Foto: 

David Fernàndez

Neus Català: "L'únic record agradable que tinc dels camps de la mort és d'un 8 de març"

El Dia de la Dona entrevistem a l’única supervivent catalana del camp de concentració nazi de Ravensbrück
Sílvia Sagalà | David Fernàndez
,
08/03/2016
Activa't
Neus Català és una de les grans dones que tenim al Camp de Tarragona, l’única supervivent catalana del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Perseverant, tenaç i valenta, Català va ser capaç de sobreposar-se davant l’enemic i de resistir durant 15 mesos en els que ella anomena "camps de la mort". La seva moral de ferro va fer que, fins i tot, fes vaga dins el camp. Ella i les seves companyes van renunciar a cobrar per les feines que els dictaven, deien que ho feien forçadament i que no acceptarien almoina. Ara, Neus Català, és una velleta entranyable que no ha perdut el caràcter i que defensa que "la vida és preciosa sempre que la sàpigues suportar". Viu en una residència dels Guiamets, al Priorat, perquè diu que vol passar els darrers dies de la seva vida "lligada al seu país, al seu poble". Els seus fills viuen a França i per això ella està amb la Mariona, cuinera de la residència i molt més que una amiga de la família de tota la vida.
"Hi ha tanta gent que s’hauria d’homenatjar… Em poso en la pell d’altres dones i penso que no me’ls mereixo, i que d’altres sí. Són moltes les coses que he viscut i que porto a l’esquena, però hi ha molta gent que ho ha passat malament"

Arribem a la residència a l’hora convinguda i la Mariona ens explica que ens haurem d’esperar 10 minuts, perquè la Neus ha tingut una altra visita i s’ha allargat més del compte. Tot i que està delicada de salut, arran d'una forta grip que va agafar el passat mes de desembre, rep visites constantment. De fet, li encanta rebre gent. Quan amb prou feines havíem tingut temps de repassar les fotografies antigues del poble que hi ha penjades a l’entrada de la residència, arriba la Neus asseguda en una cadira de rodes. Vesteix de color negre i malva, molt moderna, i llueix les grans ulleres negres de pasta que tant la caracteritzen.

La Mariona empeny la cadira fins a la saleta de la televisió, i a estones ens acompanya durant la conversa i hi posa cullerada. Es nota que s’estimen, amb dues paraules s’ho diuen tot; mantenen una relació especial. Català explica que ara viu bé, que no fa "cap escarafall" i que està "tranquil·la". Ja no pot passejar cada matí pels Guiamets, però el dia que fa bon temps aprofiten per anar les dues a fer el talladet a Cal Manel, el bar que hi ha just al costat. Té les idees clares, però li costa trobar les paraules adequades per expressar-les; duu el passat clavat a foc però no té forces per recordar-lo. El passat mes d'octubre va complir 100 anys que ja pesen. La seva obsessió? La joventut.
 

  • imatge de control 1per1

- Què fa quan s'aixeca?
Què vols que faci... Poca cosa... M'agrada molt llegir, per mi és un costum, i com que no tinc preferències llegeixo tot el que em cau a les mans.
 

- I a banda de llegir?
A la tarda jugo al dominó. Però no pas cada dia, només una estona perquè els altres es cansen. I a mi em cansa que es cansin! Sort que sempre hi ha els llibres…
 

- Dorm bé?
Doncs amb dues pastilletes sí, no me n’he d’amagar perquè són els metges els qui me les han donat. Si no, no podria dormir. Tot i així, el meu cervell mai para, això ho vaig aprendre del pare, però ara.... les pastilles del dimoni...
 

- Està al dia de l’actualitat política?
No estic als Guiamets ara? Doncs ja en tinc prou jo...
 

- Però sí que li interessa el que passa...
I tant que m'interessa però ja no em vull trencar la closca. A mi em sembla que sí que estic al dia, escolto la ràdio, veig la televisió, llegeixo... M'agrada saber què passa però moltes vegades passen tonteries i es diuen moltes mentides. Avui en dia la política ja no em fa ballar el cervell, em marxa tot molt ràpid del cap... 
 

- I què li fa ballar el cervell?
A mi? Moltes coses però sobretot la joventut! No us semblen importants els joves? Els joves necessiten tenir horitzons. Darrere d'aquelles pedres -assenyala la muntanya que es veu per la finestra- hi ha arena i el mar, però més enllà hi ha moltes coses més. Em penso que mai m'he tancat a res i sempre m'ha agradat veure que hi ha darrere l’horitzó. I aquest gust me l'han donat el pare i la mare que miraven molt a l'horitzó.
 

- Com veu a la gent jove?
Em fa l’efecte que comencen a fer coses. Per poc que es faci, crec que ens en podem sortir. Aquella gent ha de saber que els joves no estan adormits, que hi ha una joventut tossuda! I també cal aprofitar les joventuts que hi ha en moltes alcaldies perquè vosaltres mateixos us construïu el vostre futur. La justícia l’hem de fer nosaltres, la patirem però arribarà. Ens hem d’alliberar de l’explotació, de la mala administració. De no deixar-se trepitjar.
 

