Carles Castelló a l'Himàlaia

Foto: 

Cedida

Carles Castelló, Caste: "Sense somiar la vida seria molt avorrida"

El baixpenedesenc ens transporta a l'Himàlaia amb el seu documental 'Perseguint un somni'
Ariadna Caballero
,
23/02/2015
Activa't
Parlem amb Carles Castelló Coso, conegut per molts com a 'Caste'. Viu a la Bisbal del Penedès i és un apassionat de la muntanya. Aquest dijous presenta, al Vendrell, el documental que va enregistrar escalant l'Island Peak, a l'Himàlaia, 'Perseguint un somni'. Ens explica que, qui hi vagi, no veurà grans proeses de l'alpinisme ni grans desplegaments mediàtics, però es podrà impregnar de l'essència de l'Himàlaia.
"Les muntanyes enganxen, sens dubte, però l'espiritualitat que es respira a l'Himàlaia és impressionant, fa que alguna cosa canviï dins teu"

El documental ja s'ha pogut veure a la Bisbal, a Sant Jaume dels Domenys i a Mequinensa. Castelló creu que si està agradant a la gent és, precisament, perquè està fet per gent normal i molts s'hi veuen reflectits. Un projecte que, a més, té una vessant solidària de la què també hem volgut parlar.

'Perseguint un somni', aquest és el títol de la peli-documental que dijous es projectarà al Vendrell. Quin és aquest somni del que ens parles al film?
Tots necessitem viure de somnis, sense somiar la vida seria molt avorrida. Quan un ha passat per moments difícils i complicats a la vida, sense tenir somnis per complir ni una visió de futur gens clara, potser quan recupera el potencial de somiar es converteix en una persona nova. El somni en qüestió és intentar, alguna vegada a la meva vida, escalar una muntanya de més de 8.000 metres i per perseguir aquest somni havia de passar per el Himàlaia, calia prendre la mesura d’aquestes muntanyes i veure com el meu cos s’adapta a les alçades. Per això es va iniciar aquest projecte i per aquest motiu li vaig posar 'Perseguint un somni', perquè és el primer pas d’un llarg camí cap als 8.000 metres.

  • imatge de control 1per1

Els somnis poden ser personals, però anar a escalar a l'Himàlaia és repte que no es deu poder fer sol...
Escalar un 6.000 metres i escalar-ne un de 8.000 representa una diferència abismal, tant a nivell personal com de treball en equip i d’infraestructura. Amb això vull dir que escalar un 6.000 es pot fer de forma molt més senzilla; per exemple, un cop establerts a Camp Base pujar fins als 6.000 metres es pot fer en una sola jornada, fer-ho a 8.000 representa estar setmanes escalant, fins i tot mesos, per assolir el cim. Per escalar el Island Peak vaig necessitar d’un sherpa d’alçada i dos portejadors, vaja, un equip petitó.

Trekking fins al Camp Base de l'Everest i escalar l'Island Peak. No només això sinó que també et vas endur l'equip per fer-ne un documental! Amb quin objectiu?
De fet, no tenia cap intenció de fer un documental! L’equip que em vaig endur és una càmera molt senzilla que tinc a casa per enregistrar esdeveniments familiars. La història és molt simple; jo pertanyo a La Bisbal Vertical i un dia, a la plaça del poble estant amb els nens, vam parlar amb el Sergi Corominas. Ell anava amb uns altres companys de l’associació als Estats Units per escalar en roca. Com que aquest any La Bisbal Vertical s’estrenava en xerrades i projeccions, em va comentar que per què no fèiem, ells per una banda i jo per l’altra, dues xerrades sobre les nostres activitats. I així va sortir la idea i vaig decidir que, a més de fotografies, m’enduria la càmera per mirar de poder il·lustrar una mica millor el que allà visqués.

