Un clàssic que mai falla

Posem per cas que sou convidats a casa d’algú que en sap una mica, de cervesa. Sí, clar, podeu dur unes quantes Estrella per sortir del pas, però ja sabeu què en penso, jo. És una cerveseta amb més fama que no pas qualitat. Una opció per sorprendre l’amfitrió és l’aposta per les artesanals. A casa nostra en tenim moltes i algunes són excel·lents. L’inconvenient, però, pot ser trobar-ne al supermercat. Hi aneu i als prestatges tenen de tot. Heineken, Coronita, Paulaner, Cruzcampo. No sabeu què escollir. Us comenceu a atabalar i al final acabeu agafant qualsevol cosa. Bé, l’atzar pot estar de part vostra. O no. Em deixeu fer-vos una recomanació?

 

La Leffe, estimats. Un clàssic. La millor cervesa del món, diuen alguns. Una de les millors, us dic jo. Una elecció que mai falla, que mai us farà quedar malament. I la millor cervesa per iniciar-vos en les birres d’abadia si les pilsen ja no us fan el pes. La millor cervesa, també, per si us agrada l’amargor però sense passar-se. Una cervesa amb cos, amb caràcter i història. Valorem-ne les diferents varietats, a veure si us convenço.

 

La rossa. La més popular. De color intens daurat i amb l’escuma justa i compacta. L’aroma és dolça i equilibrada, amb certa càrrega de mel. Ensucrada, de fet. Més amarga, ho torno a dir, que la majoria d’altres beuratges, però la més 'suau' de les Leffe. És ideal per començar la vetllada, per exemple. Si l’hem de qualificar, direm que és agradable. I que passa molt i molt bé. Alerta, doncs, o acabarem la nit a quatre grapes. 

 

La torrada, coneguda com Bruin. Ja anem pujant d’intensitat i graduació. Jo l’he tastada de botella i tirada, a Lió. I em quedo amb la segona possibilitat, clar, però aquest no és el cas, en aquesta ocasió. Color atractiu, cafè. L’aroma pot recordar-vos la banana o la vainilla, és a dir, que també és dolça. A mi mai m’ha decebut, però entre els grans entesos belgues, la Bruin és considerada “una cervesa plana”. Què coi. Proveu-la, que no està gens malament. Acompanyeu-la de formatges forts. El contrast pot ser curiós. 

 

I la meva favorita. La Tripel. Compte, que puja de pressa si no teniu la panxa plena. Intensa, forta, amb mala llet. La flaire és deliciosa, i hi trobareu pell de taronja i herbes com el coriandre. És, a més, una birra molt estètica. Daurada i ataronjada, amb presència i l’escuma abundant, blanquíssima. L’amargor, a més, arriba quan ja la tens gola avall. Potser per això, en una enquesta feta pels freaks de Rate Beer arriba al 89 sobre 100. Gens, gens malament. 

 

Rossa, torrada, negra o triple, totes les Leffe són bones. Ara que s’acosta Nadal, a més, en treuen una d’especial per a aquestes festes en què has de ser feliç sí o sí. Home, si t’has fotut un parell de birres potser sí, que tot és més bonic. Fins i tot aquell cosí que no se sap per quins set sous sempre és a taula per Sant Esteve. Bec, després existeixo, deia el filòsof.