Pluri-retrat del Poeta

Engolit el dolor del primer instant, i des de la calma joiosa que ens deixa el seu repòs i el seu llegat, volem recollir les experiències i les sensacions de persones vinculades al món de la cultura i de l'educació de les Terres de l'Ebre, pels quals Gerard Vergés va ser i serà un referent humà i literàri. 

 

Amb aquest text, on s'alterna l'anècdota i la poesia, construim col·lectivament un retrat improvisat a més de vint mans. No hi són tots els que haguéssin volgut parlar sobre Vergés, però si alguns dels que volien fer-ho. 

 

Josep Igual, escriptor i cantautor (La Ràpita):

Unes hores abans d'abandonar aquesta vall, el poeta s'arrencà la mascareta d'oxigen, demanà un dels seus cigarrets de tabac negre -com l'estalzí, que reblaria ell-, i se'l fumà parsimoniosament, observant al voltant seu, amb aquells ulls clars i bonics, que encara conservaven una penúltima curiositat goluda per la vida amada. M'ho contava l'amic Ramón García Mateos, després d'acaronar, amb el palmell commogut, el sobri bagul de fusta clara on dormia -i potser ja somniava més clar- el nostre amic, el nostre mestre de lletres i vida. Espontàniament, em va sortir un "Bravo!", i a Ramón li vaig poder xiuxiuejar: "geni i figura..." Però no vam poder completar la rima.

 

Riu en so (Sant Jaume d'Enveja):

Vam conèixer a Gerard Vergés preparant un espectacle basat en la seva obra. Fa gairebé un any que se'ns va acudir musicar els seus textos i, per això, ens vam posar en contacte amb ell. Hem compartit moltes converses i moments entranyables. Des del primer dia, es va mostrar receptiu i interessat en saber allò que fèiem. El nostre record és el d´una persona humil, amable i amant del nostre territori. Per nosaltres, va ser un honor poder conèixer una persona de tanta qualitat humana com a artística. Ara, més que mai, ens trobem motivats per donar a la seva obra el ressó que mereix. Gràcies a ell ens hem embarcat en aquest projecte tan apassionant i donem les gràcies a Gerard i a la seva familia per aquesta oportunitat.

 

Montse Castellà (Tortosa):

Res comparable a cantar els seus versos amb ell a la primera fila del públic, sempre humil i cabilós, amb una americana i pantalons marronosos que li solien anar grans de tan prim com estava i mig ruboritzat com si allò no anés amb ell. Pocs somriures tan sans com els despresos dels seus comentaris irònics al jardí de casa seua, 'El jardí de les Delícies'. Amb aquell filet de veu acompanyat de la característica ronquera armoniosa, certa i tendra: “Cada vegada t’assembles més a Quico el Célio”, li deia jo fotedora i ell me mirava condescendent rient-se’n per damunt les ulleres de vista. I una altra calada al Ducados. I un altre debat sobre l’humà i lo diví. Un altre llibre per comentar. I aquelles mans curtides i els dits allargassats i secs repassant les seues pàgines. I de repent: “i com vas de noviets?”, preguntava punyetero “quan lo trobes me l’has de presentar i et diré si et convé o no”, sentenciava com si fos un iaio adoptiu preocupat per qui ha de quedar-se amb la pubilla de la casa.

 

Arturo Gaya, periodista i músic (Tortosa):

Em demaneu que parle de Gerard Vergés i vos diré que no he tingut l’experiència de la seua proximitat, però sí que he estat tocat per la seua obra i per la seua persona. Vaig descobrir el poeta quan, per sorpresa, vaig saber que el pare d’una bona amiga meua, farmacèutic de professió, havia guanyat el premi Carles Riba, un dels guardons més grans que poden rebre uns versos escrits en català. Anys després, el premi Josep Pla confirmava que aquell senyor Vergés no era només un dels millors autors de les Terres de l’Ebre, sinó un dels més grans del nostre país. I això quedarà, per sort, escrit, tant per les seues pròpies paraules com pel que s’ha dit i es dirà d’ell. Però, a part de tot això, em quedo amb la seua figura humil. És molt difícil un gran creador sense una gran persona i ell ha sigut les dos coses. Això és el que m’ha arribat i el que ell m’ha transmés quan l’he escoltat i l’he vist, sempre desprovist de qualsevol aureòla d’artista consagrat. Per tot això, gràcies Gerard Vergés.

