Ferran Riera: "Per amor vaig marxar i per amor em quedo"

E aí, carioca?

Em dic Ferran i tinc vint-i-tres anys. Sóc fill de Logroño, natural de Figueres i el primer dels fruits de la meva mare valenciana i el meu pare aranès, tinc un germà a qui trobo a faltar.

Visc a Brasil des de fa un any, crec, el temps a São Paulo va més ràpid que a Figueres. Estudio un postgrau en Gestió de projectes culturals a la Universidade de São Paulo.

Remuntant

Vaig treballar de cambrer, no vaig estar-hi massa temps ja que es treballa molt, es dorm poc i es guanya menys del que es dorm. Repartint documents en bicicleta em treia 12 reals l’entrega (4 euros i poc), amb la qual cosa vaig resoldre pedalejar molt per guanyar més. Considerant que aquesta és la sisena ciutat més gran del món, que com més pedalejava més menjava, més gastava, i que arribar a casa sencer cada dia era un triomf, vaig decidir seguir els consells dels meus amics colombians i començar a penjar cartells de ‘aprovechen, profesor nativo!’. Des de llavors dono classes de català i espanyol, més menjat, dormit i feliç com unes castanyoles, i quan la ocasió m’ho permet (i els contactes t’endollen) les meves primeres passes en el món de la producció cultural.

Per què Brasil?

A aquesta pregunta vull respondre com ho va fer el meu pare quan li vaig dir, mentre sopàvem, que marxava a Brasil: “el cor té raons que la raó no entén”. I es va quedar tan ample, va obrir un vi i vam brindar, doncs per amor vaig venir.

El motiu era aquella brasilera, portàvem un temps junts a Portugal fins que un estiu em va proposar conèixer la seva terra. Tres mesos després d’arribar vaig passar les proves d’ingrés a la universitat i vam anar a viure junts. Quatre mesos després d’arribar ens casàvem davant de notari, amb dos testimonis. Ella camiseta de tirants, jo texans blau clar i sandàlies. Set mesos després d’arribar ens separàvem davant el mateix notari, aquesta vegada amb camisa i sabates. Amb el pare d’ella vaig fer tanta amistat que encara ens prenem unes cerveses cada divendres i parlem de totes les coses de les que parlen els homes que tenen un cap de setmana per endavant, el Sol al cap i una cervesa a la mà. De totes les coses menys de dones, és clar.

Brasil

Terra increïble, pura bellesa, em va acollir amb un somriure de llavis obscurs i dents blanques, un platàs d’arròs i mongetes que es convertiria en pa de cada dia, i un bany de cultura a ritme de jongo, maracatú, afoxé, axé, samba, forro, i un llarg reguitzell de variacions rítmiques que sacsegen els óssos fins engegar-los a ballar. La música és la llengua, i la nostra rumba, el nostre flamenc, les nostres havaneres, es parlen des de fa anys a través del vaixells mercantils que van creuar els mars. Caixes de peix, calaixos peruans, Paco de Lucía i el calaix flamenc. Sorprèn veure com el temps transforma les coses fins donar-lis la forma amb què les coneixem avui dia. Que bonic.

Aixeca’t i balla

Les diferències són infinites pel que fa al ball, començant pel fet que aquí es balla agarrado. Encara no entenc per què a Espanya es va perdre aquesta meravellosa costum, una cop apresos els passos bàsics i amb un parell de birretes “estúpidament gelades” un es llança a gastar pista. Ja voldria Michael Jackson marcar-se aquests agarrados. Es viu cantant, i és un gustasso.

Realitat

Perquè s’hi viu banyat d’ella. Un es podria quedar amb això, en el “que bonic”, tancar els ulls i ballar, però desgraciadament això no és possible en un país, un continent, on el pes de la història és determinant.

Fruit d’un llarg procés de barreges ètniques i culturals, d’un creixement ràpid i desordenat, els carrers de São Paulo tenen noms Tupis que van pronunciar indígenes ja extints, massacrats i esclavitzats. El negre va anar emblanquint-se i blanc ennegrint-se, però els problemes socials, racials, només van adoptar noves formes resistint el pas del temps. Són molts els estudiosos del tema, jo estic verd per aventurar-me a opinar sobre complexitats com el del problema social, però és obligació personal adoptar una postura crítica davant aquest des del moment en que hi vius immers.

Parlant en plata, que corrupció n’hi ha a tot arreu, i que la plata, en aquest cas, comprava esclaus. Cinc-cents anys d’esclavitud i només cent d’abolició vol dir que les coses van a poc a poc. La lluita per la igualtat de drets es respira dia a dia, és in crim sense proves on tot està tant socialment acceptat que espanta. Les perifèries i les favelas de les ciutats són negres mentre que els centres urbans elitistes es mantenen blancs, immaculats i sotmesos a la cultura imposada pel neoliberalisme; no només nord-americà, també europeu.

Ni salut ni educació on les bales no són de goma i la policia no és civil sinó militar. La Copa del Món de futbol com exemple d’aquesta polarització absoluta. Perifèries silenciades pels mitjans de comunicació on neix el hip-hop, la poesia, la música d’autor, el graffiti i la cultura de resistència; el fenomen Funk, contrastats amb els centres elitistes on el Pare Noel, embotit com una llonganissa sota el chicharrasso de 34 graus, anuncia feliç nadal amb esma, ‘Jingle Bells!’ va cridant la víctima, i Almorranes! Penso jo mirant-li la barba. Nadal i estiu, deliciosa bogeria.

Saudade

La llengua portuguesa és suau. Saudade és la meva paraula preferida. Es traduiria bastament com un “trobar a faltar”, però vol dir molt més. Es poden tenir saudades d’un sabor, de la teva noia, d’un menjar, d’un olor... jo tinc saudades de la meva terra i com que, qui ha tingut ha retingut, sempre me’n recordo de dedicar-li una cançó a Kiko Veneno quan agafo la guitarra enmig de la millor de les sambes, amb els amics, a la terrassa de casa, mentre la carn es rosteix al Sol del diumenge, abans de la roda de capoeira.

Tancant (déu n’hi do com m’enrotllo)

El meu millor col·lega té nom de gos i es diu Skype. A través d’ell amics com en Pau Rodríguez i en Jordi Comerma em mantenen al dia sobre la terra, i si alguna cosa puc recomanar a qui estigui llegint aquestes línies és que surti, que viatgi, que les coses com més intenses millor saben i que si algun dia es deixa caure per Brasil que se’n recordi d’aquest empordanès que de perdut li queda poc, que per amor se’n va anar i per amor es queda.

Salut