Batàvia, l'època daurada del jazz a Tortosa

Als qui vivim amb naturalitat l’era Spotify, se’ns pot fer difícil imaginar una època en què ni tan sols existien els micròfons. Les orquestres de ball tocaven a pèl i els cantants s’havien d’esgargamellar per fer-se sentir entre trompetes, trombons, saxos, clarinets i un instrument nou que s’anomanava bateria. Era l’època en què els pericons, els xotis, els tangos i les sarsueles —més tard els boleros i el jazz que venia dels Estats Units— feien furor entre el jovent. I aquest és l’ambient del qual parteix el llibre Batavia Jazz, que pren el nom de l’orquestra que entre 1931 i 1962 va ser el pal de paller de la modernor musical a Tortosa. Poca broma: als anys quaranta i cinquanta, la Batàvia va tocar al costat de cantants com Antonio Machín, Eliseo del Toro i Marujita Díaz.

 

L’autor del llibre, Carlos Martorell, ha resseguit la trajectòria de cada un dels components de l’orquestra. Però també de les vocalistes amb qui actuaven, parla de les sales de concert —el Centre de la Unión republicana, el Centre del Comreç, el Teatro Goya...—, de les músiques que interpretaven i de l’entorn social en què vivien: “La Batavia va ser un bàlsam, va fer una mica més passadors els anys de postguerra”, explica. El volum és fruit d’un treball minuciós de recerca en hemeroteques, d’entrevistes a alguns dels músics que en formaven part —ara ja tots morts— i les seues famílies. I per això, el text està farcit d’anècdotes: sabieu, per exemple, que el 1934 la Batavia va posar música en l’homenatge a Miss España, Teresita Daniels, en una festa al Centre del Comerç? No us sembla una mica ridícul, vist en perspetiva, que al principi dels anys quaranta, tocar música jazz fos considerat cosa de joves revolucionaris?

 

La història de l’orquestra va acabar en un concert al Teatro Goya de Tortosa el 1962, quan les guitarres elèctriques —i per tant, l’amplificació— el rock’n roll i les primeres cançons pop van agafar desprevinguda tota una orquestra de músics autodidactes, alguns d’ells ja una mica majors. Com que cantar xotis i sarsueles començava a ser una antigalla, van decidir donar pas a noves generacions. Per a la posteritat queda aquest volum, amb portada del dibuixant valencià Paco Roca, premi Goya per la pel·lícula d’animació ‘Arrugas’. De l’orquestra no se’n conserva cap enregistrament, per això, com diu el músic Artur Gaya en el pròleg “a falta de discos, un llibre que sona com la Batàvia”.