Goretti Martínez
,
06/04/2017
Família

La lactància materna: fonament per a una societat millor?

Parlem amb dues assessores de lactància sobre la funció dels grups de suport a l’alletament matern, la criança dels fills i el viratge d’una societat que està perdent els vincles pel camí

Foto: 

GM
Inma Pablos i Glòria Villena
Vilafranca del Penedès acollirà els dies 21 i 22 d’abril el congrés anual de la Federació Espanyola d’Associacions i Grups Pro Lactància Materna. Aquest 2017 l’organitza el grup altpenedesenc Pit Penedès amb el lema ‘Lactància materna: trencant etiquetes’. En la presentació que ofereix el propi grup sobre el congrés s’explica que “ens movem en un món globalitzat on el consum impera i la llet materna es podria considerar un producte d’anticonsum”. Fa referència també a unes “noves tecnologies que entren a les nostres vides sense gairebé ni demanar permís”, amb els seus aspectes positius i negatius, i a una societat “que es deixa enlluernar més per com es diu una cosa que pel què es diu realment”. En aquest context es pregunten per què, tot i que sigui el més “natural, normal, saludable, ecològic i econòmic”, continua costant que la lactància es mantingui per sí mateixa.
"No mirem més enllà i criem uns nens amb poc vincle"

La Glòria Villena és mare de tres fills i assessora de lactància materna des de fa 20 anys. Ha estat implicada en la creació de grups de suport a Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes i ara dóna un cop de mà al de Vilafranca. També és llevadora. La Inma Pablos té quatre fills, va fundar amb l’Ana Morillo el grup Pit Nature i fa d’assessora des del 2006. També és pediatra. El lema del congrés de FEDALMA a Vilafranca és ‘Lactància materna: trencant etiquetes’ i això de trencar etiquetes comença per elles mateixes quan s’han de presentar per a aquesta entrevista-conversa que hem mantingut. Deixen clar que primer són mares i després assessores i recorden que en un grup de suport la relació és entre iguals.

Formen part de Pit Penedès, un grup amb punts de trobada a Vilafranca del Penedès i Santa Margarida i els Monjos que, com la resta de grups d’aquest tipus, ofereix informació i suport a totes les mares i pares que vulguin gaudir de la lactància materna. Com a grup d’ajuda mútua que són, tenen una funció complementària a la dels sistemes de salut. Per resumir i anar més al gra, si vols compartir l’experiència de l’alletament amb altres mares, resoldre dubtes o superar dificultats de qualsevol tipus, els grups de suport a la lactància materna són el que busques.

- Vosaltres no dieu que sou llevadora i pediatra als grups. Per què no es fa?
Inma: No. En realitat, allà tu hi vas amb la teva lactància i amb els teus nens sans. I tampoc sorgeixen gaire consultes més enllà de la lactància.
Glòria: Al grup de Vilafranca, per exemple, totes les dones que hi ha com a assessores no són sanitàries. Jo, quan estava a Vilanova, sí que vaig veure que una de les dones era llevadora i moltes consultes anaven adreçades a ella. En canvi, a Sant Pere de Ribes, on el grup era nou, no dèiem de què treballàvem i la dinàmica de grup era completament diferent. Sí que hi havia una persona que portava el grup. Però anàvem rotant.
Inma: Hi ha gent que ve i no sap a què ens dediquem. Funciona molt com a grup. Per exemple, amb el tema del creixement. Jo crec que responc als dubtes d’altres mares exactament igual que ho faria si no fos pediatra. Posem per cas un bebè que ha guanyat 100 grams i li posen un suplement. Sempre dic el mateix: A la meva filla, a la primera, la vaig poder posar a la motxilleta quan tenia 30 dies. Aquell dia va pesar 3 quilos 50 grams i ja tenia el pes suficient perquè la pogués posar a la motxilleta. I va néixer amb 2 quilos 600 grams. No cal ser pediatra per dir a una mare que no es preocupi, que el nadó ja guanyarà pes.
Glòria: És que la base dels grups és compartir les experiències, no anar a veure què em diu la pediatra o la llevadora.

