Anna Zaera
,
08/09/2014
Arts

La deessa punk viu a les Terres de l'Ebre

L'artista catalano-venezolana Mariaelena Roque ha escollit Les Cases d'Alcanar per viure i crear
Mariaelena Roque

Foto: 

Anna Zaera
Mariaelena Roque
A Les Cases d'Alcanar, a primera línia de mar, ha fixat -silenciosament des de fa 32 anys- el seu refugi l'artista Mariaelena Roque. Ballarina, actriu, estilista i figurinista, va dissenyar el vestuari de totes les accions musicals, espectacles i òperes de la Companyia Carles Santos, amb qui va compartir vida i creativitat molts anys. Després de recórrer escenaris de tot el món, l'artista ha trobat el seu refugi a les Terres de l'Ebre, on fa una vida senzilla i mira el món amb l'esperit aventurer d'una deessa punk. Per un costat, mística i elevada com una divinitat fugida de l'Olimp; per l'altre costat, provocadora i inconformista com una punk dels anys 70.
"Quan torno la vista enrera comprenc perquè vaig fer cada cosa. No hi ha res efímer per a mi. Tot el que arriba, arriba per alguna cosa, i amb això construeixo"

Sense voler-ho, i com un capritx de la instantània, així ho han volgut mostrar les fulles en forma de ventall del margalló que sobresurten per darrera la seva melena. Mariaelena posa davant la càmera a la terrassa del seu àtic. Un oasi idíl·lic fora de l'espai i del temps, si no fos pel castell inflable instal·lat a peu de platja que es veu, si assomes el cap pel balcó d'aquesta casa arrenglerada entre restaurants mariners. El seu interior és un temple replet d'objectes fetitxe que resumeixen les batalles lliurades durant tota una vida. Sobre les tecles d'un piano desafinat, uns tacons de pell rosa descolorida que encara utilitza en les seves accions. "No hi ha res efímer per a mi", diu en un moment de l'entrevista. Així ho demostra casa seva.

Aquest any 2014 ha estat el de la seva definitiva intervenció en l'espai artístic de les Terres de l'Ebre. Després de la presentació el passat mes de maig a Amposta de la instal·lació "L'Àpat Caníbal", ara es troba immersa en la preparació d'aquesta exposició al Centre d'Art Lo Pati d'Amposta per a l'octubre, que anirà acompanyada d'una acció poètica en què vincularà el seu univers artístic amb la problemàtica del cargol poma i la prostitució.

- Has estat ballarina i escenògrafa. En aquests moments com et definiries com artista?
El meu treball actual el podríem anomenar poesia visual en acció. És poètic perquè sorgeix d'un impuls interior que després es posa en escena a través d'una instal·lació. Entenc la instal·lació com un paisatge, un discurs. M'agrada explorar en el camp de la performance. El teartre el vaig utilitzar com un espai per fer accions encaixades en un ritme i unes fórmules que havien de ser exactes. La performance és més espontània i més efímera.

- I quin és el discurs sobre el que estàs treballant en aquest moment?
M'interessa la dona i el seu cos. Com la societat mira la dona i com es veu ella mateixa.

- Quina experiència t'ha portat fins aquí?
El recorregut fins aquí podria haver començat tranquil·lament fa 40 anys. En aquests moments, és com si tornés enrere, a les meves pulsions més primàries, però carregada de milions d'experiències. La vida sempre és cíclica. Dóna voltes sense parar. Quan torno la vista enrera comprenc perquè vaig fer cada cosa. No hi ha res efímer per a mi. Tot el que arriba, arriba per alguna cosa, i amb això construeixo.

- Podríem dir que has superat la teva etapa com a dona de teatre?
Quan feia teatre em trobava més en una voràgine. Quan fas un 'Macbeth' o l'òpera d''Aida' estàs treballant sobre personatges que ja existeixen, i això limita la teva creativitat.