- Encara va a votar?
(La Mariona, que acaba d'arribar, ens explica: “I tant que va a votar, jo sempre l'acompanyo. Li dono la papereta, la posa dins el sobre, la treu, la mira... Fem dues passes, la torna a treure, la mira de nou... Tothom s’assabenta del partit que vota... Torna fer dues passes, i davant de l'urna torna a mirar la papereta i llavors l'ha de posar ella dins per quedar-se segura. És desconfiada!”)
 

I quan vaig a votar dic "té, merda per a la dreta...” (i riu)
 

- El caràcter no l’ha perdut…
No. Per què? Si hi ha una cosa que a mi m'agrada, perquè ho he de perdre! Sempre he estat així... El pare fa molts anys que és mort però no l’he oblidat mai. Era molt autoritari amb mi però jo li contestava (riu).
 


Neus Català, en una entrevista que li va fer Montserrat Roig a TVE l'any 1978. (Arxiu RTVE)

 

- Avui és 8 de març...
No sé si teniu cap organització de joves, o de vells és igual, doncs aprofiteu per festejar aquesta jornada. Per començar, feu això. Si trobeu algunes companyes que estiguin disposades, feu alguna espècie de crida, que es pugui llegir per l’altaveu. Quan fas un sermó, fas una crida.
 

- Participa en les celebracions que es fan pel Dia de la Dona?
(La Mariona ens assenyala que, fins fa pocs anys, cada vegada que arribava el Dia de la Dona, sempre li deia: "Mariona, hem d'anar aquí, hem d’anar allà..."; però que actualment ja no pot anar enlloc perquè li costa moure’s)
 

Trobo que les dones ho estan fent molt bé. El 8 de març és la diada internacional de la dona i tenim la sort de tenir unes quantes companyes que ho volen fer saber. A les dones del poble els hi dic: “Feu o no feu res? Almenys organitzeu una petita crida i celebreu-ho!”. Cal reivindicar la igualtat.
 

- Què ha significat per vostè ser una dona?
El mateix que diria per vostè -dirigint-se al David-, doncs el mateix per mi!
 

- Aquest any, pel Dia de la Dona, li fan un homenatge a Amposta...
No sé què hi he fet jo a Amposta!

(La Mariona li recorda que fa un vora un any i mig la van anar a conèixer un grup d'estudiants d'Amposta i que com que van quedar tant contents de la visita, enguany es posarà el nom de Neus Català a una plaça del municipi)
 

- Com viu els homenatges?
Hi ha tanta gent que s’hauria d’homenatjar… Em poso en la pell d’altres dones i penso que no me’ls mereixo, i que d’altres sí. Són moltes les coses que he viscut i que porto a l’esquena, però hi ha molta gent que ho ha passat malament. Si no se’m fa un homenatge a mi, no passa res, que es facin a altres persones. Jo tinc la sort de tenir molts amics, i gent com vosaltres que em veniu a veure. Per a mi això ja és una alegria.
 

- Quan fa que no visita Ravensbrück?
Almenys fa quatre anys... Estava de presidenta de l’Amical Ravensbrück però vaig decidir passar-ho a la meva filla perquè em representi. Jo em pensava que em diria que no, i de seguida ho va acceptar, és una persona molt activa.
 

- Li agradaria tornar-hi?
Ara ja no... Ja hi he tornat moltes vegades i hi hem fet grans celebracions.
 

- En una entrevista a Montserrat Roig l’any 78 deia que l’únic moment agradable del camp de concentració, va ser precisament el 8 de març de l’any 1944. Què va passar?
Sí, uns avions soviètics ens van venir a saludar per donar-nos ànims, imagina’t! Aquell 8 de març, els alemanys van agafar, parlant malament, cagarrines. Els avions volaven per damunt com si no passés res i en sec baixaven i ells s’escapaven. Aquell dia totes les dones vam xalar molt perquè veies els teus enemics córrer com bojos. Va ser una lliçó de fraternitat!
 

- Que és el que més recorda ara?
Les nits eren fosques i ens amagàvem llençant-nos als solcs quan passava alguna cosa. També recordo que, quan érem a França abans que ens deportessin al camp, els pagesos es portaven molt bé amb nosaltres. Cada vegada que ho necessitàvem ens obrien les portes, deixaven passar la gent a casa seva sense fer distincions. Era una mena de solidaritat innata. Aquella gent ens va ajudar molt.
 

- Hi ha bones persones al món...
I tant! I les que veurem...
 

- I què més la va marcar?
No m’ho demanis ara perquè començaria a anomenar i no pot ser, estaríem tot el dia treballant … I ara quina hora és ja? Us quedeu a sopar?
 

 

A

També et pot interessar