Cinta Arasa: “La història de les trobairitz és una història de dones silenciades”

“No ho sé, Trobairitz. No sé perquè, però és així. Són les lleis dels humans, mira. Les dones poden sortir poc de les cases. Els homes, en canvi, surten quan els ve de gust i les vegades que els ve de gust...”, diu un fragment de l'última novel·la, Missió Trobairitz, de  l'escriptora Cinta Arasa (Tortosa, 1978). 

 

L'autora hi construeix una faula que, amb delicadesa i elegància felina, dispara a la diana d'una de les xacres socials més exteses en l'espai i el temps: la misoginia.  De fet, les trobairitz van ser poetes catalanes, valencianes, occitanes i nord-italianes del segle XII que van ser tingudes poc en compte en comparació amb els homes poetes contemporanis de l'època, els trobadors.

 

Arasa, que acaba de rebre el premi Enric Valor per la novel·la Vaig fer la maleta un dia de juny ambientada en l’any 1909, ens confessa la seva passió per escriure històries que mostren petits microcosmos socials ubicats en èpoques diferents, com els trobadors de l'Edat Mitjana en el cas de Missió Trobairitz o la burgesia catalana de principis de segle en Vaig fer la maleta un dia de juny. No és una casualitat que aquesta escriptora sigui llicenciada en Ciències Polítiques. "M'interessa parlar sobre desigualtats socials, documentar-me, mirar al passat, per intentar encarar millor el futur". 

 

- Un llibre que podríem qualificar de literatura infantil o juvenil, però que tracta un tema social important com és la reivindicació de la tasca de les dones i de l'univers femení...

La figura de les trobairitz m’ha interessat molt des que les vaig descobrir a una classe de literatura catalana de tercer de BUP. Mai no m’havia proposat d’escriure’n res, sobre elles, però sí que sempre llegia qualsevol cosa que em caigués a les mans i que hi estigués relacionada. La història de les trobairitz és una història de dones silenciades, no durant la seva època, en què gaudien de reconeixement social i literari, però sí més tard, quan els historiadors van fer una anàlisi totalment misògina de la seva obra i de la seva figura com a creadores literàries. És, per tant, la pròpia història de les trobairitz que em va donar el to de la novel·la. El fet que sigui una novel·la infantil ve determinada perquè tot va començar quan van regalar-me un cadell de gata, i li vaig posar de nom Trobairitz.

 

- Com passa en la teva història, la teva gata Trobairitz t'ha acompanyat en el procés d'escriptura del llibre?

Sí. Quan me la van regalar tenia un mes i mig i sempre seia al costat del meu ordinador, quan jo escrivia, i semblava ben bé que “llegís” el text amb el qual jo estava treballant amb molta atenció. Aquí va començar la història de la Missió Trobairitz, la història de la gateta Trobairitz vetllant pels textos de la seva mestressa, Azalais de Porcairagues, una trobairitz real, al Llenguadoc del segle XII. Imaginació...

 

- Creus que les coses estan canviant o t'has sentit sovint menyspreada en el món de les lletres per la teva condició de dona?

Jo concretament mai m’he sentit menyspreada en el món de les lletres per ser una dona, però aquesta és la meva experiència personal i no la voldria extrapolar. Ara bé, si que és cert que sovint em pregunten per la meva condició de dona que escriu, i als companys homes normalment, no... Per tant, la situació encara no és de normalitat. Crec que al nostre entorn la dona té més dificultats d’accés als recursos en general (sous, temps lliure en l’àmbit familiar, capacitat de decisió en l’esfera pública...) i l’àmbit de la literatura no crec que sigui diferent en aquest sentit. Ara bé, això passa en el nostre entorn, però al segle XXI encara hi ha països on les dones són totalment silenciades, de vegades per la força, pel sol fet de ser dones. Crec que convé recordar-ho sovint. 