Un cop allà em vaig anar engrescant a enregistrar imatges i el Waldo Merchán, company de l'expedició, anava fent per la seva banda amb la seva càmera. De fet, les creacions audiovisuals han estat lo meu durant molts anys i ho tenia una mica abandonat. Potser, per això, allà mateix, a l'Himàlaia, va néixer la idea de fer-ne un documental de tot plegat, tot i que la qualitat de les imatges no fos professional. Un cop fet, i sobretot quan l’estava editant a casa, vaig anar creient que mostrava tot allò que volia mostrar i que en podíem treure un profit solidari de tot plegat.

Vaja, que al somni i al documental hi vas afegir, a més, una vessant solidària!
Correcte, vaig tenir molt clar que volia aportar alguna cosa en aquell país i en especial encarat als infants. Vaig estar un temps estudiant tot tipus de projectes que es desenvolupaven a la zona fins que vaig trobar el que més em va agradar. D'una banda es tracta d’un projecte educatiu: formar els infants més necessitats per donar-los eines de sortida laboral i evitar que hagin de treballar de portejadors tota la seva vida. De l’altra, és una fundació petita, formada per alpinistes, lluny de les grans organitzacions, i això garantia un treball més proper i més real i palpable. Quan vaig estar al Nepal vaig fer una visita al Kailash Hostel on allotgen als 104 nens i nenes del projecte. Allà vaig poder viure en primera persona la feina que s’hi desenvolupa i veure els infants em va deixar una petjada inesborrable.

Tens pensat penjar el documental a Internet?
Un cop tinguem les projeccions finalitzades la idea és poder vendre el documental en format DVD per un preu de 5 euros i destinar tots els beneficis de la seva venda per seguir aportant als projectes educatius en els quals estem treballant conjuntament amb la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia. De moment, no contemplem penjar-lo a Internet fins que no esgotem la seva possible venda solidària.

Com arriba una persona aficionada a la muntanya i a l'escalada a proposar-se un viatge així en un indret que imaginem tan dur com l'Himàlaia?
Quan a una persona li agrada la muntanya penso que dins seu sempre té la imatge de l’Himàlaia impresa al seu cervell. És com lo màxim, envoltada d’una aura de misticisme, d’èpica, de llegenda, de lluites aferrissades de l’ésser humà per pujar el més alt. També de tristesa perquè molta gent hi ha deixat les seves vides. Potser tot això fa que un dia et proposis veure-ho en persona i decideixis donar el pas per fer-ho.

Pel que respecta a duresa, puc dir que l’Himàlaia és a l’abast de tothom. Molta gent hi realitza trekking i escalar potser sí que queda una mica més restringit a unes condicions en especial. Per al trekking només cal estar ben preparat físicament i complir de forma molt estricta les normes de l’aclimatació a l’alçada. Una de les coses que més veus a l’Himàlaia són constants helicòpters realitzant rescats. La gent no és prou conscient de que l’alçada et pot matar. Pel que fa a l’escalada doncs has d’estar més ben preparat físicament i mentalment, tenir unes nocions evidents d’escalada en gel i progressió per terrenys d’alta muntanya.   

Escalar parets de gel ha de ser ben diferent a l'escalada en roca. Com et vas preparar abans d'atacar l'Island Peak?
Té moltes diferències i similituds alhora; la tècnica gestual en ocasions pot semblar igual, però tenen peculiaritats que les fa diferents. Per exemple, en roca progresses per un terreny que difícilment es trenca però en gel estàs progressant per un terreny efímer, avui hi és i demà ja no, un terreny que es pot trencar i en el qual t’has d’auto protegir tu mateix. Jo, personalment, en roca no sóc gaire destre, tinc dificultats en la tècnica gestual de peus, i en gel em defenso molt millor. En canvi, grans escaladors de roca no han provat el gel perquè els fa molt de respecte. Això, al final, es tracta de que cadascú faci el que més li agradi i gaudeixi.

La preparació per el Island Peak ha estat sempre la mateixa, fer muntanya! No m’he preparat de forma especial, he estat, com sempre, corrent per la muntanya tot i que menys que abans quan em preparava per fer ultra distàncies. Quan la neu, el fred i el gel fan acte de presència... doncs cap allà que vaig!

