Anímic: "Hem de seguir fent el que ens dóna la gana perquè això és el que funciona"

Els Anímic visiten divendres 13 La Vaqueria de Tarragona presentant 'Hannibal'

Víctor Rubio

11/12/2013

Música

Tenir una actitud ferma, perseverar i avançar són conceptes que defineixen la feina que els Anímic han fet des que es van formar el 2003. Poc a poc, el grup de Collbató (Baix Llobregat) ha anat reafirmant la seva personal proposta i fiançant-la. Un dels seus trets més particulars és una veu masculina cantant en català i una veu femenina cantant en anglès. Ell és en Ferran Palau i ella la Louise Sansom. Són parella però no estan sols, els acompanyen Núria Monés, Juanjo Montañés i Miquel Plana. A les seves esquenes EPs, bandes sonores i un grapat d'LPs que els han proporcionat crítiques molt positives.

Aquest estiu els Anímic han publicat el seu nou disc 'Hannibal' (Les petites coses/BCore) seguint amb la tradició de titular els discos amb noms que comencin per "H". Parlen d'elefants, de reis i hi ha una cançó titulada 'Shoot 'Em Up' però el disc no parla dels Borbons. En aquest treball, els Anímic fan gala del seu potencial de la forma més exacta, homogènia i sense passos en fals. Un so torbador, hipnòtic i molt precís, com tecnologia alemana, com el krautrock que tant els agrada. Un disc fosc, cru i fonamentat en percussions repetitives com màquines. Un disc que els fa encara més grans, enormes, però els Anímic no sempre han sonat exactament com ara, el so d''Hannibal' ve motivat per la marxa del seu bateria i productor, Roger Palacín, que ha deixat les percussions en mans de la Louise... però millor que ens ho expliqui el Ferran Palau.

- Com ha afectat la marxa del Roger en el so del grup?
L’ha condicionat totalment. En el moment que ens va dir que deixava el grup va ser impactant perquè de cop se't desmunta el projecte però en qüestió de dos o tres dies vam trobar la manera de que la Louise toqués aquest set de bateria que es toca de peu. A partir d’aquí va començar a formar-se el so d’aquest disc que és diferent en part per aquest fet. Les bateries són més mecàniques, més senzilles i això ens fa sonar més crus i més industrials. També teníem ganes d’anar per aquí i entre una cosa i l’altra hem arribat a aquest so i ens hi sentim molt còmodes. En directe ens ho estem passant molt bé, els concerts funcionen molt. És una llàstima perdre un músic però també guanyes altres coses.

- Es pot dir que en aquest disc heu fet més amb menys? En quant a arranjaments i capes sonores?
Sí, hi ha molt poques capes. El disc el vam enregistrar en quatre dies i no vam improvisar practicament res. Teníem clar què havia de fer cadascú. És un disc molt “d’assaig”, d’estar tocant-lo al local i dir “això és el que enregistrarem” i ja està. En anteriors discos ens plantejàvem molt els arranjaments i instruments que havien de sonar, buscàvem músics, quartets de corda... i en aquesta ocasió hem decidit tirar pel dret, fer el que toquem nosaltres mateixos i així als concerts mai falten elements. Ara els directes són una aproximació més real al disc. Tot i que a mida que les anem tocant les cançons van transformant-se, això no ho podem evitar.

- El disc respira una atmosfera fosca i opressiva. En anterior discos ja es podia notar però en aquest s’ha accentuat, ha estat premeditat o us ha sortit de forma natural?
Premeditat segur que no perquè no parlem massa entre nosaltres sobre què farem a nivell d’estil. Toquem i ens surt el que ens surt. Sempre hem tingut aquest cantó fosc, sempre hem estat un grup amb clarobscurs i potser en aquest disc hi ha més obscurs que clars. Però ha estat del tot natural, és que el teníem ganes de fer i ens ha sortit així. És una actitud i en directe volem transmetre aquesta foscor i aquest "malrollisme" (riu). És el que ens agrada i trobo que hi ha d’haver grups així, n’hi ha pocs.

- Quins han estat una mica els referents pel so d’aquest 'Hannibal'? PJ Harvey, Portishead...?
Portishead és un grup que ens ha influït moltíssim des dels inicis. El seu últim disc ens va marcar molt, l’admirem moltíssim i estava al nostre imaginari mentre fèiem aquest disc. PJ Harvey també, la Louise li té molta admiració i això s’acaba colant. També ens han influït These New Puritans o clàssics com Joy Division o Einstürzende Neubauten... el krautrock alemany i el folk. El folk sempre ens ha caracteritzat i crec que tampoc l’hem perdut en aquest disc.

