Jump to navigation
La tornada de l’home que ho va iniciar tot, Bryan Singer, semblava portar una mirada innecessària al passat que malgastés als personatges de X-MEN: PRIMERA GENERACIÓN. Malgrat els espectaculars tràilers i un argument atractiu, adaptació d’una de les trames més mítiques dels còmics, la reticència inicial contra la que lluitava la pel·lícula era important. I el millor que es pot dir de X-MEN: DÍAS DEL FUTURO PASADO és precisament que venç aquesta reticència i fatiga per oferir un producte satisfactori en la seva majoria.
La pel·lícula permet en certa manera, posar una mica d’ordre (no del tot) al que s’ha fet fins ara em quant a discontinuïtats argumentals, incoherències temporals o els canvis de personatges que s’han acumulat al llarg de set pel·lícules, alhora que estableix les bases del món mutant que haurem de veure a partir d’ara: el del Magneto de Michael Fassbender, del Professor Xavier de James McAvoy i companyia.
En aquest sentit, el recuperar als X-Men de les primeres pel·lícules no destorba i permet a Singer crear una seqüència inicial que com a set piece d’acció funciona de meravella. La presencia d’aquesta línia temporal post-apocalíptica es va disminuint al llarg del film a favor de la línia principal, en ple 1973, un moment crucial per l’esdevenir dels mutants. Aquí, per fi tornem a gaudir de la bona dinàmica entre Fassbender i McAvoy malgrat que el primer ha perdut cert pes i potencia, cosa que acaba llastrant al personatge durant l’últim traç de la pel·lícula. McCavoy pel contrari, té ara molt més terreny per fer-se seu al personatge, al contrari del que segurament passava a X-MEN: PRIMERA GENERACIÓN i es nota. És de tots, el que millor està. Un altre personatge que ha vist incrementada la seva presencia és la Mística de Jennifer Lawrence, segurament propiciat pel seu fulgurant i indiscutible èxit posterior a LOS JUEGOS DEL HAMBRE o EL LADO BUENO DE LAS COSAS. El resultat en aquest cas és desdibuixat, amb una Lawrence incòmoda en un personatge que encara no és la despietada i freda assassina en la que es convertirà i a la que de moment li van proporcionant masses trames i conflictes interns.
Menció a part per Hugh Jackman/Lobezno. El seu carisma i l’assimilació al personatge és innegable, com també ho és la seva inclusió com a reclam de cartell per atreure al públic. No hem d’oblidar que és la segona pel·lícula més cara de la 20th Century Fox i cal fer tot el que sigui per recuperar la inversió. El seu paper és més de personatge catalitzador. Inclús, una mena de personatge-McGuffin per posar en marxa la trama i anar perdent importància a mida que la pel·lícula avança.
Tot i així, ens quedem amb les coses bones, com l’inici de la pel·lícula, l’actuació de McAvoy o l’espectacular escena del rescat de Magneto amb un Quicksilver robant tot el protagonisme, abans que amb les dolentes, com certes decisions forçades, la pèrdua de ritme amb una batalla final que sap a poc o la escassa elaboració d’un personatge com el “malvat” Bolivar Trask, interpretat per Peter Dinklage.
I és que a la fi, X-MEN: DÍAS DEL FUTURO PASADO, és una pel·lícula de superherois entretinguda, visualment espectacular i com dèiem, una espècie de bàlsam dins la saga X-MEN que reconcilia dues generacions de mutants i ens deixa amb ganes de veure el que vindrà a continuació.
Valoració: 7/10