Pel que dius, hi tens somnis pendents a l'Himàlaia! Hi tornaràs, oi?
I tant! Quan vas allà quedes absolutament enamorat de la seva terra i de la seva gent i saps que hi tornaràs. Per la meva banda aquest viatge només ha estat el primer pas d’un llarg camí. De moment, penso que hauré de tornar-hi per escalar un 7.000, un pas molt important per encarar, finalment, el 8.000. És clar que hi tinc somnis pendents! Com diu el títol, 'Perseguint un somni' en present o sigui que encara el persegueixo: aconseguir el cim del Cho Oyu de 8.000 metres d’alçada, la sisena muntanya més alta del món.

Dius que de l'Himàlaia enamora la seva terra i la seva gent, no és només cosa de les muntanyes doncs! Què és el millor que et vas endur del viatge al Nepal?
Penso que el millor que em vaig endur en primera persona és haver conegut de primera mà els projectes educatius que hem ajudat a portar a terme i els nens del programa. I, per suposat, la immensitat de les seves muntanyes, la seva bellesa impertorbable. La visió del sol sortint darrera l’Everest i una immensitat sota els teus peus d’un mar de núvols només trencats per imponents muralles de roca i gel que no et deixen indiferent, fan que alguna cosa canviï dins teu. Les muntanyes enganxen sens dubte, però aquesta espiritualitat que es respira és impressionant. Els temples budistes i tot el que envolta aquesta religió et fa sentir quelcom més especial dins teu.

Penso també, sentir que estàs trepitjant els mateixos camins que llegendes vives de l’alpinisme i de moltes persones que va deixar la seva vida perseguint els seus somnis, és senzillament una sensació indescriptible, una emoció molt difícil de transmetre.  

Tornem de l'Himàlaia perquè d'accions solidàries n'has impulsat també a prop de casa amb l'organització 'Jo esportista solidari'. Com neix el projecte i amb què us heu implicat fins ara?
Va néixer ja fa prop de vuit anys, però que en formo part d’una forma més activa en fa uns tres anys, quan de fet la vam legalitzar com associació sense ànim de lucre. La nostra tasca és organitzar i donar suport a actes esportius que tinguin una finalitat solidària. Nosaltres organitzem la Pedalada Solidària de La Bisbal del Penedès i, per exemple, donem suport a la Cursa del Centreex de Sant Jaume oferint alguns serveis molt útils que faciliten als organitzadors la seva tasca. La finalitat final de tot això és que els diners que es recaptin siguin destinats a fins solidaris. No estem casats amb cap organització ni ONG. Som lliures de destinar els diners on creiem que es més necessari o on els mateixos organitzadors de les curses decideixen. El projecte de l’Himàlaia, per exemple, és un dels fronts que tenim oberts, però també hem treballat per Unicef, per Càrites, pel Banc d’Aliments o per Metges sense Fronteres.

També formes part del col·lectiu 'Correm per la terra'...
Bé, actualment no en formo part de forma oficial, tot i que els estimo igual! Hehe! Aquest tema va començar com un grup de persones que senzillament ens posàvem les samarretes per una causa ideològica i política que tenim. Tot això un bon dia es va legalitzar com associació amb socis que paguen quota. Per la meva banda, tot i respectar-ho, vaig decidir no entrar-hi com a soci, vaig creure que s’havia desvirtuat una mica aquella idea inicial molt més popular i alternativa.  

Tenim una bona terra per córrer, escalar i fer muntanyisme?
Impressionant!, tenim bones muntanyes per córrer, el Pirineus a tres hores de cotxe i Catalunya és un dels destins més preuats per els escaladors d’arreu del món. Què més podem demanar?

Més informació: 

'Perseguint un somni', de Carles Castelló (projecció en pantalla gegant)

Dijous 26 de febrer, 20h

Teatre Àngel Guimerà (TÀG) del Vendrell.
Acte gratuït
Organitza: Grup de Muntanya de la Lira Vendrellenca

A

També et pot interessar