- Que obtè una mare que arriba a un grup de suport?
Glòria: Primer de tot, persones que escolten i que no et jutgen. Si vas al pediatre o a la llevadora, d’entrada només tens 5 minuts i, si et sents qüestionada, mentiràs o diràs alguna cosa que no toca. A mi m’ha passat. Ahir la meva filla gran em preguntava temes de criança, que ho estan estudiant a l’escola, i em demanava sobre el temps que li vaig donar pit, si dormia a les nits… Li vaig explicar que quan vaig anar amb ella per primer cop al pediatre em va preguntar “Dorm tota la nit?” Jo vaig respondre “No, perquè li dono teta” I em va contestar “Doncs ja saps què has de fer: treure-li la teta a la nit”. La segona vegada que hi vam anar em va tornar a preguntar “Dorm tota la nit?” i li vaig dir “Sí, tooota la nit sencera”. Així no m’ho va tornar a preguntar.
Inma: Una cosa que és molt maca dels grups és que en treus un altre grup. Els nostres fills ja són grans però continuem com a assessores i anem veient com les mares amb fills de la mateixa edat queden per anar al parc, per fer un cafè… En treuen una amistat que perdura en el temps.
Glòria: També deuen haver-hi temes de criança. Tot i que als grups hi ha famílies molt diferents deuen trobar aspectes afins en la criança dels fills i això deu fer que els hi vingui de gust estar junts.
Inma: A més obtenen seguretat, comprensió i això que està tan de moda ara, l’apoderament. “Tu fes el que vulguis, que segur que estarà bé". I, d’altra banda, obtenen una base científica que corrobora que estan fent les coses bé. Jo sempre ho dic: “Això no ho dic jo. No és la meva opinió i prou. Hi ha totes aquestes publicacions científiques al darrere”.
Glòria: Ara aquesta base de coneixements científics està molt més assentada que quan jo vaig començar, fa 20 anys. Nosaltres no en teníem ni idea. Llavors no teníem prou coneixements per rebatre el que deia, posem per cas, “el pediatre del poble”. Necessitàvem tenir una formació darrere per poder argumentar el que fèiem.
Inma: És que en realitat, el pediatre no s’hi hauria de posar, en la lactància materna. Igual que no s’hauria de posar en la criança. Al pediatre, per què li ha d’importar on dormi el nen?
Glòria: Però si s’hi fica tothom!
Inma: En tot cas que s’hi posi, jo que sé… si li donen tot el dia menjar escombraria. El pediatre hauria de donar uns consells molt bàsics. No sé què fa que vulguin agafar coses que, a més, després sobren! És com si des de Sanitat haguessin volgut abastar una sèrie d’hàbits com la son, el menjar, etc. però després molesta perquè això carrega molt la consulta. Si ningú es posés on no el demanen… En el meu cas, em va ajudar la meva mare: “Ay, que ya ha cogido las dos tetas… ¿Y ahora qué hago?”. “Pues te la vuelves a poner en la primera”. No se li va acudir en cap moment dir-me: “Cariño, es que no tienes leche”.
Glòria: No només són els pediatres. Hi ha tot un gruix de professionals que es posen en la lactància i la criança: psicòlegs, mestres, polítics… Ni tan sols tenim una política adequada per la lactància materna! I, al final, tens la sensació que si tothom s’ha posat d’acord, ets tu qui està equivocada.
Inma: I aquest és el sentit que tenen les federacions de grups de suport. Si anem tots junts, tenim més força que si cadascú va al seu aire. Sempre té més autoritat el de l’ambulatori amb la bata que tu “tirada a terra” donant la teta.

- Per què creieu que es volen abastar aquests aspectes de la lactància i la criança en general?
Inma:
La psicòloga Rosa Jové té una teoria. Diu que estem en una societat de consum i que interessa que hi hagi persones fàcils de dominar, amb poca capacitat de decisió i que tolerin bé que els donin pel sac. Llavors, quan nosaltres frustrem voluntàriament els nostres fills des de petits, en realitat acabem donant com a resultat una societat bastant dòcil i mal·leable. Només cal veure com estem i que poquet ens indignem per les injustícies. A mi em costa pensar que hi hagi gent que s’aprofiti d’aquesta docilitat. Però llavors penso en l’educació i sembla que realment hi ha aquest esperit. Segons la força que governa, l’educació es potencia més o menys. I sobre la criança, opina tothom.
Glòria: Tothom. També hem de pensar que antropològicament i culturalment cada societat cria a la seva manera. I sembla que allà on hi ha més progrés, més indústria, més cèntims… és on més deixem de banda la criança. Els nens s’han d’espavilar sols abans, hi ha els biberons pel mig perquè la dona ha d’estar treballant… Jo crec que ens han enganyat, sobretot a les dones. Per tenir un cert nivell econòmic, sociocultural i professional, sembla que hagis d’anul·lar el teu instint maternal. I, si et dediques a la criança, se’t menysprea.
Inma: Aquestes necessitats creades… Per què treballem tots dos, en una família? No podem viure sense una sèrie de necessitats que no són reals. I pels que ningú ha vetllat mai són els nens. Però, clar, tampoc ens podem queixar! Com que estàvem tan malament… Les dones encara hem d’estar contentes perquè podem votar i tenim uns sous bastant equiparables. Però a costa de què? És “pan para hoy y hambre para mañana”. No mirem més enllà i criem uns nens amb poc vincle. I, si tens poc vincle, jo què vols que et digui… Si has tingut poc “apego”, a tu et serà difícil tenir “apego” per altres persones. Jo no sé si la societat que tenim ara és el resultat de que fa quaranta anys es va començar a ficar la mà en la criança. I de que en fa setanta la dona es va introduir al món laboral.

