Jump to navigation
- Què és Vera icon?Aquesta peça va ser un encàrrec de la Fundació ArtAids, que treballa per la inserció i el canvi moral que requereix la integració dels portadors i malalts de SIDA dins de la societat. La peça ha estat feta a través del relat d’una persona anònima portadora del virus i parla de com ens enfrontem a la malaltia, de com construïm socialment una sèrie d’arquetips i d’imatges al voltant del patiment i com ens influeixen en el dia a dia. El que veiem és una acció en la que vaig demanar a una persona que netegés, toqués una imatge que teòricament és sagrada i intocable. És una imatge molt venerada de la Passió que està custodiada per la Confraria de la Verònica de Reus i que només surt per Setmana Santa. Vam fer l’acció al magatzem on guarden les imatges durant tot l’any. La peça es diu Vera Icon, que vol dir imatge de veritat, perquè l’església va determinar que el mite fundacional de l’origen de l’art era la Verònica. La Verònica porta un drap que la llegenda diu que va dur la imatge de Jesucrist. És la primera i única representació que existeix d’ell i prové d’un acte màgic, en què no intervé la mà humana. No hi ha ningú intervenint ni interpretant. És un drap amb un poder màgic. Justament l’església està utilitzant un objecte màgic per parlar de la representació. I amb això jo volia treballar amb tota la imatgeria de la qual ens ha nodrit l’església perquè és a través de les imatges que nosaltres interpretem la realitat. Tu veus el que ja portes a dins i és difícil canviar aquesta percepció. L’artista és qui ha de transformar, anar a pescar aquestes imatges que hi ha al nostre imaginari de forma conscient o inconscient i transformar-les de manera crítica i constructiva perquè responguin a les preguntes d’ara. La Verònica és una imatge de la patidora, de la dona que ha de suportar passivament; i és una construcció en què, com en tantes altres imatges, l’església planteja aquest desequilibri tan fort entre el principi masculí i el femení. Penso que és hora de revisar això. I aquí, a la Capella dels Dolors (S. XVIII), és molt maco perquè la peça dialoga amb la Pietat i amb un entorn vigent i viu.- Quin és el paper de qui ve a veure i de l’espai on està la peça? Les meves peces tenen molt a veure amb els espais on tenen lloc. Per mi aquest espai és important perquè se li dóna una lectura nova. Penso que moltes de les intervencions que estan tenint lloc a Vilafranca durant aquest 2015 (Vilafranca és enguany Capital de la Cultura Catalana) finalment estan ensenyant que l’art existeix fora del marc que pengem a casa. Aprenem a mirar els espais d’una altra manera perquè l’art canvia el contingut d’aquests espais. L’art és la cosa més inútil i la més útil que ha fabricat la humanitat. En aquest cas, penso que repensar la malaltia com a part del nostre sistema de creences i en el lloc del món que representa l’església és important. El relat del malalt parla, de fet, del moment en què pràcticament mor. Tothom el dóna per mort però ell reviu. I el que el fa tornar és una llum. Parla de com això li canvia la vida. Ja no la malaltia, sinó el fet que la vida triomfa i que ell és el responsable d’aquest regal. Ell parla d’un regal que porta i portarà per sempre, que el separa de la resta i que és intocable. La moral de l’església ens ha parlat sempre de que la matèria, el cos, és una cosa bruta que sempre està per sota de la llum. I aquesta acció de Vera Icon, una neteja obsessiva de la imatge per part de la persona, planteja aquesta pregunta i respon que és la matèria la que ens ha de portar a la llum. Matèria i llum són indissociables. No podem fer aquesta escala de valors on el cos és una cosa bruta.- Quin valor li dones al cos dins de la teva obra?El cos és el principi i el final de tot. Tota iniciació comença amb una gran pregunta: “Què sóc jo a part d‘objecte i de despulla?”