Anna Zaera
,
27/11/2014
Llibres

Jesús M. Tibau: “Després d'escriure 400 contes, comences a entendre com funciones”

L'escriptor del Priorat afincat a Tortosa presenta 'El noi del costat del padrí'
Jesús M. Tibau

Foto: 

Anna Zaera
Jesús M. Tibau
Ningú sap massa bé perquè algú s'acaba convertint en escriptor. Potser és per necessitat, potser és per plaer, potser és per exhibicionisme, potser és per viure mil vides en una de sola, o potser per defugir la soledat? Els escriptors són observadors que filtren la realitat per servir-la com un plat guisat, com un suflé o com una selecció perfecta d'ingredients per a que el lector es prepari la seva pròpia recepta.
"Sentint-te tu feliç és quan pots parlar de la tristesa tranquil·lament. Crec que sóc tan feliç que vull parlar d'aquesta gent que està malament"

Jesús M. Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) és un escriptor dels que prefereix la darrera de les opcions. Dels nou llibres que ha publicat, 'El noi del costat del padrí' és el sisè recull de contes, fet que demostra el seu gust pel relat breu. Una síntesi gairebé fotogràfica que el porta a presentar retalls de vida que actuen com a punyents interruptors en els que ressegueixen les seves línies de text. De fet, els nanocontes - històries completes escrites amb una o dues frases - que apareixen al final d'aquest recull són l'exemple d'aquest gust per depurar l'essència gairebé fins a la mínima expressió. Ens trobem amb Jesús M. Tibau en una de les butaques roges de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa per parlar, amb veu fluixa i de prop, de la seva literatura.

- Dels nou llibres que has publicat, aquest ja és el sisè recull de contes. Per què t'agrada tant el relat curt?
Crec que és una manera de ser. No m'agrada massa enrotllar-me. Ja era sintètic amb els treballs del Batxillerat i de la Universitat, i també quan parlo. M'agrada la brevetat en tot. Quan parlem de literatura sempre es pensa en històries llargues que tenen un principi i un final. Jo me n'he adonat que no, que vull escriure fragments de vida, pedaços de coses que veig. A més, en aquest tipus de literatura el lector té un paper actiu. Crec que qui em llegeix són persones que tenen suficients vivències i sensibilitat per construir ells mateixos l'abans i el després del meu relat.

- Així, creus que has trobat el teu estil?
Sí, tot i que de vegades em dóna la sensació que escric el mateix conte una vegada i una altra... Però bé, suposo que aquesta és la meva identitat com a escriptor. O no feien servir sempre els mateixos recursos i els mateixos jocs Garcia Márquez o Calders? Un escriptor ha de tenir alguna cosa a dir. Alguna cosa concreta per aportar al món. Sona una mica grandiloqüent, però és molt més senzill. Tothom té alguna cosa a dir, però moltes vegades, ni tan sols ho sabem. Per això, hem de buscar excuses. I aquestes excuses són una trompeta trencada, un extintor, un paraigües rovellat o una persona que ha passat pel carrer i li ha caigut el cistell de la compra...

- És la vida quotidiana la que sempre t'inspira temes universals com la pèrdua, l'amor, la soledat...
Jo em considero una persona senzilla, d'una família humil, d'un poble petit, d'una comarca molt petita. A mi m'agrada elevar a la categoria d'heroi a aquesta gent que és com jo. També a la gent perdedora, als que estan sols i als que ningú els hi fa cas. M'agrada posar-los dalt d'un pedestal i donar-los el relleu que mereixen. No m'interessen les heroïcitats que, pel propi fet de ser-ho, ja passen a la història per elles mateixes.

- Com comentàvem, en els contes, et deu donar la sensació que sempre tornes a través d'històries distintes a temes recurrents. És aquesta repetició la que més pistes et dóna sobre la teva essència?
Després de 400 contes, comences a entendre com funciones. Realment escriure és una bona manera de conèixer-te. Te n'adones de quins són els temes que et preocupen. De fet, quan començo a escriure una història curta, mai sé com l'acabaré. Poc a poc vaig trobant un fil que gairebé, de forma inconscient, em porta a un desenllaç. Un desenllaç que sovint té a veure amb la derrota i la soledat. Ara escric molts menys contes que abans, escric més dietaris. Penso que necessito trencar una mica...

