“Quan una zona en conflicte deixa de tenir el focus mediàtic, el problema hi persisteix igual o pitjor”

Pràcticament tot els catalans sabem que cada diumenge al vespre, després del Telenotícies, fan el 30 minuts. Aconseguir això és una prova que, sens dubte, aquest és un dels continguts marca de la casa de Televisió de Catalunya; un referent a l'hora de tractar temes d'actualitat en profunditat i vistos amb suficient perspectiva, més enllà de l'agenda informativa del dia a dia. És el programa més veterà de la graella televisiva catalana, a banda del Telenotícies, i el programa que no pot faltar a cap televisió pública amb vocació de servei. Però, a més, aconsegueix setmana rere setmana uns índexs d'audiència que desmenteixen molts tòpics al voltant de quin és el model televisiu que agrada més al públic.

Lluís Jené, natural d'Igualada i vilanoví d'adopció des de fa una quinzena d'anys, és un dels periodistes que integren l'equip del programa. Va entrar a TV3 l'any 1990, després va treballar com a freelance per al programa de Canal Plus 24 horas, va muntar una productora i des de fa quatre anys forma part de l'equip del 30 minuts. Jené és codirector del documental Miguel: Në terren, que exposa la vida de Miguel Gil Moreno de Mora, mort en una emboscada a Sierra Leona després d'una llarga trajectòria com a periodista de guerra. Aquest documental va ser el punt de partida de la Jornada sobre periodisme de guerra organitzada recentment per l'Associació de Periodistes del Garraf.

-T'has especialitzat en documentals. Amb un periodisme força diferent del que consumin dia a dia, marcat per la immediatesa i els titulars...
-És maco i és un luxe, amb els temps que corren, poder informar a la televisió amb calma i profunditat. Les televisions no volen aquest producte. TV3 és de les poques que manté aquest tipus de programes, en prime time i competint amb les altres cadenes. Si ara tingués la productora, tindria molta feina a sobreviure només amb ella. A banda de TV3, i TVE que vol algun documental, realment hi ha molt poc espai i molt poc pagat.

-Fa alguns anys semblava que els documentals de les privades derivaven cap a l'estil sensacionalista i superficial...
-Sí, però TV3 sempre ha mantingut un criteri clar. Sigui com sigui, al 30 minuts estem en horari de màxima audiència i hem de fer programes seriosos i rigorosos, però que a la vegada no avorreixin l'espectador. Que la gent s'enganxi. Has de buscar l'equilibri; evitar que el programa es converteixi només en un informe. Si ningú no et veu, tampoc no serveix de res.

-Com treballeu al 30 minuts? Quina és la cronologia d'elaboració d'un documental?
-El 70 per cent dels documentals que emetem són de producció pròpia. La plantilla del 30 minuts som unes quinze o vint persones i s'estan fent simultàniament quatre o cinc temes a la vegada. Formem equips de dues o tres persones que agafem un tema i el desenvolupem durant dos o tres mesos. L'acabes, el lliures i a fer-ne un altre.

-Quins criteris teniu en compte per triar els temes?
-Busquem temes lligats a l'actualitat, però no l'actualitat immediata. No podem fer temes de la setmana; necessitem temps de reflexió. Si hi ha temes calents sobre la taula, a vegades els tractem, però amb més temps, aportant elements nous que no s'han vist al Telenotícies. Si no, acabaríem fent un recull de tots els TN... Ens agrada triar temes que ja han passat, que ja no estan a les portades dels diaris, però que segueixen existint...

-Veiem massa sovint temes que passen de moda, ja no se'n parla i desapareixen dels Telenotícies...
-Això passa molt en els conflictes. La premsa mundial posa els focus en un conflicte, que obre totes les portades i informatius... Però quan s'acaba, s'acaba. Al documental sobre Miguel Gil es parla molt de les contradiccions del periodista. Ell era a Sierra Leona cobrint la guerra per allà l'any 2001. Va coincidir que va esclatar l'escàndol Clinton-Lewinski, que va ocupar totes les portades... Totes les agències van mundials van retirar els periodistes de Sierra Leona perquè “no interessava”. Va demanar vacances i les va aprofitar per seguir allà. Creia que encara havia d'explicar el que estava passant.

-Has fet bastants documentals a zones que havien estat en conflicte...
-He estat a Sierra Leona després de la guerra, a Libèria, a Gaza, Kósovo, Bòsnia, Mozambic... Vaig fer un documental sobre el fotògraf Gervasio Sánchez, que va publicar un llibre de fotos titulat Vides minades, sobre nanos que havien patit amputacions a causa de les mines. Em mateix fotògraf va tornar-hi al cap de cinc i deu anys a buscar aquests nanos i veure com els anava. Des de la productora vam proposar el documental sobre aquesta història, que també es va veure per TV3. És molt interessant deu anys després, quan fora d'allà ningú no se'n recorda de la guerra, tornar a Mozambic i veure com està tot. A Bòsnia vam conèixer el cas d'un nen que va perdre la cama per una mina el mateix dia que va acabar la guerra. Va sortir de casa per anara jugar al camp on sempre havien jugat i li va explotar una mina...

-Què t'ha impactat més del que has viscut?
-Per exemple, veure Libèria un any després de la guerra. No hi queda res. A la capital, Monrovia, no hi havia ni llum ni aigua. Milers d'excombatents encara armats. A més, un cop acaba la guerra no tenen res. No hi havia estructures d'estat. Tot plegat era un polvorí. Un altre cas és el d'Haití. Vaig ser-hi un any després del terratrèmol per al 30 minuts. Les imatges eren més desoladores que les de quan havia succeït el terratrèmol... Quan una zona en conflicte, ja sigui una guerra o una catàstrofe, deixa de tenir el focus mediàtic, el problema gairebé sempre persisteix o fins i tot s'accentua.

