Jump to navigation
- Quan fa que viviu aquí?
Joan: Doncs més de set anys. Havíem viscut a Barcelona, i després d'un viatge per Sud-amèrica ens vam replantejar les coses. Un viatge com aquest et canvia.
Maria: Quan vam tornar no teníem ganes de ciutat, volíem un ritme i un estil de vida diferents. Vam començar nosaltres i una altra parella amb qui havíem compartit pis a Barcelona. Buscàvem una masia. Nosaltres som del Penedès i què millor que buscar-la per aquí.
Joan: Fer el pas d'anar a viure al camp, fomentar la cooperació entre cases i recuperar tasques més sostenibles que s'han anat perdent és un acte de revolució col·lectiva i de canvi social, però sobretot també de canvi personal. Com deia l'Ovidi, "tot comença en un mateix" i si ets capaç de canviar la teva manera de fer i de pensar podràs canviar el teu entorn. En aquests anys hi ha passat molta gent per la casa. Normalment, gent que ve d'un trencament d'alguna cosa. Tothom busca un contacte amb la natura, una mínima autosuficiència,... no es fa aquest pas perquè sí.
- No deu ser senzill, conviure sis persones.
Maria: La convivència és una feina diària i un estil de vida. Serveix també per saber què volem fer, com ho volem construir. Tenim projectes comuns com l'hort, el pa, el jardí remeier que tot just estem construint, les gallines,... i abans havíem fet formatge i mató. El principal punt de trobada són els àpats. Cada dia de la setmana cuina un; tant és qui cuina millor o a qui no se li dóna tan bé. Tothom pot cuinar i és molt més enriquidor si cada dia cuina algú.
Joan: Per damunt de tot hi ha el respecte en el sentit que si li toca cuinar a la Maria i cuina alguna cosa que potser no et ve de gust, ni t'ho planteges, menges el que ha fet. Clar, t'has d'adaptar al que hi hagi. També tenim les tasques de casa repartides; donar de menjar a les bèsties, la neteja,... En la societat neoliberal en laquè vivim, on el capitalisme extrem incentiva la competitivitat i l'individualitat com a principal eina per alimentar-se, el nostre "treballar la convivència" i fer feines compartides són la principal eina de lluita.
- I no hi ha lideratges? O sempre, vulguis o no vulguis hi ha qui lidera?
Joan: Si hi hagués lideratges, no funcionaria.
Maria: També és veritat que les jornades de convivència que fem sorgeixen o hi són, precisament, per treballar conflictes que puguin sorgir. Quan algú despunta massa o el que sigui, cal parlar-ho.
Joan: A veure, sí que hi ha lideratges en un sentit. Per exemple, a l'Aleix li tira més l'hort i hi va més que els altres i sempre apreta per anar a l'hort. En aquest sentit, sí. Però lideratges entesos com a jefecillo, això no existeix. Sinó, no funcionaria.
Maria: Ep, estaria bé parlar-ne amb tots!
- Sí, mirem de reunir-los!
El foc que ha de coure el pa es comença a fer viu. Uns estan carregant llenya, altres traient les plantes del balcó que toca al forn,... A la conversa amb el Joan i la Maria s'hi sumen, davant la casa, la Carlota, l'Aleix, el Marcel i la Jèssica. Són de Vilafranca, dels Monjos, de la Múnia, de Sant Sadurní i de Barcelona. Hi ha qui fa mesos que hi és i qui fa més de set anys.
- Què us ha dut a viure en una masia com aquesta, aïllada dels nuclis urbans?
Carlota: Jo vaig arribar a Ca la Conxita buscant una masia on viure amb més gent. Tenia molt clar que no volia viure en un pis. En tornar de Sud-amèrica em van parlar de Ca la Conxita, em vaig posar en contacte amb ells i... cap aquí!
- Què passa amb Sud-amèrica?
Maria: Anireu a Sud-amèrica i buscareu una masia on viure – comenten entre rialles.
Jèssica: Jo tenia ganes de compartir casa amb amics, amb la parella i viure un projecte d'autosuficiència.
Aleix: Jo, després del viatge a l'Amèrica Llatina – rialles – tenia molt clar que no volia tornar a Barcelona. Vaig trobar feina als Monjos i, per casualitat, amics d'amics, vaig topar-me amb Ca la Conxita que resulta que estava a 5 quilòmetres de la feina. Venint cap aquí vaig tenir la sensació que arribava a casa. Després de 33 anys vivint a Barcelona el canvi em provocava una mica de vertigen, les coses com siguin, i vaig estar un temps que tenia casa a Barcelona i aquí, però al cap d'unes setmanes ho vaig veure claríssim. Jo tenia clar que volia sortir de la ciutat i la resta em va venir donat: veure les possibilitats que tenia aquest lloc i a partir d'aquí el tema d'autogestió, sobretot. Escalfar-te amb la teva pròpia llenya, alimentar-te amb les teves verdures en la mesura del possible...