- Què has après durant aquests anys?
A ser propietària d'allò meu. Sóc un ésser que viu en constant moviment. M'agrada la vida pura i dura. Explorar, investigar, viure aventures... Hi ha gent genial com Fernando Pessoa que es va passar tota la seva vida treballant en una oficina, i a la nit va escriure grans obres literàries. Ell ho podia fer. Jo sóc incapaç. Visc fora de la societat. Jo no he pogut portar aquesta vida formal, i fa temps que tinc clar que no encaixo en quelcom establert. El més semblant que he fet a la formalitat és crear una companyia de teatre.

"El reposo de la guerrera" de Joanna Guillemot from Joanna Guillemot on Vimeo.

- Estàs treballant en una acció que tindrà lloc al Delta de l'Ebre a l'octubre i que inclou una performance sobre el cargol poma. Ens pots explicar alguna cosa...?
El cargol és un símbol recurrent en la meva carrera. En diferents moments de la meva vida li he volgut donar un significat. Amb Carles Santos vam crear un cargol gegant per fer un espectacle de circ. Volíem fer una metàfora del risc poètic. Els límits del que és políticament correcte. M'interessa la dualitat entre protegir-se i exposar-se.

- Protegir-te és el que fas en aquest refugi de les Cases d'Alcanar?
He caminat per mig món per recuperar aquí el meu espai. El cargol em representa a mi en aquest refugi, és com si estés dins d'una carcassa. Com el cargol, mantinc aquesta quota de reserva i aïllament. En aquest poble no tinc cap compromís social, no tinc deures amb ningú, visc de manera senzilla i austera.

- Tornem a la idea del cargol. Després de l'espectacle al circ, i de tenir-lo amagat, el recuperes per adaptar-lo a la situació actual del Delta?
Sí, he creat una faula amb una moralina inspirada en la mitologia i que se situa a l'Ebre. Aquesta faula relaciona tots els elements del meu imaginari i els vincula a les problemàtiques socials del moment, com són la prostitució i la plaga del cargol poma.

Mariaelena Roque

- Ens pots explicar alguna cosa del relat?
El relat comença amb unes bèsties marines -les dones bèsties- que arriben a les costes del Delta. Amb els seus cants sensuals fan que la gent comenci a fer l'amor desesperadament, uns amb els altres. Entre homes, entre dones i amb orgies de tot tipus. A la gent li agrada tant l'experiència que les dones bèsties s'instal·len al Delta, però l'home que les alimenta mor i, en conseqüència, elles desapareixen. És en aquest moment quan apareixen les propostitutes -les dones putes- per satisfer les necessitats, ara no cobertes, dels homes. Just en aquest moment, com els pagesos estan distrets tenint sexe amb les prostitutes, apareix la invasió del cargol poma, i s'escampa com una gran plaga amenaçant el Delta. En aquest moment, les dones autòctones del Delta decideixen utilitzar el cargol per recuperar la seva autonomia.

- Una faula sobre l'emancipació de la dona on també hi participa el mediambient...Què opines de la prostitució?
Aquestes carreteres plenes de prostitutes no haurien d'existir, a la dona la volen seguir tractant d'objecte, i això és inadmissible. Els intel·lectuals han alimentat molt el mite de 'La Casita Blanca'... M'agradaria veure a l'intel·lectual fent de prostituta, a veure si ho mitificaria tant. Hem d'educar a la gent perquè no vengui la seva vida. La faula s'acaba amb l'extermini del cargol poma gràcies a l'acció de les dones. He localitzat a un pagès del Delta que està disposat a escriure un epitafi del cargol poma.

- Quina és la moralina final?
Que tothom és propietari del seu cos. Hem d'aprendre a educar als joves. No pot ser que els pares portin els seus fills a les prostitutes perquè els ensenyin a follar.

- Et vam poder veure a Santa Bàrbara, en una performance en una masada, que va impactar molt el públic assistent...
Va ser una experiència meravellosa. Un dels errors fàcils de cometre és arribar a un poble a fer un espectacle i pensar que tu estàs per sobre d'ells perquè has fet una feina de depuració intel·lectual que ells no han fet. Segurament, de manera espontània, ells han arribat molt lluny en la saviesa humana i són molt més surrealistes i dadàs que tu... De fet, Buñuel és el que millor va captar l'essència d'aquest país.

  

També et pot interessar