-T'has trobat amb dilemes?
-Et poses a la vida de gent que ha patit drames, t'expliquen coses molt íntimes, t'obren les portes, tu te'n vas i al cap d'un temps ja estàs fent una altra cosa... Un cop, el 1995 a Guinea Equatorial, semblava que havia de guanyar una plataforma electoral que anava contra el partit de l'Obiang. Vaig entrevistar un pare de família que va fer unes declaracions a càmera denunciant d'una manera molt directa totes les barbaritats del règim d'Obiang. Vaig parar i li vaig preguntar si era conscient del que estava dient... Aquell poble havia tingut molta repressió. Entrava l'exèrcit i els tancaven a la presó de Black Beach, famosa per la brutalitat. Un cop a casa, editant les imatges, no sabíem com tractar-ho. Si ho posem tot, aquelles imatges arribaran allà i aquest home pot tenir molts problemes. Però si no ho editem, l'estem traint. Ell pensava que, per una vegada que hi havia un periodista allà, calia aprofitar-ho per fer saber què passava...

-El censurem per protegir-lo o diem el que va dir i que sigui el que hagi de ser...
-Vam trobar una solució intermitja, en què la veu en off explicava una part de la cosa i ell una altra. Els autors del reportatge ajudaven a fer la denúncia. Després vam contactar-hi i no va tenir problemes. Miguel Gil també sentia les contradiccions d'aquest periodisme de conflicte: estàs a una roda molt competitiva, veus el patiment de la gent, has d'enviar les imatges molt ràpid i no saps què passarà després a aquesta gent. El Miguel feia la seva feina i treballava per una agència APTN, que competia amb Reuters... Però després buscava mecanismes per intentar ajudar la gent que havia enregistrat.

-Força gent assegura que les postguerres són més dures que les mateixes guerres. Confirmes aquesta sensació?
-Sí, sobretot perquè se senten deixats de la mà de deu. Quan se'n van els mitjans, ningú no pensa en aquesta països. El panorama és desolador. Estic segur que si vas avui mateix a Sierra Leona et trobaràs amb una situació humanitària desastrosa.

-Aquests darrers mesos, des d'Informe Semanal a TVE hi ha periodistes que estan denunciant que no poden treballar amb llibertat a causa de pressions polítiques. Això ha passat mai al 30 minuts?
-No, no hem rebut pressions d'aquest tipus i no hem notat cap canvi. Fa pocs mesos vam emetre el 30 minuts sobre les preferents i el vam poder emetre sense cap problema. Hi ha un altre tipus de pressió també; la del pressupost. Els mitjans amb què es treballa ara no són els mateixos que abans. Tot se'n ressent.

-L'amenaça de l'ERO a TV3 us pot afectar a l'equip de 30 minuts?
-No ho sabem ningú dels que en formem part. La plantilla del programa no sé si desapareixerem, però el programa no crec que ningú sigui capaç d'eliminar-lo. És marca de la casa i fa servei de televisió pública. Ja que els provats no ho fan ara Més que reportatges, ells en diuen realitat o infotaintment. Informació i entreteniment, però que cada vegada tendeixen més a l'entreteniment. Cadenes que havien apostat molt per això, com el Canal Plus o el Cuatro inicial, han anat derivant en formats més propers a l'entreteniment.

-Si els documentals ben fets està demostrat que tenen audiència, per què les altres televisions no hi aposten?
-No crec que sigui més car, però no aporta les audiències. Si els fan, cada cop han anat quedant més marginats a la graella. 30 minuts ha tingut la sort que sempre s'ha mantingut allà. S'ha fidelitzat el públic.

-D'anècdotes en deus tenir moltes...
-Des de la productora vam fer un projecte de Cuatro i Metges sense fronteres que girava al voltant de quatre nenes d'arreu del món que vivien a zones complicades o en conflicte, amb la intenció de seguir-les durant uns quants anys. Vam fer una nena de Libèria després de la guerra, una d'una zona rural molt pobra de Bolívia, una altra del nord de l'Índia i, per últim, la filla d'una congolenya a Suècia. Vam estrenar la productora a Libèria, fins al punt que vam comprar la càmera dues hores abans de pujar a l'avis i ens vam llegir les instruccions durant el viatge. L'endemà d'arribar a Libèria ens la van prendre a un edifici d'excombatents. Estrenàvem la productora perdent la càmera un dia després de comprar-la... Finalment, la vam poder salvar de miracle. No només podíem haver perdut la càmera, sinó la primera feina de la productora...

-Podrà continuar endavant el projecte de les nenes?
-Ara farà del anys que van néixer. Cuatro ja no està interessada en aquesta història, però m'agradaria culminar el projecte. Coincidint amb el 2015, que és quan l'ONU va apuntar que aspirava a assolir els objectius del mil·lenni, vull veure si s'han acomplert en aquestes nenes que vam veure néixer. A Libèria, pel contacte que hi hem tingut, sabem que no ha millorat per res. Potser les xifres macroeconòmiques del país han millorat força. Però volem constatar si això repercuteix positivament en la població o no. Ara costa molt trobar televisions que s'impliquin en una cosa així, però com a mínim a Libèria vull anar-hi com a compromís amb aquesta família. Encara que sigui per a mi mateix... Després ja ho vendré o regalaré a qui sigui.