 

Emigdi Subirats, professor i escriptor (EMD Campredó):

I Gerard Vergés se’n va anar com les acàcies lentament que quan arriba l’abril ja no rebroten. Xiquet de la guerra, va ser un afortunat en poder gaudir d’una notable educació. El seu cognom portava les inicials d’apotecari. La seua vocació fou la de literat. 'Il dolce far niente' li va permetre gaudir de la vida, intensa, culta, productiva. Era un home culte, amable, amb modals exquisits, bon amic dels seus amics i modest per tarannà. El seu traspàs ens ha causat commoció entre els amants de la literatura catalana, perquè som vergesians, enamorats d’aquell home culte que sabia enraonar sobre art, literatura, música, natura, esport, catalanitat. Era un savi enciclopèdic. El meu màxim orgull literari ha estat la redacció de la biografia de Gerard Vergés, pel fet que em va permetre compartir amb ell grats moments. Ens ha deixat un petit gran home. Fràgil com l’home és la memòria. Dolça remor de l’aigua en el record.

 

Jesús M. Tibau, escriptor (Tortosa):

Només els grans de veritat projecten ombres que no esclafen. Només els grans que són profunds són bons mestres a seguir. Només els grans que ho mereixen són fidels a si mateixos i no al cant de sirenes. Gerard Vergés era dels grans i la seva obra n’és notari, i nosaltres alumnes amb el deure d’aprendre. La seva humanitat no era tan sols font de saviesa, era més que paraules trenades amb precisió d’alquimista apassionat. La seva humanitat niava en el gest amable i educat, en els fets generosos, en la mirada intel·ligent i, alguns cops, picardiosa. Només els grans trien el dia exacte per acomiadar-se. Però abans, Gerard Vergés ens regala un Sant Jordi esclatant, ple de llum i roses, la millor de les festes i, després, només després, quan sadollats del dia més bell tornem a casa, se’n va per quedar-se per sempre. L’home ens deixa i neix el mite.

 

Toni Gallardo, periodista (Tortosa):

Abril havia estat tota la vida florit i juganer. Ens ho recordava Gerard Vergés a “Tretze biografies imperfectes”, parlant de Cesare Pavese i la seva teoria que, en poesia, l’espurna saltava quan un nom i un adjectiu que mai havien anat plegats s’ajuntaven per primer cop. Vergés ho exemplificava amb el primer abril cruel de la història literària: el de T.S. Eliot, a “The Waste Land” (“La terra erma”): APRIL is the cruellest month, breeding; //Lilacs out of the dead land, mixing //Memory and desire, stirring //Dull roots with spring rain. Un tros de poema, dels més importants del segle XX. I no explícitament, però també una bufetada als tòpics tronats dels quals han tirat molts escriptors per fer veure que eren igual de bons que els autèntics genis. Els que creaven realitats noves, per procediments tan senzills com acoblar un substantiu i un adjectiu. Com aquells músics que estrenen una composició i els col·legues assisteixen al concert i, després d’un sol compàs, s’aixequen i marxen: no perquè la cosa sigui dolenta, sinó perquè la quarta nota, una simple nota, ha canviat la història de la música. Qui sigui wagnerià ja sabrà del que parlo. Però Gerard Vergés s’ha mort i no sé si li fem justícia destacant que ens ha deixat el dia de Sant Jordi. Sí, més enllà del dolor i la tristesa, és el més bell dia que un poeta pot triar per enfilar el camí cap al Parnàs, a fruir de la companyia i la contemplació d’Apol·lo i les muses. Genis com Cervantes o Shakespeare van baixar el teló també un 23 d’abril. Tot rodó. Massa rodó...