. Aquesta pregunta sobre la mort... Quan tenim el primer ensurt i ens veiem a les portes de deixar d’existir és quan se’ns plantegen moltes preguntes, s’expandeix la consciència, que es diu. Aquesta peça parla dels grans temes que m’han ocupat. Jo he començat a construir una obra a partir del cos, però d’un cos sobre el qual he volgut donar la meva pròpia mirada com a dona. El cos de la dona sempre ha estat representat per l’home perquè ha estat el protagonista de tants anys de patriarcat. Però què ha de dir la dona sobre el seu propi cos? I com es veu? I aquest ha estat el motor amb el qual vaig començar a treballar i l’eix vertebrador de la meva obra.- I quin valor té per a tu la llum? Un creador bàsicament es defineix perquè recrea el mitjà. El que trenca i innova és el veritable creador. Nosaltres som fàbriques d’imatges i de pensaments. Des que et lleves fins que te’n vas a dormir estàs creant. O sigui, la creació és un patrimoni universal. Innovar, generar llenguatges nous és específicament feina de l’artista. En el meu cas, el que vaig fer va ser acostar-me al que estava passant a la realitat. Què estem fent a casa, què fan les famílies? Historiar, crear la nostra pròpia imatge a través dels iPhones, de les càmeres de vídeo, de fotos... En el seu moment, jo vaig voler agafar aquests mitjans que estan a l’abast de tothom per generar art a partir d’instruments que documenten. En definitiva, elevar el document a la categoria d’art. Quan vaig començar, als anys noranta, la fotografia era la germana pobra de l’art. Pensa que la fotografia existeix gràcies a que captura llum. I és a partir de què utilitzo aquests mitjans que em faig conscient que la llum, en realitat, és un mitjà amb un potencial enorme. La llum s’ha treballat sempre en el món de la imatge i de la pintura i finalment estableixo la llum i tota la maquinària que coneixem dins del món de l’espectacle com a eines i ho porto tot plegat dins del museu. I ha estat escenificant mitjançant fonts de llum que he fet el gran gruix de la meva obra.- Estem massa guiats davant del que veiem?Sempre ha estat així. Sempre han estat els artífexs de la imatge els qui han marcat les pautes. És un llenguatge autònom molt poderós. La nostra ment funciona gràcies a les imatges i a les paraules. L’origen de tot plegat, la creació del món, és aquest so amb llum del que parlen tots els grans mites fundacionals de l’univers. Vivim immersos en l’espectacle. Què hi ha de cultura aquí? De cultura entesa com a joc, autonomia, investigació, crítica... I què hi ha d’adoctrinament? És molt difícil trobar espais de llibertat, d’expressió autèntica, fora d’aquest espectacle. Més que cultura, jo crec hauríem de parlar de civilització. Què et civilitza més? Alguna cosa que t’evita pensar i sortir de la norma? L’art ha d’incomodar. L’art ha d’estar assenyalant que hi ha uns límits artificials i que hi ha alguna cosa més. L’art hauria d’estar situat al centre de la nostra celebració de la vida.- Hi ha pocs espais de llibertat. Però, n’hi ha, oi?N’hi ha però estan infrautilitzats. L’art pateix el mercat, que converteix tot el que és producció artística en bé d’intercanvi i enriquiment. Això fa molt mal perquè ja ens acostem d’una altra manera a veure, a copsar i a ser crítics sobre les produccions. Penso que l’exemple que donen les produccions que s’estan fent a Vila és que hi ha molts espais per veure, per obrir i per fer participar a la ciutadania perquè hi passin coses. L’art ha de sortir d’aquest lloc obligat que sembla que han de ser els museus i les galeries i tota aquesta infraestructura mercantil. Tots hi estem ficats però penso que hauríem de ser molt més oberts i flexibles.
Vera icon es pot veure fins al 30 d’octubre a la Capella dels Dolors de 19 a 21h Fins al 15 de novembre també podeu veure els seus dibuixos d' "Abans de la llum" a la Galeria SicartEulàlia Valldosera