I tu Marcel?
Marcel: Jo portava anys vivint en una masia en parella i quan ho vam deixar buscava, de nou, una masia. La tranquil·litat, la llibertat i tot el que et dóna una masia, a Vilafranca no ho trobes. El projecte em va motivar molt.
Carlota: És que treballem molt les relacions humanes aquí. Tot és comú i treballem molt com ens comuniquem, les relacions dins a casa... És un canvi de paradigma, completament.
Joan: Si ets crític amb el sistema intentar viure el teu dia a dia diferent, és el primer pas per canviar les coses. Si tens aquesta necessitat i aquesta inquietud, clar.
- Compartiu activitats i projectes amb gent d'altres masies, us coneixeu força entre vosaltres. Com és això?
Joan: Són gent que té les mateixes inquietuds que tu i t'ajuntes. Antigament, els nostres avis s'ajudaven els uns als altres sense demanar res a canvi, hi havia solidaritat entre veïns, cosa que si no ho fomentem acabarà desapareixent. Fa un temps quedàvem moltes cases per fer pa, ells ahir van anar a fer la matança del porc,... ens ajudem els uns als altres perquè calen moltes mans. Ara fa temps que no però, per exemple, un havia plantat un camp de blat, i anàvem tots a segar.
Maria: Com antes, eh? Igual! Amb la falç!
- Parleu d'intentar viure en una mínima autosuficiència. Com us ho feu per l'energia o els residus?
Marcel: Sempre intentem generar el mínim de residus possible amb accions com comprar a granel, anant al mercat, comprar l'aigua en garrafa de vidre o anar-la a buscar a la font, fer comandes de productes ecològics en sacs de gran quantitat, etc. De residus orgànics gairebé no en generem i els que hi ha serveixen d'aliment pels animals i van al compostador.
Maria: Els residus fecals dels animals serveixen com a adob per l'hort. I els nostres, estem en procés de construcció d'un vàter sec.
Joan: Per escalfar-nos, com heu vist, ho fem amb la llar de foc que a través d'un conducte ens escalfa també les habitacions. I som socis de la cooperativa Somenergia d'energies renovables pel tema electricitat.
- Tots teniu també la vostra feina que potser no té res a veure amb això. Com viviu el fet d'haver de treballar per aconseguir diners, una finalitat capitalista al cap i a la fi.
Maria: Existir és viure en la incoherència!
Aleix: Jo crec que respectem els moments de vida de cada ú. Tu pots mirar de fer les coses més radicalment i deixar de treballar, o pots trencar aquesta esquerda intergeneracional que hi ha hagut d'anar tots a les ciutats i les capitals. Nosaltres estem intentant trencar amb això però amb matisos. Gràcies a que tenim les nostres feines també anem més tranquils. Jo cuido oliveres i faig oli amb el meu cunyat, i aquest any hem tingut una collita horrible; hem fet una cinquena part del que fem cada any. Si haguéssim de subsistir amb això, per nosaltres seria la ruïna. És cert que tenim més elements de seguretat. A més, crec que la majoria som uns apassionats de la nostra feina. Jo sóc professor, és vocacional i m'agrada poder tenir aquest matís.
Hi ha qui estudia i treballa, qui es dedica a tasques de manteniment, qui treballa en espais educatius, una tècnica de joventut i un dissenyador gràfic.
Joan: Això meu és súper pràctic aquí! - rialles.
Aleix: Per fer els cartells de la festa! Cada any fem una festa que n'hi diem Gamboritmo en honor a un gat, i convoquem als amics del nostre entorn. La fem a l'era i intentem fer concerts, activitats culturals...
- Per vosaltres què és el millor de viure aquí i així?
Joan: Jo sempre dic el mateix. El moment en què seus a taula i tens el plat de verdura del teu hort, el pa fet per tu, el vi (que aquest any hem fet vi), l'oli, el mató... això no té preu! Mira-t’ho com vulguis, però no té preu.
Aleix: Saps allò d'agrair els aliments? Que potser ho associem molt a la vessant cristiana, però és que realment, quan ho tens davant a la taula... Jo no deixo mai d'agrair-ho.
