Pell de gallina

Opinió
,
dimecres, 29 novembre, 2023

Seria impensable, o almenys hauria de ser-ho, que una dona feminista, que defensa els drets i llibertats de totes les persones (ja hauria de ser hora que tothom en conegués la definició), que exposa incansablement arguments per visibilitzar les injustícies que pateixen les dones, que es posa el despertador ben d’hora per anar a les manifestacions del 8M i el 25N i que reparteix adhesius, pancartes i articles d’interès al grup de whatsapp a risc que la titllin d’impertinent, fos racista. Seria una incongruència que, igual que defensa els drets d’un col·lectiu oprimit per un sistema capitalista i heteropatriarcal centrat en l’home blanc, decidís no defensar els drets d’un altre col·lectiu oprimit per aquest mateix sistema. Posem per cas, també, que no defensés els drets del col·lectiu LGTBIQ+, que es considerés cool de ser una trànsfoba. Aquí s’estarien desaprofitant recursos i sacrificis que podrien anar a una, i cal recordar que a ningú no li cauen bé els hipòcrites.

Vigilem amb el terme igualtat, perquè a mi no deixa de semblar-me una arma de doble tall: no és el mateix una guineu envoltada de gallines, que una gallina envoltada de guineus. En una d’aquestes situacions, a la gallina li va la vida. S’haurien de girar molt les coses en el cicle de la vida perquè la guineu acabés malparada en un d’aquests dos escenaris. La dona, l’homosexual, la persona queer, les persones racialitzades, són la gallina. I, si parlem de llengües oprimides del nostre territori, el català és una gallina, en clara situació de desavantatge, i el castellà, la guineu. La guineu no tem per la seva supervivència, i la gallina, sí. Per tant, tornem a trobar-nos en una situació d’oprimit i opressor, i ja ens ho podem mirar des del prisma espanyol, català, suec o marroquí, que els fets són els que són des de totes les nacionalitats. Els dards enverinats que cadascú parli amb la llengua que se senti més còmode, o l’entenc, però no el parlo, no engloba pas als Països Catalans l’amazic, o l’àrab, o l’ucraïnès. Potser una mica més el suec, l’anglès i el francès (podeu tornar a llegir el primer paràgraf, si és el cas, a veure si trobeu on és el problema). Ja no és còmode, parlar català, perquè estàs reivindicant cada vegada que obres la boca la no desaparició de la teva identitat. Si estàs d’acord en el fet que una persona trans es pugui expressar de la manera que vulgui (i només faltaria), per què no estàs d’acord que ho pugui fer un catalanoparlant? La (re)pressió de les últimes dècades ha provocat que parlar en català, sigui en el context que sigui, s’hagi convertit en una rebel·lió. Per tant, no, no és còmode. És un acte polític, perquè fer el contrari seria moralment incorrecte.

 


Quan aquests dards enverinats provenen de persones que fa més de quaranta anys que viuen aquí, i no pas de les persones nouvingudes que l’únic que volen és poder-se comunicar amb el seu entorn, vol dir que potser el problema no està en el fet de no saber-ne prou. El problema és que no es vol. Igual que no es vol aprendre euskera, o gallec. Perquè molesta. I l’euskera encara, que no té absolutament cap semblança amb el castellà i pot costar una mica més el seu procés d’aprenentatge. Però el català i el castellà són llengües romàniques. Si jo viatjo a Itàlia i algú em pregunta: Come stai?, no cal tenir un màster per respondre-li bene, grazie. Perquè tenim el mateix origen i no soc una impertinent egocèntrica que no puc fer un mínim esforç per adaptar-me als costums de la zona que visito. Encara em semblaria més greu no fer-ho si hi vaig a viure o a treballar.

Des de dalt finalment han pres consciència (prou que els ha costat) de la importància que va tenir el 3XL i el Club Súper 3 en el seu moment: era una oferta en català de sèries, dibuixos i programes de televisió que van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu d’unes generacions amb pares vinguts d’Andalusia, de Múrcia i de diferents llocs de l’Estat espanyol. El fet de compartir l’entreteniment amb la resta de companys i companyes, i que aquest entreteniment fos en català, creava la necessitat d’entendre la llengua i d’utilitzar-la, encara que no fos la teva llengua materna: les bromes i les expressions que utilitzaven, encara que fossin “u, dos, tres, fusió!”, eren en català. L’actual SX3 vol ser un intent de recuperar aquesta harmonia, però té un adversari temible: les xarxes socials, que no només utilitzen, en la seva majoria, llengües majoritàries com són el castellà i l’anglès, sinó que aïlla i priva la creació d’aquesta idea de col·lectivitat: no tothom seguirà els mateixos youtubers. Si a aquest atac a la llengua hi sumem l’augment de problemes d’autoestima (i tots els trastorns derivats d’aquí), l’accés prematur a la pornografia, els atacs de ciberassetjament o el descens del nivell acadèmic, no puc entendre com és que encara el Departament d’Educació decideix oferir un ordinador Chromebook a tots i cadascun dels alumnes d’escoles i instituts públics de Catalunya. Digueu-me perspicaç, perquè no em sembla una solució, en cap cas.

Però tornem al tema que ens ocupa. En Fran, que no té vuit cognoms catalans (els seus avis són de Córdoba i de la Riera de Gaià), és un bon amic que viu a Anglaterra. Ara ha anat a fer un doctorat a Sud-àfrica. L’obro per whatsapp i li explico que estic escrivint aquest article. Li pregunto quines llengües es parlen a Sud-àfrica, on l’anglès és una de les dotze llengües oficials (dues amb origen colonial) i, per tant, no hauria de tenir problemes per comunicar-se. Em respon que està aprenent isiXhosa, que és una de les llengües que parlen els infants amb qui treballa a l’hospital. Li pregunto per què l’està aprenent, si no li és estrictament necessària. Diu que troba respectuós i necessari aprendre la llengua local quan vas a un país o regió, especialment si és per treballar-hi. A més a més, aprendre una llengua autòctona ho veu com un gest reparador. Quan un infant està nerviós o espantat en un espai que li és estrany, com pot ser l’hospital, agraeix que algú se li adreci en la seva llengua materna i el cuidi, també, en aquest aspecte. No cal ser descendent directe de Guifré el Pilós (de fet, no cal ni haver nascut a cap territori de parla catalana) per entendre que és una qüestió de sensibilitat, de respecte i de sentit comú, defensar totes i cadascuna de les llengües oprimides pels idiomes de països colonitzadors (perquè l’idioma en sí no ho és, de colonitzador), no només la nostra.

És curiós que quan t’identifiques amb una llengua o nació oprimida, ja demostres més sensibilitat envers la resta de nacions que es troben en la mateixa situació, tot i que m'agradaria pensar que no és la norma. M’agradaria creure que una persona catalanoparlant i una persona de Zamora que van a viure a Gasteiz tindran les mateixes ganes d’aprendre euskera. Si no sents la responsabilitat de defensar la llengua, d’aprendre-la i, el més complicat, d’utilitzar-la, vol dir que estàs al costat de l’opressor. La llengua catalana és, per tant, un altre dels tants col·lectius oprimits que ens envolten i que necessiten la nostra defensa. L’enemic, és compartit, oi? Doncs sumem-hi esforços, en lloc de dividir-los.