- Però, aquestes funcions que ens són pròpies per naturalesa, pot ser que ja no les sapiguem fer? O que ens les vulguem treure de sobre?
Inma:
Mira les escoles. Volem que als nostres fills els eduquin a les escoles i ho hem de fer nosaltres a casa. És que no tolerem la vida! Ho medicalitzem tot perquè no volem tolerar res. I això ens ha portat molts problemes amb el part, per exemple. Les coses han de passar. Si el nen té mocs, té mocs. Si té diarrea, ja li marxarà.
Glòria: Estem acostumats a tenir solucions per tot però, a vegades, les coses han de passar.
Inma: La solució és la vida! Tot ho volem quadriculat perquè ens dóna seguretat. Però és que la vida no funciona així.

- La perpetuïtat de les coses mal fetes fa molta por. Creieu que estem empitjorant, com a societat?
Inma:
Ara hi ha més experiències de democràcia participativa i s’estan fent polítiques d’acord amb factors socials però cal que la societat es mogui. Hi ha hagut moviments que han prosperat en temes en els quals s’havia tocat fons, com en el cas de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Si el moviment és molt unitari, crec que sí que s’aconsegueixen coses.

- Primer està el que fem cadascú a casa nostra.
Inma:
Aquí és on pots actuar, a casa amb els teus fills. Bé, fins que arriben a l’adolescència! “No, cariño, tú te depilas porque te dicen que eso es lo que hay que hacer. No porque te guste.”
Glòria: (riu) Ja hi has arribat??
Inma: Llavors te n’adones que tenen zero llibertat per molt que tu hagis intentat que la tinguin durant catorze anys. Tenen zero llibertat i, a sobre, estan contents.
Glòria: Però això, amb la teta, ho millorarem! (riu) Amb mares que estiguin amb els seus fills i que tinguin molt “apego”. Em temo que es continuaran comprant samarretes ajustadetes quan arribin a l’adolescència! (riuen)
Inma: Mira, la lactància és molt anti consum. Necessita tan poqueta cosa… I tot aquell mercat que hi ha al voltant del naixement d’un fill queda molt reduït. Tot i així hi ha molta necessitat creada. Amb el segon fill veus claríssim tot el que vas comprar i que no necessitaves per res.

- Parleu del vincle, de l”apego”. Què hi guanyem amb el vincle que proporciona la lactància materna? Tant la mare com el nadó.
Inma: Viure el dia a dia de forma plena.
Glòria: Tu tens el teu nadó al pit, l’estàs agafant, te’l mires, l’olores, s’adorm. Qui diu que l’has de deixar en un llitet només perquè s’ha adormit? No et ve de gust tenir-lo a sobre? Això sense comptar totes les endorfines que s’alliberen només perquè esteu junts. I si tu ho sents, ell o ella també ho sent.
Inma: És pura felicitat. Només cal veure les cares de les mares.
Glòria: I quan són grans! El contacte és molt important. Ens fa veure les coses d’un altre color.
Inma: Sí, quan són grans, si hi ha hagut un conflicte pel motiu que sigui, amb una abraçada tots tornem al nostre lloc.
Glòria: Clar, els meus fills s’empipen igual que qualsevol altre. I ens discutim, de vegades. Però quan la ràbia passa, ells mateixos em busquen i ens fem una abraçada. És molt diferent al que em passava a mi quan m’enfadava amb ma mare, que estàvem una setmana sense parlar-nos.