Carlota: Cuidem molt el cuinar. No comprem mai productes congelats o precuinats i, per tant, pots estar-te una, dues o tres hores fent l'àpat. El moment de compartir allò que has cuinat, ho gaudeixes molt més. I també fa que ens estalviem diners. A casa fem dieta vegetariana i tot és ecològic i hi ha aquell tòpic de que és molt car. Doncs no, nosaltres ens ho permetem i no gastem tants diners en alimentació. Simplement és comprar les matèries bàsiques. El fet de compartir i tots creure en el mateix model de consum també hi ajuda.
- I les vostres famílies, com viuen el fet que hagueu optat per viure aquí?
Joan: Jo recordo que quan vaig venir a viure aquí el meu avi encara era viu i quan li preguntava coses de l'hort no m'ho volia explicar. Em deia "tu t'has de dedicar a lo teu, què fas allà anant a plantar cols?". Per ell era tornar enrere, però vaja, a casa ho respecten i crec que en el fons els agrada.
Jèssica: Al principi potser els sobta. "Ostres, què hi feu vivint tanta gent?", però ho respecten, sí.
Joan: A casa meva, quan els hi vaig dir, ostres! Jo estava vivint i treballant a Barcelona, en un estudi pijo, amb un bon sou i..., "com és que fas aquest pas, amb una carrera, d'anar a viure allà dalt?". Però després la cosa de fer-te tu el formatge, el pa,.. ho acaben apreciant, perquè en el fons a tothom li agradaria fer això.
Jèssica: Els recorda quan eren petits. I al final, sobretot, veuen que estàs bé, que ets feliç, que estàs sa,... i al final això és el que els importa.
Maria: Hi ha un punt però que et diuen, "Ostres és que ja tens trenta anys!".
- Això us volia preguntar, com us veieu en el futur?
Carlota: Uf, cada ú es deu veure diferent!
Aleix: Aquí hi ha moments en què potser et falta el teu temple, per entendre'ns. Som sis persones en un espai força petit. L'ideal seria poder tenir un espai comunitari i que cada ú pogués tenir la seva caseta, el seu espai. Almenys per mi té sentit el poder fer aquesta part comunitària i de projectes conjunts i poder tenir també el teu espai, la teva família si tens fills, parella,...
Joan: Potser coincidim tots que en el futur ens agradaria tenir un espai propi però seguir tenint aquests espais de convivència. De fet, el pas de tenir fills i anar a viure sols també acaba sent perquè toca, perquè la societat ho marca així... hi ha moltes experiències de convivència que els fills són educats entre tots, pots conviure igual.
Carlota: Això sona a comentari Anna Gabriel de la tribu!!!
Joan: Sí, de fet, va per aquí la cosa. Al final si et qüestiones moltes coses del dia a dia i intentes canviar coses, aquesta és una d'elles. No tindràs fills ara perquè toca o aniràs a viure en parella perquè toca. Jo segueixo creient que la convivència és una eina bàsica per canviar la societat perquè som cada vegada més individualistes, hi ha més competència i per trencar això la convivència és una eina bàsica. En el futur em veig seguint amb punts de convivència però... ara hem de fer cua per anar al lavabo!
- Només en teniu un?
Maria: Sí, ens hem d'organitzar!
- A banda de fer cua per anar al lavabo, handicaps?
Marcel: L'ordre, les tasques de neteja...
Carlota: I aquí que sempre hi ha feina. Avui fer pa, la setmana passada netejar el soterrani, anar a buscar llenya, podar, taller de convivència... sempre hi ha coses. Al principi a mi no tenir internet se'm va plantejar com una dificultat perquè estudio a la UOC, on line. Però ara, fins i tot ho prefereixo no tenir-ne perquè quan estàs aquí és per nosaltres. Al final, internet o la tele acaba absorbint la dinàmica de compartir.
Tampoc teniu televisió, eh.
Maria: Tenim la ràdio, per si volem saber què passa al món! I el mòbil.
Jèssica: Sí, avui dia, agafes el mòbil i ho tens tot!
Joan: Si no treballéssim fora segurament tindríem internet, però treballant tots fora... Quan dius a la gent que no tens tele diuen "i què feu als vepres?". Jo fa sis anys que visc aquí i no hi ha hagut cap vespre que m'hagi avorrit!
Aleix: T'adones que si no tens internet ni tele inverteixes el temps en moltes altres coses, ets més conscient de com n'estem d'atrapats en aquest món, súper comunicats. És una bona manera d'adonar-se'n.
Joan: Vivim aquí per la tranquil·litat, desconnectats. I el primer per desconnectar és no tenir tele.
Jèssica: Desconnectats d'aquest sistema, perquè per altra banda estem molt més connectats amb altres coses; amb les persones, la natura, els animals, amb tu mateix.
Totes les fotos del reportatge són de Toni Galitó. Et convidem a veure la galeria completa d'imatges de Ca la Conxita.
