Anna Zaera
,
13/02/2017
Llibres

"Les protagonistes del nostre llibre es poden tractar de germanes, d'amigues, i també parlar-se 'like lovers do'"

Montse Barderi i Emma Vilarasau presenten el seu llibre 'Camí d'anada i tornada' el proper dia 20 de febrer a Valls
Camí d'anada i tornada

Foto: 

Ruth Martínez Álvarez
Montse Barderi i Emma Vilarasau
La profunditat s'aconsegueix quan es planteja un relat -o una vida- on no hi ha perfils enllaunats ni camins d'una sola direcció. Atzucacs que obliguen a recalcular la ruta i a buscar sempre els paisatges que hi ha al voltant d'un recorregut propi. 'Camí d'anada i tornada' (Editorial Columna) és un llibre escrit a dues veus -no a quatre mans- en què l'escriptora Montse Barderi i l'actriu Emma Vilarasau inventen una relació epistolar entre dues dones que, i això sí que està basat en fets reals, van tenir una estreta relació durant un viatge en cotxe a l'Afganistan l'any 1939. Un diàleg en què anem descobrint com s'aborden sense complexes temes com les fronteres entre l'amor i l'amistat, el compromís polític o el sentit dels viatges. El proper 20 de febrer, les autores presentaran el llibre a la Llibreria Roca de Valls, amb la presència de l'actriu Clàudia Cos, que llegirà algunes cartes amb l'Emma. Hem parlat amb elles perquè reflexionin al voltant dels grans temes que proposa el llibre.
"Viatjar, i sobretot viatjar sola, et dóna la possibilitat de reinventar-te, d'abandonar comportaments adquirits inaugurant respostes noves que no procedeixen de l'hàbit"

- El procés d'escriure a dues mans com a experiment. Quin és el vostre nexe, aquella inquietud que us ha fet convergir en els vostres moments vitals?
Montse Barderi: No, no és un experiment, és una necessitat i, més que a dues mans, ha estat a dues veus.... Hi ha dues possibilitats en la vida: crear una necessitat per tal de poder-hi encaixar una resposta que ja tenim o crear una resposta a una necessitat real. Aquest llibre neix de la segona possibilitat. Quin és el nostre nexe d'unió? Les ganes de crear, l'amor a la paraula, una certa edat i una certa visió comuna de la vida.

- Reivindiqueu el viatge com a experiència transformadora. Què és el que heu après viatjant i quin viatge us ha canviat la vida?
Emma Vilarasau: Viatjar, i sobretot viatjar sola, et dóna la possibilitat de reinventar-te, d'abandonar comportaments adquirits inaugurant respostes noves que no procedeixen de l'hàbit. Viatjar és una manera de conèixer-se, d'eixamplar els teus límits, sempre i quan et deixis sorprendre.

- Tot i que les cartes representa que estan escrites en l'època d'entreguerres, hi ha moltes referències a la crisi de valors de la societat Occidental actual. Volíeu també contraposar l'espiritualitat d'Àsia amb la racionalitat del món Occidental? Què hem d'aprendre d'Orient?
Montse:
Sí, estàvem molt interessades en trobar nexes d'unió amb la seva època i la nostra, amb la crisi dels refugiats actual i els refugiats jueus, amb els inicis del totalitarisme que avui s'inicia amb el populisme, amb un Orient que s'acaba perquè la nostra civilització contamina i embruta fins al punt que avui molts d'aquells països estan en guerra.
Emma: D'Orient hauríem d'haver après una nova manera de relacionar-nos amb el món, però s'ha demostrat que tota aquesta cosmovisió no és exportable.

- Sembla que els "mil·lenials" tenim tanta llibertat de models de vida, de viatjar, etc, que vivim en una profunda confusió, així com molta por a un compromís que ens limiti la llibertat. Com a dones amb experiència en la vida (i que potser heu estat subjectes a un altre model més restrictiu), quin consell donaríeu a una dona de 20 anys?
Montse: Sóc poc de donar consells perquè em sembla com una mica prepotent, però si ho he de fer per no semblar antipàtica li diria el mateix a ella que una dona de 50 o de 70: intenta descobrir què vols, què t'agrada, qui ets i sobretot aprèn a fer-te cas. Una mica, la mateixa filosofia que el nostre llibre.