 

- Acabes de rebre el premi Enric Valor per l'obra Vaig fer la maleta un dia de juny. Sembla que la història del teu 'alter ego' al llibre hagi estat premonitòria, veritat? Què sents quan reps un reconeixement públic com aquest?

No hi havia caigut, en això de l’'alter ego', però és veritat que a Missió Trobairitz també hi apareix un premi literari. La veritat és que per a mi l’Enric Valor és un somni... Tot just me’l van atorgar dissabte passat i encara l’estic interioritzant. És una injecció d’energia per continuar escrivint, i alhora també un orgull i molta responsabilitat perquè tant l’Editorial Bullent com el propi premi tenen al darrere una trajectòria molt important de suport a la literatura del nostre país.

 

- Què aporten les il·lustracions d'Ignasi Blanch al teu llibre? Com ha estat el procés de co-creació?

Les il·lustracions de l’Ignasi Blanch són essencials per al llibre. La veritat és que vaig tenir molt clar des del començament que intentaria que l’Ignasi en fos l’il·lustrador perquè la seva obra m’encanta i perquè em costava visualitzar quin tipus d’il·lustració podia transmetre bé un context com el de l’Edat Mitjana per a nens i nenes del segle XXI i sabia que l’Ignasi el trobaria. D’altra banda, durant el procés de documentació, vaig saber que les trobairitz van arribar a ser il·lustrades com si fossin cortesanes a partir dels segles XVI i XVII. Es veu que la misogínia qualla fort... M’agrada pensar que els dibuixos que n’ha fet l’Ignasi, que trobo molt elegants, les rescabala, en certa manera. 

 

- Ha estat una temporada molt prolífica per a tu. També has presentat La lluna és dolça, Ahmed i Zeineb, la primera enxaneta, dos contes que trenquen estereotips també i proposen nous models de societat... Quina ha estat la teva motivació a l'hora d'escriure'ls?

Els dos formen part d’un conjunt de set contes breus per a nens i nenes d’entre sis i vuit anys que vaig anomenar Les llegendes de la Mitja Lluna. Menys aquests dos, la resta són inèdits. Els vaig escriure com una resposta a dues actituds de la nostra societat que trobo reprovables des del punt de vista humà i absurdes des del punt de vista històric: la primera, el rebuig a la immigració provinent dels països de la riba sud de la Mediterrània i, la segona, potser menys estesa o estesa només en una part de la població, la idea que la cultura catalana és excloent.

 

- Una bona manera d'apropar aquesta visió als xiquets...

Sí, perquè estan escrits amb to de llegenda i volen explicar que les tradicions catalanes van néixer durant els anys de domini musulmà del territori que avui coneixem com a Països Catalans. Si bé l’argument de cada conte és totalment inventat, sí que parteixen del fet històric que, la tradició, plat o element cultural de què parlen, van ser portats al nostre país per persones vingudes dels diferents països àrabs-berbers. El cas del conte Zeineb, la primera enxaneta, l’element propi de la nostra cultura són els castells de persones, i en el cas de La lluna és dolça, Ahmed són els nostres pastissets.

 

- Ets politòloga i creadora literària. Si haguessis de buscar un punt d'unió entre ambdós temàtiques o passions, quin creus que seria?

Ser politòloga implica en bona mesura llegir i escriure, i aquest és un important punt d’unió, encara que segurament de caire només vehicular. Em sembla que, quan escric, sempre m’interessen els temes que tenen un rerefons social, polític i històric i potser és aquest el punt d’unió més clar.

 

- Què et ve de gust fer a partir d'ara?

Tinc uns quants projectes encetats, però després d’una bona temporada sense escriure de manera constant per a adults, ara tinc ganes de tornar-ho a fer. Malgrat tot, el fet que els contes infantils permetin un diàleg amb els il·lustradors i il·lustradores és molt enriquidor, així que per no trobar-ho a faltar, molt possiblement continuaré combinant....