Marina Pallás
,
26/06/2017
Llibres

Jesús M. Tibau: ‘La vida és un espectacle i pots trobar coses divertides, emotives i tendres a tot arreu’

L’escriptor publica el seu tretzè llibre, un recull d’experiències a quinze comerços de Tortosa
Jesús M. Tibau

Foto: 

Marina Pallás
Jesús M. Tibau
L’escriptor del Priorat, tot i que afincat fa molts anys a Tortosa, Jesús M. Tibau és un dels més actius d’aquestes terres, publicant un nou llibre cada any, i un autor molt vinculat al dinamisme cultural de la ciutat. Tibau co-dirigeix també el Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Especialitzat en el conte i relat curt, l’última novetat de Tibau és 'La vida darrere de l’aparador' (Onada Edicions), un recull de relats o de contes o de cròniques o de vivències que s’alimenten de veritat i que desfilen vestides d’atzar.
"És un tast per a que la gent vegi que al seu voltant passen coses, i que cal estar atent, ja que en cada petit gest de les persones hi ha coses emotives"

- D’alguna forma, 'La vida darrere de l’aparador' és potser el teu llibre més periodístic, tenint en compte que ets testimoni i observador i després trasllades l’experiència a l’escriptura.
Potser seria el meu llibre més periodístic, però on està el límit entre el periodisme i la literatura? Què és ficció o literatura i què és periodisme? La intenció no era fer un treball periodístic, però mirant-ho així... Què feia Bladé? Era notari, documentalista... No em vull comparar amb Bladé i ell era molt exhaustiu, però sí que aquest llibre funcionaria igual en un altre lloc que no fos Tortosa. És una mica la meua deriva: m’agrada observar cada vegada més el que passa al meu voltant, i aquest desig m’ha fet ser escriptor, i m’ha fet ser més observador. Abans de ser escriptor potser no m’hi fixava tant en algunes coses. Per això agraeixo a la literatura que m’haja fet més observador i que em faça gaudir més de l’espectacle de la vida, ja que a tot arreu hi ha petites coses. Tendeixo cada vegada més a explicar les coses quotidianes sense donar-li el punt enginyós o fantasiós del conte, sinó simplement detallant el que passa.

- Has depurat una mica el procés creatiu. Així és el primer cop que has inclòs fets reals?
No, ja fa anys que ho practico, tinc dos dietaris i després al meu blog personal publico coses quotidianes que succeeixen i que d’alguna manera acaben sent dietaris. Però aquest llibre no és un dietari.

- Quin gènere seria aleshores?
És un llibre de viatges, però sense moure’t de Tortosa. És el viatge com a actitud: vas a un lloc i observes què passa. Quan un fa un llibre de viatges per Indonèsia explica el que veu i troba... Jo és el que he fet però enlloc de ciutats són botigues.

- Hi ets subjecte actiu, o passiu i només testimoni?
És impossible estar només passiu dos hores en una botiga. No pots ser neutre. Tu penses, sents. Jo el que volia era jugar i estar a l’expectativa de què em passava pel cap, a veure què escoltava i veia, i a veure què sentia, recordava i pensava. Amb l’excusa de les coses que diu o fa la gent, em venien records de quan era petit, apareixia el meu fill...

- Però es part del teu tarannà això de ser juganer. És un tret molt característic de la teua obra.
Sí, el llibre és un joc, vaig allà a veure què passa, i el que passa ho explico. És una forma de jugar perquè no sabia què passaria.

- Vas haver de descartar moltes coses del que vas veure o va ser fàcil alimentar i nodrir el llibre?
Ha sigut força fàcil. Però depenia del lloc, també. Cal tenir en compte que en una botiga de llamineries tens un no parar d’entrar i sortir gent, i en canvi en altres com d’electrodomèstics, doncs no es compren rentadores cada dos minuts... Però de material sempre n’hi havia. Jo intentava posar de la meua part perquè tot el que la gent digués o fes m’inspirés alguna cosa i em fes reflexionar.

- Són quinze comerços. Per què aquests i no uns altres?
El primer que volia és que hi hagués comerços de tot Tortosa, tot i que naturalment alguns barris en tenen més que d’altres. Després volia aplicar un criteri de proximitat, de comerços en què m’hi sentís una mica identificat perquè fos client jo mateix, per exemple, però també n’hi ha on no hi anava mai... També volia que fossen diversos: una merceria, una farmàcia, una botiga d’electrodomèstics, una de roba, una de bebès, una de coses de casa, una ferreteria, una òptica... I de quinze actualment n’han tancat tres!

- Què et deien els comerciants? Et deixaven estar allí dues hores sense problema? 
Primer tots tenien sorpresa i astorament. Després acceptaven, tot i que els resultava estrany. És en certa forma un regal, un capítol del llibre dedicat a la botiga i ja està.

- Cap es va negar?
Sí, alguns sí. Cadascú és lliure de fer el que vulgue i segurament tindran els seus motius, potser van ser malpensats. Em va sorprendre. Uns altres no es van entusiasmar. Però la majoria sí que van voler. Jo no els demanava res, ni els preguntava per la història del comerç... perquè no buscava això. Només volia mostrar la vida, jugar i divertir-me, i comprovar que m’agrada escoltar i veure el que fa la gent i explicar-ho. Una botiga és un lloc fantàstic per a fer això. Hagués pogut ser a quinze places, en lloc de botigues, o quinze pobles de la Terra Alta. Hagués pogut emular Josep Maria Espinàs. Perquè jo no he inventat res: és un tast, que la gent vegi que al seu voltant passen coses, i que cal estar atent, ja que en cada petit gest de les persones hi ha coses emotives.

- Trobes que mirem però no veiem, que no som atents?
Sí, però és normal. No ens hem de flagel·lar per això.. Tots anem a la nostra, si no tenim temps. Però de tant en tant, per això, procuro posar-me el xip d’escriptor. Jo odio anar a comprar roba, per exemple. Però això és diferent. És anar allí d’espectador. Animo la gent que escrigue les coses que veu, perquè els farà gaudir i admirar més del que passa al seu voltant, dels petits detalls. Si no saps escriure, pots fer fotos per exemple, avui en dia és fàcil... Es tracta de tenir aquesta actitud.

- I, aleshores, què has descobert en tot el que has observat i escoltat?
Em passa sempre: no és que faça el xafarder, però si enganxo mitja frase d’algú que parla per telèfon se’m poden imaginar un munt d’històries. He comprovat que la vida és un espectacle i que pots trobar coses divertides, emotives i tendres a tot arreu. És demostrar que pots ser viatger sense sortir de la teua ciutat, per seguir descobrint coses. Vulgues o no, has fet un treball periodístic i sense adonar-ten potser d’aquí 50 anys això serà una mica una fotografia de la Tortosa del segle XXI. Crec que també és significatiu que tres botigues hagen tancat. També ha servit per reivindicar una mica el comerç de proximitat, del botiguer que coneix una mica els teus gustos. Potser d’aquí 50 anys algú escriurà un llibre sobre el romanticisme d’anar a l’hipermercat.

També et pot interessar