- Montse, per què vas triar l'Emma per fer un tête à tête?
Montse: La vaig triar perquè em va semblar que hi havia una dona amagada rere un rostre molt conegut. Una dona que em va semblar d'una cultura extraordinària, amb una relació molt particular amb les paraules i la literatura, una creadora amagada. T'he de dir que jo sempre he considerat la interpretació com un art, no com un mitjà per a les paraules de l'altre, sempre he trobat en la interpretació aspectes molt creatius i sempre he pensat que una gran actriu havia de ser una gran persona i una gran creadora, no sempre, evidentment però que era possible que estigués allà. Per tant, la vaig triar perquè volia saber si tot allò que intuïa i entreveia en ella era possible, i ara puc dir que no només era possible sinó que ha superat totes les meves expectatives. Tot i que no sé qui va triar a qui.

- Aquest llibre és una exploració també sobre l'autoconeixement a través de l'altre. Com més coneixes, més estimes o més odies?
Montse: Voler conèixer ja és en sí un acte d'amor, només volem conèixer allò que ens interessa, que d'entrada estimem. Si no sentim indiferència i poques ganes de conèixer, si hi ha aquest sentiment actiu d'explorar l'altre ja hi ha amor. I si hi ha amor, aleshores també t'agraden els defectes de l'altre perquè el fan ser com és. Si comences a odiar automàticament s'acaben les ganes de voler conèixer i t'apartes. Jo crec que saps que estimes quan vols conèixer i assimiles cada defecte de l'altre com aquella característica que el fa ser únic i ell mateix.

- L'amor pot ser amistat i l'amistat amor, o és incompatible?
Montse: Jo crec en la philia, que és una paraula grega que ho barreja tot, que és un sentiment d'inclinació cap algú. Però sí que hi veig diferències, l'amistat és l'amor i el seu antídot. L'amor és molt més intens i perillós: hi ha necessitat, hi ha intensitat, hi ha desig. L'amor demana, està sempre afamat. L'amistat és més tranquil·la i més alegre, no té gana, està satisfeta i oblida. L'amistat no compta els dies ni és conscient de les setmanes que no ha vist l'amic. L'amistat és conformista, l'amor sempre té foc i passió, sap perfectament els dies que fa que no veu l'altre i els dies que falten per veure'l. L'amistat té caliu, l'amor crema. Però és un camí d'anada i tornada, són dos terrenys fronterers... hi ha amistats incompatibles amb l'amor, la immensa majoria, en canvi de tant en tant hi ha amistats plenes de potencialitat. I saps perfectament quines són unes i quines són les altres. Les protagonistes del nostre llibre es poden tractar de germanes, d'amigues, i també parlar-se, com deia Eurythmics en la seva mítica cançó, Like lovers do.

- Emma, per què vas acceptar la proposta de la Montse?
Emma: En un primer moment, em va semblar una bogeria, però si coneguéssiu la Montse sabríeu que no és una dona que es conformi amb un no. Per tant, m'ho vaig rumiar, amb una mica més de calma, i crec que vaig intuir que si amb algú podia accedir al món de l'escriptura al qual admiro, aquest algú només podia ser la Montse, per la seva generositat, per la seva intel·ligència, per la seva cultura, per la seva vitalitat, i perquè en algun lloc del nostre inconscient (o conscient), ens sentim molt properes.

- Què t'ha canviat després de l'exercici de l'escriptura que sigui diferent del que et passa quan fas teatre?
Emma: Quan faig teatre és evident que interpreto les paraules que algú altre ha escrit, somiat, desitjat i odiat, sóc senzillament una intèrpret. Amb el nostre 'Camí d'anada i tornada', les paraules sortien de nosaltres, a cada frase hi deixaves alguna cosa teva, un pensament, una vivència, un desig, un record, un somni i allò que anava quedant allà, al paper, et pertanyia. Per part meva, hi havia pudor, vergonya, timidesa. Per interpretar m'utilitzo a mi, els meus sentiments, emocions, records, la meva vida, però ningú sap que sóc jo, m'amago rere un autor i un personatge. Escrivint era el meu jo més privat, íntim, el que es mostrava. És una cosa que encara no he paït.

- De quina manera l'Annemarie t'ha ajudat a construir el personatge de 'La mare'?
Emma: Annemarie és una dona turmentada, insatisfeta, adorable, odiosa, enginyosa, intel·ligent. 'La mare' viu en una altra època, circumstància, no té res a veure amb Annemarie, però se li poden atorgar els mateixos adjectius, i com Annemarie, crec que és una dona que està aterradorament sola. Per tant, l'abisme d'Annemarie és semblant a l'abisme de 'La mare'.

 

*El llibre també es pot trobar en castellà amb el títol 'Caminos para un reencuentro' (Huso Editorial)

Llibre 'Camí d'anada i tornada' de Montse Barderi i Emma Vilarasau
Dilluns 20 de febrer, 20h
Valls

També et pot interessar