- Esteu satisfets de la rebuda que està tenint 'Hannibal'?
Sí!! De moment estem contents, la resposta de la premsa ha estat espectacular i la del públic també. Portem sis o set concerts i no ens ha fallat el públic enlloc. Notem que hi ha ganes d’Anímic i veure que la gent ho rep bé és una tremenda il·lusió i satisfacció. A més sent un estil de música gens festiva o extravertida.

- Sospitàveu que el disc agradaria tant quan l’estàveu fent?
No gens! Cada vegada que enregistrem un disc pensem que no agradarà. Quan estem mesclant-lo sempre diem “aquesta vegada ja està, ens crucificaran”, i quan veus que funciona i que la gent respon és perfecte. Hem de seguir fent el que ens dóna la gana perquè això és el que funciona. Mai hem buscat satisfer el públic fent música i quan funciona el que a tu t’agrada, és una passada. Però no ho sospitàvem no, tot el contrari, el Juanjo (teclat) sempre diu “aquest és el disc dolent d’Anímic” i ara diu “el pròxim serà el dolent” o sigui que està per venir el dolent encara (riu).

- 'Hau o Hiu', 'Himalaya', 'Hannah', 'Hannibal'... què us passa amb els noms que comencen per "H"?
És com un símbol corporatiu. És una lletra que ens agrada, és ambigua: a vegades sóna, a vegades no... ens atrau. Al principi va ser casualitat i ara ja ho busquem. També ens agrada batejar els discos amb noms propis com Hannah o Hannibal. És com posar nom a un fill. Ens agrada més que titular-los amb frases. Un nom breu, pam!

- Amb Louise a les percussions, heu readaptat els temes antics pels directes?
Això ens està costant una mica. De moment fem ‘Trenco una branca’ i ‘Blue eyed tree’. Segur que recuperarem alguna més però sí, ara mateix se'ns fa una mica difícil adaptar el repertori antic. Hi ha cançons antigues que la gent ens demana i que encara no sabem com plantejar-les. Nosaltres ara tenim moltes ganes de tocar cançons noves però entenem que hi ha gent que vol escoltar “aquella cançó” i ens hem de “currar” l’adaptació. No és fàcil.

- D'aquest 'Hannibal' dieu que les lletres miren una mica més cap a fora i que probablement estiguin influenciades pels temps convulsos que vivim. Han quedat desgastades les formes o discursos que s'utilitzaven fins ara i s’han de buscar altres maneres de comunicar les coses?
El plantejament de “protesta” no és el nostre, nosaltres no proposem ni pretenem enviar missatges de què s’hauria de fer. En el nostre cas és una reacció total, una reacció a les coses que ens passen. I com ens passen a tots ja no fem cançons amb el “jo” sinó amb el “nosaltres”. Ja tractàvem temes semblants a ‘Hannah’ però des del punt de vista individual: la tragèdia d’un mateix o familiar. En aquest disc, en canvi, es parla de la tragèdia humana. Les lletres toquen més de peus a terra, són més realistes i una mica més directes. A ‘Hannah’ hi havia un rollo existencialista, les grans preguntes i aquí no hi ha tant d’això. Hi ha més del dia a dia i dels patiments que tenim tots.

- El disc va estar un temps penjat a internet i es podia descarregar pagant el que es volgués. Sabent com està el negoci discogràfic creieu que és la forma més natural de fer-ho ja que sembla que a la gent li costa consumir cultura...?
Consumir-la no, el que li costa és pagar-la. Quan fas un concert gratis s’omple a vesar i quan fas pagar 5€ costa més. En els últims anys ha crescut aquesta idea de que la cultura és gratis i el fet de fer el “paga el que vulguis” és per conscienciar a la gent... tots sabem que a un altre lloc d’internet te’l podràs descarregar gratis. És un detall per dir “si vols col·laborar pots fer-ho”. Contra les descàrregues de música no es pot lluitar. És absurd fer la guerra a internet. Això funciona així i és millor adaptar-s’hi. Però, de totes formes, en aquest disc estem molt satisfets amb les vendes. Estem venent molt bé els vinils que sempre ens costaven més i fins i tot venem més discos del ‘Hannah’ ara que quan va sortir.

- Fa poques setmanes vau fer de teloners de These New Puritans, gent que admireu. Com va ser l’experiència?
Molt bé, ens feia molta il·lusió (riu). Poder veure un grup així de prop, conèixer-los i obrir per ells és molt gratificant. Igual que quan vam fer de teloners per Portishead va ser com “això ho podré explicar als meus fills”. Per nosaltres These New Puritans són un referent total i ens va sorprendre que siguin tan poc coneguts aquí ja que hi havia poca gent al concert.

- Què us agrada fer als Anímic quan sortiu de casa?
El que més ens agrada és tocar. És practicament tot el que fem: tocar, fer concerts...