 

Tomàs Camacho, professor i poeta (Alcanar):

Amb la mort de Gerard Vergés, perdem un gran amic i una gran persona. Afable, generós i crític, rigurós i exigent amb la seua obra i la dels demés. Ens queda el consol de la seua obra i la seua memòria. La seua obra té una dimensió local i universal, plena de referents literaris, artístics i culturals de tot el món. Tot i així, és intel·ligible, en el seu llenguatge, amb una gran varietat de registres, predomina la voluntat comunicativa. Va dialogar, en peu d'igualtat amb els clàssics. Els seus sonets són excel·lents, plens d'amor, cultura i humor. La seua generositat és evident, començant per l'extensió de la seua família, potser en este aspecte va coincidir amb Shakespeare: "Retrat pintat pel vostre dolç talent/ sent generós, viuràs eternament".

 

Albert Guiu, professor i escriptor (Flix):

De Gerard Vergés em quedo amb l'amfitrió senzill i brillant a parts iguals, que il·luminava amb ironia simpàtica i intel·ligent, les converses a Cambrils la primavera del 2008, vora mar, que mantenia amb tots aquells i aquelles que participàvem de les ponències que la Universitat Rovira i Virgili va organitzar sobre la seva obra, dirigides amb la mà seriosa i destra de Ramon Garcia Mateos, com a far director d'aquelles vetllades. El Poeta estava atent a tot sense voler capitalitzar res, ja ho feia la seva obra tan brillant com plena de matisos, mostrava un tarannà tan únic i elegant com la seva producció literària, on el sentit de l'humor educat i elegant al temps precís i encertat, feia de cirera continuada, d'una companyia la seva, amable i còmplice en el tracte i solvent i alegre en la simpatia. Sempre recordaré Vergés, esprimatxat i gairebé volàtil de físic, i enèrgic i inigualable de ment, tant en les lectures de les seves obres com en la complicitat de Mestre de les lletres i la Cultura que oferia la seva presència, ja fos amb la seva veu segura i ampla o amb la seva forma d'escoltar sotjadora i tan plena d'astúcia com d'intel·ligència.

 

Àngela Buj, professora (Alcanar):

Les alumnes cursen l’assignatura de Literatura Catalana i són d’Ulldecona. Els dic que si coneixen Gerard Vergés i Montserrat Roig, cerco allò que es diu ‘relació de l’escola amb l’entorn’. I no m’oblido de Moreira. Montserrat Roig, amb parents a Ulldecona, i el mestre Moreira, aquell de l’Orfeó, tenen sengles carrers a la localitat. El poeta sé que hi té família i com és un dels grans, pròxim i universal, l’han de conèixer. Els parlo de l’Escriptor del mes, de quan s’esdevenia que diners per a la cultura hi havia. I Gerard ho va ser. I li dic el nom perquè el conec, perquè m’és i li sóc amic. A les alumnes els dic que han de preparar un poema de Vergés. I s’esdevé que un 26 de març anem a Tortosa, que un sonet de Rosselló-Pòrcel ens hi ha portat i visitem el carrer d’en Garcia, de nom Francesc Vicent, i llegim el sonet 'A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat...' I el del mallorquí, d’inspiració del tortosí: 'A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia'. I vet aquí que avui, dia d’abril, les alumnes em parlen del poeta, i m’han dit la seua fi. I reprenem la dama d’aigua i les alumnes t’evoquen, et senten i entren a la mar d’aquell sonet teu. 'A una noia que es pentinava a la platja', una dedicatòria li has donat. Les alumnes s’emocionen i et diuen: Al teu record, aquest migdia d’abril.