- I què passa amb les inseguretats que tenim totes amb el primer fill? No només amb la lactància, també amb els primers aliments, amb les primeres passes…
Inma:
És molt difícil de combatre. Als pediatres ens costa, imagina’t a les mares. Pensa que la llet de fórmula s’ha de pautar perquè si no els nens es posarien malalts. I, com que es pauta la llet de fórmula, resulta que el pit també! Això no ens ho hem pogut treure de sobre encara! Encara arrosseguem el pit cada tres hores!
Glòria: Als professionals ens costa molt perquè hi ha moltes persones a les que atenem que sembla que necessitin que els hi diguis tu el que han de fer. En el cas de les llevadores, nosaltres podem aportar informació sobre el part medicalitzat i el part natural. Però no podem dir a una dona que pareixi així o aixà. Això ho ha de decidir ella. La gent està acostumada a que hi hagi algú que decideixi per ella.
Inma: I aquest és el gran canvi sanitari que hem d’afrontar. Però per fer-lo possible necessitem aportar molta informació sense posicionar-nos. Per això funcionen tan bé els grups de suport. Perquè allà tens la teva experiència però vas recopilant també les dels altres.

- Parleu-me del congrés. Comunicació, trencar etiquetes… Per què heu decidit centrar-vos en aquests conceptes?
Inma:
Volíem fer alguna cosa diferent al que s’estava fent. Útimament jo tinc la sensació que s’està medicalitzant també la lactància materna. Aquí a la comarca ens hem mantingut però fora sembla que tot siguin mastitis i tels.
Glòria: Ja sé per on vas… Mastitis, doncs a prendre probiòtics, que valen calers. Tel (“frenillo”), doncs a pagar a algú que talli el tel al nadó. S’ha aprofitat tot el que se sap de la lactància per a treure’n rendiment.
Inma: Fins fa uns vuit anys, una de les teories que estaven més arrelades quan hi havia dificultats en l’alletament era la de la Laura Gutman. Resumit seria que tal com se sent la mare, així va la lactància. Ara ha canviat. “No és que estigui a casa més sola que la una, deu tenir una mastitis”. Però nosaltres, a la comarca, ens hem quedat al bàndol emocional perquè realment la lactància és súper emocional. És dir-li a la mare que estem al seu costat si necessita res, que la podem acompanyar, que segur que pot. Ens ha continuat funcionant el suport emocional, que de fet és el que oferim al grup. Ara en parlàvem. Hi ha empreses que volen fer servir els grups de suport a la lactància materna de trampolí publicitari. I no podem caure en aquest parany. Som un món molt sucós per treure’n profit. Per això al congrés volem parlar de comunicar, comunicar, comunicar…

- Em poseu algun exemple?
Inma:
Una de les taules anirà sobre el programa del pacient expert. Són grups d’ajuda mútua entre iguals: diabètics, hipertensos, el que vulguis… Des del Departament de Salut implanten el programa quan detecten que hi ha la necessitat, s’ofereix formació a la persona que pot fer de “pacient expert” i es constitueix el grup. Això fa molta ràbia perquè els grups de lactància hauríem de ser-hi, aquí. Nosaltres ens formem cadascuna al nostre aire, ens ho paguem nosaltres.
Glòria: I una altra cosa. Jo m’hi he trobat. Primer, en lactància materna, gairebé mai ve ningú a assessorar. I, després, si una assessora s’adreça als professionals, a vegades se senten com si envaïssin el seu territori, potser per la inseguretat de si el que estan explicant en el seu dia a dia és correcte o no.

Acabem la conversa parlant de la feinada que suposa organitzar un congrés com el que es farà a Vilafranca, però tant la Inma com la Glòria estan segures que serà una oportunitat per posar en comú experiències i coneixements que seran preuats i ajudaran a continuar pel bon camí. No hem parlat molt de lactància però sí d’una societat que sembla que estigui perdent els vincles pel camí. Per què i a costa de què? L’alletament matern no és una solució als problemes de la societat, és clar, però podria ser que viure’l naturalment ens ajudés a criar persones més segures i amb més possibilitats d’estimar sense artificis? Fins a quin punt actuem perquè volem, per exemple quan preferim deixar el nostre nadó al llit enlloc de quedar-nos (una estona) contemplant-lo?

Més informació: 

També et pot interessar