- Què hi ha de tu en tots aquests sentiments?
Ho reflexiono sovint. De fet, jo em pensava que els meus contes tenien molt d'humor, però rellegint-los veig que hi ha molta tristesa amagada. De vegades penso: "A veure si serà que jo estic trist?" I no. Crec que és tot el contrari. Sentint-te tu feliç és quan pots parlar de la tristesa tranquil·lament. Crec que sóc tan feliç que vull parlar d'aquesta gent que està malament.

- Treballes a l'Ajuntament de Tortosa de funcionari, una feina aparentment molt allunyada de l'esperit creatiu. Quins moments trobes durant el dia que t'inspiren?
La inspiració no et ve si estàs fent una cosa que t'ocupa el cervell. Si estàs plegant olives o conduint, sí que pots inspirar-te. Moltes vegades, la gent pensa que fent un viatge o fins i tot donant la volta al món pots tornar carregat d'històries. Jo crec que no cal. Només fa falta mirar per la finestra. 

- Existeix una nova generació d'escriptors ebrencs que estan establint ponts entre l'àmbit urbà i el més local, i rebent reconeixements a nivell nacional. Com veus el panorama literari de casa nostra?
Demogràficament crec que estem molt ben representats. El dia que no s'hagi de fer aquesta pregunta voldrà dir que està normalitzat. La generació de Gerard Vergés, de Zoraida Burgos o de Pérez Bonfill eren persones que vivien molt aquí i no es movien massa. No tenien gran voluntat de sortir d'aquí. En els últims 100 anys, qui va triomfar va ser Arbó, que va agafar les seues obres i amb una maleteta se'n va anar a Barcelona. Crec que fa falta aquesta mobilitat. No només tenir presència virtual, sinó també presència física.

- Què has après de la generació anterior i la posterior?
De la generació de Vergés hauríem de tenir en compte l'exigència, ser molt pulcres i molt rigorosos. Ser conscient que la feina que fas d'escriptor té molt valor, i el producte que treus l'has de cuidar i l'has de mimar molt. També hem d'aprendre de la seva humilitat. I de la generació jove, òbviament, les ganes, l'entusiasme i el desvergonyiment. Ells han fet molt visible que les fronteres en les posem nosaltres mateixos. No hem de tenir baixa autoestima de que aquí no ens escolten. 

- Alguna vegada t'has sentit frustrat per aquesta sensació d'estar fora del circuit? 
Sí, cada vegada que treus un llibre nou, te n'adones de la dificultat que suposa ser visible a tot el país. Els altaveus potents estan a Barcelona. Si tu vius a un poblet a 500 km de Nova York no et coneixerà ningú, i és així, i és normal. És evident que des d'aquí costa moltíssim més ser visible arreu del país. 

- En quin escriptor de la teua generació d'aquí et portes millor?
A partir del segon llibre, vaig agafar com una dèria per començar a col·leccionar gent. He intentat buscar el contacte amb tothom. Primer els contacto per Internet i, sempre que podem, fem una trobada. De totes maneres, et diré que Josep Igual és la nineta dels meus ulls. 

- I com a lector...Com et consideres?
Cada vegada m'agrada més la brevetat. En una novel·la llarga, una vegada veig l'estil, no tinc complexes en deixar-la. M'interessa que m'emocione, més que recordar-me'n del final... Però, puc gaudir de molts tipus de llibres. Fins i tot de les pàgines grogues, que és el que té més personatges (riu).

- Un autor que t'agrade?
Damià Bardera (www.damiabardera.com) és un autor de l'Empordà que escriu relats molt breus però d'una contundència brutal. Són uns relats que en 10 línies són capaços d'esgarrapar-te. 

- Algun objectiu com a escriptor que a hores d'ara ja hagis assumit com inabastable?
Penso que em seria difícil escriure una gran història com 'El senyor dels anells', per exemple, però això tampoc em preocupa. Em vindria més de gust arribar al màxim de gent amb els meus contes, aprofundir en la capacitat de transmetre emocions, i seguir aprenent l'ofici d'escriure.

--
Més informació: 
http://jmtibau.blogspot.com.es

  

També et pot interessar