil una taca d’humitat sobre un mur de paper pintat dialogar els déus menors juguen amb els objectes i el sotabosc campana repica lenta i greu la campana electoral algú l’aplaudeix i li llança un bravo la tela mosquitera la migdiada hi havia el perill d’arreplegar un cop de sol no entenies la prohibició que menyspreava la llum esbatanada del migdia l’onirisme de la migdiada menys greu que el nocturn els coiots Joseph Beuys natura i cultura la relació amb els animals el senyor Michel Foucault i l’ordre del discurs què és això que et portes entre mans músic tocador pensador que toca i taca centaure i cantaure tocat i tacat d’amors? Surt de l’ambulatori sense mirar enrere marrada remembrada una intrusa on ja no la comprenen Aixella Poblada les trompetes de la soledat poema elegant i innocu “no dir res, però dir-ho bé” la partitura com una pantalla lliscar per damunt de les notes la gran buidor la semàntica desapareguda en combat saber és recordar-se’n i saber és mirar les coses des d’un pedestal des d’una altura des de la distància des del deliri del gigantisme. Unes petges, unes marques de foc, l’escriptura. Un escriptor o un músic o un centaure és algú que té moltes coses a dir, deia Bob Marley. Pedigrí historiat; atzars bords; aquest espill aprima una mica: els interiors; tinc molta feina; comediants absurds, supersticions ridícules, esperit científic; el mico de llom tigrat tancava un cercle amb unes pedres. Buidor ambiental; xarols saturats; monstres metàl·lics. Ben meditat, una declaració responent-ne una altra, cada paraula sospesada; la socràtica sense barandats: deixar que parlin les parets, com deia Matta-Clark. El tot terreny grafòman...ets perillós...estàs molt prim...les cames fent-li figa...potser ningú t’espera...potser Bártok...Una empenta més, una mica més de carretera...Una penúltima empenta...El mico teclejant tret de la seva gabieta...Interiors...una romeria amb jaqueta de mudar...La Muixeranga d’Algemesí...balles un contrapàs que qui sap si mai serà entès...coixejava a ritme de taquicàrdies...Ell toca una guitarra mig asclada...Quan el silenci diu el que necessiten saber...la gravadora ha demostrat que el silenci no existeix, que el silenci és ple d’objectes trobats en so. Somnia ultrason atracció de fira molta enfilada vertical cap premonició va haver de tancar. Josep Igual l’any 1972 davant d’un aforisme de Nietzsche: tenia 6 anys. Improvisant el sentit i la direcció a cada pas...Hem defugit la quadrícula...abraçar la lluna...tirada pedagògica, vaga refistolada artística, irradiada, pesada fatal, reiterada, caragolada, telefonada, pensada, salinera, soldadesca, pensades, capgirades...una variació en el negre xarolat...Carles Santos ja ho va dir: Codi o estigma. O fas tota la vida el mateix, el que s’espera de tu que faces, o rebràs el càstig que et mereixes...ell va fer cap on ningú no l’esperava...darrer buf...fa mil anys que no munta cap sidral...Retrogust de marc d’intempèrie sobre llit de dubte permanent...Tallarines, arròs cantonès i ànec rostit per dinar. Es grata la picada del darrer mosquit...gran depredació banal. La fam dels poetes. Dadà és una puça. Lo Delta és la gallina dels 4 ous d’or: gastronomia, ecologia, sol i platja. La mar se menja la gallina. El mosquit se menja el turista. I al bou (lo riu) l’han capat. I què menja el poeta? ...no li sentiran la veu ni la seva visió del desencant...rostre de maduresa aparentment serena...la vanitat...en tots els oficis humans...i se’n tornà al llit...no sap si ha somniat l’escena...a les onze s’apunta...un curset de respiració budísticoestoica...A les dotze se’n desapunta...”en algunes pràctiques o oficis s’ha de ser una mica malparit”...enfilades ràpides...verticalitats pronunciades...pose’m mig quilo...”no hi ha cap càmera ni micròfon aprop”. Tristan Tzara...Baudelaire...et mors rient...Un virus...empàtics, àgils i eficients...xiquet tímid i somniador...per tal que passés per ella...va vore, en l’extrem esquerre superior de l’espill...va amollar un renec quasi xisclant...lo riu, que mai no és el mateix, tot i que fingeix ser-ho...al llit...les poques coses que eren permanents en ell era la constant ansietat...que creia que havia perdut –o li havien pres- de menut...la cobla del transistor del veïnat. Estirat al llit...Ombres d’un somni...ha fet una classe mediocre...pel que fa a la dieta...Rimbaud...els importa un rave el que explica...fins a la son...tots els trens perduts...i convertir-lo en un parc infantil...llit d’enciam anèmic...galls gratapallers...egoismes dels rostres passavolants...estrangers a tot arreu...ferides interiors...Només faltava una mica d’ànima, però això ja ho noten pocs...va eixir de la invisibilitat...posat i to de veu...l’arpegi vellutat de l’orguenet del silenci...quatre autoenganys predilectes...variació...Walter Benjamin i els subratllats i el transcriure el que has llegit de Josep Igual...el primer autobús urbà...El meu mal no vol soroll, li deia la malalta al musicoterapeuta...malson...Kafka: el poeta és una puça i el seu cant és un crit continu i l’art és per a l’artista una pena, a través de la qual s’allibera per a una nova pena...un esborrany, amb una incoherència interna, tot infectat de pus...Ell li va receptar els diaris de Miguel Torga, metge escriptor...el mestre va penjar al xiquet a la perxa collada a la paret...durant tota la classe...a mi, de menut, a la guarderia em van lligar a la cadira...tots els paraigües i l’ampolla de salfumant...En despertar-se, el nom de les coses...el nom és el món...o el món és el nom...partitura de boira...trompetes expansives...Consensuar pereses actives i alterar la melodia i xiular, per no variar en la variació. El pot de sopa Campbell’s cantava les seves veritats amb un falset salpebrat de galls...Allà on és vostè és el centre del món...clivell d’estalzí...Parava més esment al que sentia a l’altra banda del barandat...la soledat...els gegants il·luminen i escruten la vida dels nans...L’aire va viciat de conjuntures amb matisos o tombants imprevisibles...el director de l’orquestra imperial...el dit rector dels concerts de l’orquestra...El nom escrit no és el món dit...la vídua d’un roig? Baldufa i angle recte...una flauta dolça...”La vida dóna moltes voltes”, deia l’ase fermat a la sínia grinyolant...
Miquel Àngel MarínMúsic i artista (Text-collage que va servir de presentació del llibre 'Circ de puces' de Josep Igual Febrer, el mes de maig de l’any 2019, a Amposta i Tortosa. Per a la confecció del text vaig fer servir bàsicament fragments del llibre, combinats amb alguns comentaris subterranis meus. Vaig intentar sempre que l’escriptura de Josep fos la guia del que s’anava escrivint).
Josep Igual i Febrer
