Jump to navigation
Entre rialles comenta que ja hi ha qui la defineix com l'actriu de les reposicions de musicals; ara a 'Mar i Cel', i abans a 'Germans de Sang'. Tot i que se sent a gust unint dues arts que l'apassionen com són la música i el teatre, no vol encasellar-se com a actriu de musicals i ens explica altres projectes que té en ment.
- Com vas arribar al vaixell de 'Mar i Cel'?Sempre havia pensat que tenia un perfil per 'Mar i Cel' i pensava que, per què no, potser un dia sonaria la flauta. Em vaig assabentar que obrien els càstings, però abans d'enviar el currículum em va trucar el Miquel Periel. El Bozzo m'havia vist a 'Germans de Sang' i em volien al càsting.
Vaig superar la primera fase de càsting, i a la segona fase, on es treballa per quartets, em van preparar pel paper de Blanca. Finalment, sóc una de les dones cristianes, Carme, i la Reina Margarida d’Àustria. Fent de Reina gaudeixo moltíssim, són tan sols dues frases però és un personatge amb molta presència. Cal gaudir de les coses petites.
- Com estàs vivint l'experiència de participar en un muntatge com aquest?Formar part del repartiment de 'Mar i Cel' és un hiper-regal. Treballar i tenir l'experiència d'actuar en un teatre on cada dia hi ha mil persones és un gustàs! A més, la música i l'orquestració són una passada, l'Albert Guinovart va fer una feina brutal, i actuar amb una orquestra amb dotze músics és tot un luxe. Val a dir però que els actors no sentim del tot bé l'orquestra i als músics els passa el mateix amb nosaltres, el paper del director aquí és fonamental.
'Mar i Cel' té ànima, és ja un clàssic del teatre català. Ara bé, no deixa gaire espai a la creació dels actors. Alguns amics de professió se sorprenen de veure'm en un muntatge com 'Mar i Ce'l, però crec que s'ha de ser camaleònic. Amb la Paula Vives, una de les cristianes, intentem sempre buscar i treballar coses noves. El teatre està viu i sempre hi ha detallets amb què jugar. Portem més de cent funcions (en fem set a la setmana) i encara plorem la mort de la Blanca!
- Set funcions a la setmana! No és esgotador fer tantes actuacions d'un drama com 'Mar i Cel'?La meva mare em pregunta si no m'afecta. Quan acabem l'obra estic mentalment fresca, no pateixo, però físicament és cansat. Cal aprendre a equilibrar i tenir la màxima consciència del propi cos, poder transmetre patiment sense que el cos es cansi més del compte. Això ho he treballat molt amb la Teresa García, és ballarina i exploradora de tots els teixits possibles de l'ésser humà. Amb ella he estat assistent de cos a l'escola Aules de teatre musical. És una de les persones més sàvies que conec.
- Deies que cal ser camaleònica. En quines altres facetes t'agrada treballar?Em considero actriu i, alhora creadora. Quan no estic assajant, escric poesia a casa o m'embranco en nous projectes. M'agrada crear constantment, a la vida, a l'hora de cuinar, en escollir la roba de l'armari,... M'agrada jugar amb tot a la vida! Fa quatre anys que sóc vegetariana, intento consumir aliments ecològics i canviar patrons de la meva vida. No compro tot el que em donen. No m'agradaria que se m'encasellés com una actriu de musicals ni de Dagoll Dagom. Sóc actriu i també sé parlar en el llenguatge del cant.
Ara, juntament amb el director i dramaturg Xavi Martínez i el també dramaturg Pablo Rosal tenim un nou projecte en ment. Toquem bastant de peus a terra però juguem, ens atrevim a fer moltes coses!
- Què n'opines del teatre i dels musicals que s'estan fent a Barcelona?Pel que fa als musicals penso que falta qualitat. Als grans muntatges hi ha diners i s'orienten cap a un públic, però no hi ha gaire cultura artística. Si comences a parlar un altre llenguatge, la gent no ho entén. Si tot el que podem donar-li a Barcelona és 'Mar i Cel' tenim un problema. Ho coneixem i sabem que ens agradarà, no correm riscos i això m'entristeix. Crec que cal cercar un altre tipus de teatre musical.
- Cal que ens arrisquem més doncs a l'hora d'anar al teatre?Cal que la gent no tingui por, no només per anar al teatre, sinó a la vida. Ens hem de treure les veritats absolutes del cap. El teatre no pot ser com un sèrie de televisió, i poques companyies s'atreveixen a anar més enllà. Hi ha públic que només va a veure cares conegudes que surten per la tele. El teatre és el reflex de lo malalts que estem i per això ens agraden els dramons. Si s'escriu això és perquè la societat viu així, es relaciona de manera immadura, mai mirant endins d'un mateix sinó culpant a la resta d'allò que ens passa, sense responsabilitat dels propis actes. És un problema de base de la societat.
Em molesta, a més, que es consideri el teatre un pur entreteniment. La meva professió és molt més. És una manera de comunica-me amb la gent, que els espectadors reflexionin i reflexionar jo mateixa.
- Durant molts anys vas formar part del cor d'infants del Jan Toldrà al Vendrell. Ho consideres la teva primera escola de cant?El Jan Toldrà va venir al Guimerà, a l'escola, buscant canalla per una coral. De petita m'agradava molt ballar i cantar, però a casa les coses no eren fàcils i els pares no podien estar darrere meu per potenciar allò que se'm donava bé o allò que volia fer. De sobte, vaig entrar a la coral i cantant els problemes disminuïen. Tot i que sóc soprano el Jan em posava com a contralt a fer segones veus; se'm donava bé i sempre m'ha agradat molt. Allò va ser el meu despertar artístic. No saps com estimo compartir amb la gent l'art més delicat, la música!
- La teva formació teatral i musical però, s'ha gestat sobretot a l'Institut del Teatre, oi?Després del batxillerat i la selectivitat vaig estudiar un any a Eòlia. M'havien explicat que entrar a l'Institut del Teatre era molt complicat i no em vaig atrevir el primer any. Als 19 anys vaig entrar a l'Institut fent teatre musical. L'Institut és exigent, molt, i demana moltes hores i dedicació, però crec que és el que ha de ser. Penso però que no aprofiten prou les característiques i el potencial de cadascú. Com passa en altres estudis imagino, però en una carrera artística em sorprèn més.
- Com que a 'Mar i Cel' no li calen recomanacions, quines obres o companyies ens recomanes perquè tinguem en compte?Amb set funcions a la setmana ara mateix tinc poc temps per anar al teatre. Fa uns anys a més, quan estudiava, m'agradava més anar-hi. Potser perquè a la vida he canviat patrons en les meves relacions i ara em costa veure drames que jo no visc a la vida. No distingeixo teatre de vida, i veure una obra al segle XXI on encara hi ha egocentrisme i falta d'acceptació,... no em convenç.
Us recomano potser alguns dramaturgs que crec que estan fent coses molt interessants. D'una banda el Pablo Rosal que s'atreveix amb obres sense conflicte i on la bellesa atrapa el públic; és filosofia, existencialisme. I d'altra banda l'Ivan Morales o l'Albert Boronat (del Vendrell, per cert) que escriu amb un sarcasme i una poesia genials.
