Laura Cortadellas
,
23/08/2017
Entorn

Antologia del llenguatge empordanès

Un recull desordenat de paraules dialectals, expressions i impressions eminentment locals

Foto: 

Adizbo
La llengua, en la seva variant dialectal, és un dels nostres temes predilectes i ara feia estona que no en parlàvem. Ho hem fet en unes quantes ocasions: el salat, els trets més característics i la vitalitat. No us penséssiu pas, però, que hem esgotat la qüestió. El parlar, igual que els seus usufructuaris, és una cosa viva i mudable, vastament inassolible. Allò que vam dir ahir, potser ja no és vigent. Tal volta avui es diu una altra cosa, o potser és que nosaltres ja ens hi referim d'una altra manera. Al final, però, la nostra manera empordanesa d'expressar-nos és un d'aquells aspectes que ens fa ser qui som, que ens atorga una personalitat unipersonal i intransferible. No només a nosaltres, és clar: a tots aquells que, des d'on sigui, es reconeixen en un vocabulari, entonació i trets concrets. Per això, i encara que sigui poc rigorós (perquè va ben bé al gust del consumidor), ens ve de gust destacar vocabulari i hàbits essencialment empordanesos.
Passar-se a l’estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d’haver-se barcelonitzat

Prendre consciència d'això, dels propis hàbits lingüístics, em sembla que és una cosa que només es pot fer des de fora o en contacte amb els de fora. Altrament com fora possible? El parlar s'encomana. Un dia plovia, i jo era molt lluny de casa, però calia buscar aixopluc. Vaig etzibar una "corrim, no?". Els de fora van riure. M'acollonaven i ni tan sols ho sabien. Disortogràficament normal per als d'aquí: corriguem i au. Passar-se a l'estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d'haver-se barcelonitzat.   

De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.

En temàtica alimentària, s'endú la palma la controvèrsia de la pastanaga. Carrota pels de Tarroella i estafanòria pels de Palafurgell. La primera podria ser d'influència francesa, l'origen etimològic de la segona se m'escapa. A la Bisbal, molt menys originals, ens inclinem per un estandarditzada pastanaga. La polèmica és sobre la taula: quina és més genuïna? Fem el toc i enraonem-ne. Cum i con és van començar a dir certes coses? No sé si en sabríem treure l'entrellat.

De les LL en fem I, diem pois, badaiar i paia. Als estius, parem el sol entre rentells i rinxoles perquè això de prendre'l ens sona massa de can xava. Mengem bricocs , xuies i trumfes i els nostres pares jugaven a bistric. Nosaltres ja no, el pas implacable del temps i el seu poder homogeneïtzador. Singlantana, escalipatxo i papibou s'han convertit en nomenclatura d'establiments per vèncer-lo. Goita quina ocurrència! Tot són estratègies.

Als més lingüísticament sensibles, ens reca això d'estandarditzar-nos. Tal vegada ho forcem i desnaturalitzem. Altra vegada, tot són estratègies. Lleixes, fressa i estaquirot. És voler anar a contra corrent i no tenir ni banyador. A mi, personalment, arribar a casa i que em diguin "goita, aquestes eles són ben bé de Barcelona", em fa posar molt i molt trista. I si només fos un procés de substitució lèxica encara. El que realment fa un piló de por és que tal dia se'ns puguin arribar a escapar barbaritats del tipus dona't pressa i menys mal que, que què? Bueno doncs res . Que "la llengua se'ns desfà a la boca" he llegit fa poc. Rumiem-hi. 

També et pot interessar

Comentaris

imatge de Istiu

A l'escrit apareix la paraula standard "estiu", crec que incorrecta a l'Empordà on sempre s'ha dit istiu. Visca mossèn Alcover, mori l'standard.
imatge de Lin

Trobot genial l'article. Només un apunt: pels de Palafrugell també es carrota. Es a Palamós que diuen estafanòria.