Jump to navigation
Barberà porta gairebé vint anys a la professió i, després de passar-se bona part de la seua joventut amunt i avall, va decidir assentar-se a les Terres de l’Ebre per crear Films Nòmades al costat del també realitzador ampostí Santi Valldepérez. Junts han creat un tàndem professional que ha donat una prolífica producció entre la que destaquen el recent Buda, l'illa del Delta o la primera producció de ficció dirigida per Barberà Au però Au. Hem volgut parlar amb ell a la Cafeteria Bombó de Tortosa perquè ens expliqui com vincula la seva trajectòria professional amb el seu estil de vida.- En quin moment et trobes de la teva carrera?Estic assaborint la meua trajectòria. Visc on volia viure i viatjo on volia viatjar. Intento passar els mesos de calor a les Terres de l'Ebre i quan ve l'hivern marxar a un país on faci més bon temps. Visc com si fos una au migratòria. - I tot això amb quina edat?Tinc 39 anys.- T'esperaves tot el que ha anat succeïnt?La vida ha donat voltes i revoltes, però tot s'ha anat donant de forma espontània. Ara fa tres anys vaig pensar que fèia massa temps que estava quiet i volia viatjar, per tornar a descobrir.- Què trobes en els teus viatges que no trobis quiet?Viatjar és per a mi una forma d'aprendre. Tinc dislèxia de grau alt. De petit, em costava llegir i pronunciava malament moltes paraules. Això em va traumatitzar i va fer que em negués a la lectura. Sempre he estat una persona que ha llegit poc. M'agrada aprendre a diari i tinc molta retensió audiovisual. Per això, viatjar m'ha permès aprendre d'altres persones, conèixer altres estructures socials, formes de vida, etc.
- I en els períodes que no viatges, com satisfàs aquesta curiositat?Internet és un tresor per a mi. Aprenc de les coses que vull saber, com s'ha dissenyat l'educació al món, les arrels del conflicte d'Israel i Palestina, l'origen de la primera Guerra Mundial... Els documentals hem permeten conèixer les causes i els perquès del que passa, cosa que no aconsegueixo amb els telenotícies. Cada dia penso: “Què vull saber avui?” i m'hi poso.- D'això se'n diria una educació lliure, no?(Riu) Mira, crec que aprendre no és res més que saber el que tu vols. A Occident sempre ens diuen que aprendre és retenir conceptes, saber fer un càlcul matemàtic o una ecuació. Però aprendre per a mi és arribar a saber qui ets. El primer que vaig aprendre jo és el que no volia...- I què és, si es pot saber?Que no volia ni Rei, ni Déu, ni Pàtria. Traduint-ho és que no volia un cap ni ningú que em digués el que havia de fer i no volia identificar-me amb un territori concret. El concepte de pàtria i raça sempre l'he trobat molt excloent.. I el concepte de Déu l'associo al dogma. No crec que hi hague res que sigue pur i veritable. Crec que les coses tenen diferents prismes. M'aproximo més al Tao. Res és bo de forma absoluta i res és dolent de forma absoluta. Segur que si analitzes la vida de Ghandi, hi ha parts obscures i a la de Hitler parts lluminoses.- Pel teu estil de vida sembla que no ets massa amic de l'estabilitat.Moltes vegades, associo l'estabilitat a la necessitat de seguretat. Si no tens pujades i baixades, conflictes i dificultats, no canvies ni aprens. No m'agrada la gent que tria l'opció pràctica. Per exemple, en el meu cas, si treballés a una oficina bancària podria tenir un bon sou fixe, però estaria amargat. Això m'ho va ensenyar estar cinc anys netejant vidres a l'empresa de mon pare. Vaig pensar que si un terç del temps de la meua vida l'havia de passar treballant, el mínim que podia intentar és que fos el més divertit i apassionant possible.- Alguna altra professió que també t'hagués donat la sensació que tenies una vida plena?Músic. Mons pares tenien una sala d'art i veia passar molts pintors. Vaig provar moltes arts: la música, l'escriptura o la pintura. Però no se'm donava massa bé i ho vaig deixar córrer. Als 17 anys me'n vaig recordar que jo de petit volia estar amb els indis, i això em va donar la clau.- Per viatjar i fer pel·lícules?Sí, jo li dèia a ma mare “Vull fer pel·lícules” i ella em contestava “Com vols fer pel·lícules si no llegeixes?” Ma mare volia que fos pèrit agrícola.- Què has après dels teus viatges? Que els diners i la felicitat no tenen res a veure. Jo no vull més que els diners que necessito. Una de les últimes coses que he après és que vull tenir temps. Un dia vaig pensar que si el temps és or, si no en tenia, seria molt pobre. Les millors coses de la vida són gratis, però vivim en una societat que fomenta el cercle viciós 'has de guanyar diners per tenir temps'. Moltes vegades, la gent em pregunta 'I tu, Guille, com ho fas per passar-te tants de mesos viatjant?' I jo contesto 'Comprant-me un cotxe de segona mà i no un de 30.000 euros, com tu'. També he après a relativitzar les coses i a riure molt, que és una cosa que està molt desvaloritzada. Hem adoptat bastant la forma anglosaxona de vida, massa seriosa. Jo sóc un apassionat de la forma de viure llatina.- I què has après després d'haver fet milers de fotografies? Aprens molt de les persones. La persona més dificil de fotografiar és aquella que té molts complexes. Per norma general, les noies adolescents són les més complicades. I els més fàcils, la gent gran.- T'has plantejat algun objectiu personal a llarg termini? Moltes vegades t'obseques en que tu vas en una direcció. I les coses vénen quan vénen. Al final, una tonteria, que és un factor que no pots ni controlar, t'ho canvia tot.- A nivell professional què t'agradaria que passés?M'agradaria fer cinema, arribar a fer una pel·lícula! M'agrada molt el cinema neorealista de Berlanga o Kosturica. Au però au ja té una mica aquest aire... Crec que hem perdut de vista que el cinema és un entreteniment, que ha de tenir una narració, una estructura i un ritme. Jo sempre penso en fer una cosa perquè la gent s'ho passi bé. Els que fan coses només per a ells i per a quatre intel·lectuals, jo els diria 'Fes-ho però no ho ensenyes'.- El documental Buda, l'illa del Delta serà al Columbia George International Film Festival, que té lloc a Vancouver, als Estats Units. Com rebeu el reconeixement?Els copets a l'esquena no li senten malament a ningú, però això a mi m'importa molt poc. Jo com xalo és currant, entrant a llocs que d'altra manera em seria impossible o escoltant les històries de la gent.
