Goretti Martínez
,
31/03/2016
Llibres

Pere Martí: “Les institucions han de creure en la literatura infantil i juvenil catalana i promoure-la fora”

Conversem amb l’autor vilafranquí sobre la seva obra de base realista i la salut de la literatura per a infants i joves en general

Foto: 

Goretti Martínez
L'escriptor al seu estudi
El Pere Martí i Bertran (Sant Quirze de Besora, 1952) té l’agenda força ocupada, malgrat haver-se jubilat de la seva feina de professor d’institut fa un parell d’anys. Justament són dos anys en què la seva obra s’està ampliant a un ritme vertiginós. La col·lecció d’àlbums per a primers lectors ‘Rodolins, rodolins’ (Barcanova) està sent un èxit. Acaba de publicar les ‘Vacances al poble dels avis’ (Baula) il·lustrades per Anna Mongay i l’adaptació de les ‘Faules del llibre de les bèsties’ (Barcanova) de Ramon Llull. I continua investigant com a autor d’endevinalles i microliteratura amb obres com la relativament recent ‘Endevinalles per a tothom’ (Baula). Parlem a l’estudi on sol treballar, a dalt de tot de la seva casa de Vilafranca. Més d’una hora de conversa que es podria haver allargat in eternum perquè sempre és un plaer parlar amb algú que s’estima tant la seva feina.
"Les històries realistes fan que els nens s'hi sentin identificats: també els podria passar a ells"

- Per què t’agrada la literatura infantil i juvenil?
Jo m’he especialitzat molt en literatura infantil i juvenil suposo perquè en bona part de la vida m’he dedicat a l’ensenyament. Si no m’hi hagués dedicat, a l’ensenyament, no sé si m’hauria atret tant. El fet de dedicar-me a l’ensenyament va fer que llegís molts llibres de literatura infantil i juvenil, que en comencés a fer crítica per diaris i revistes molt diversos. Ja deu fer vint anys... Els meus fills volien tenir animals i, finalment, uns amics ens van regalar un gat. I quan van tenir el gat, els nens em van començar a insistir que els havia d’escriure sobre ell. Em deien: “Papa, ens han passat moltes coses amb el gat, ens ho has d’escriure!”. Tant m’ho van demanar que a l’estiu els hi vaig escriure ‘Les aventures d’en Griset’ (així era com es deia el gat). I m’ho vaig passar tan bé, escrivint aquelles aventures que en teoria només les escrivia pels meus fills i les llegíem al vespre... que vaig dir, "Ostres! T’hi dedicaràs més, a escriure". A més a més, ‘Les aventures d’en Griset’, que les vaig passar a net, que les vaig reelaborar molt, les va publicar de seguida una editorial (Alfaguara) i tot plegat em va engrescar a escriure literatura infantil i juvenil. Si no arriba a ser per això, no ho hauria fet. I al llarg d’aquests vint anys he publicat una vintena de títols. Per tant, a més de ser crític de literatura infantil i juvenil, també m’he convertit en escriptor de literatura infantil i juvenil.

- D’aquests vint títols, n’hi ha algun que sigui més especial?

Moltes vegades, quan vaig a les escoles – i vaig a moltes, entre 30 i 40, on llegeixen llibres meus cada curs – els nens em pregunten: “Quin és el llibre teu que t’agrada més?”. I jo sempre els hi dic que han de ser els lectors els qui ho han de dir. Els hi proposo que si els agradat, busquin algun títol més meu a la biblioteca i siguin ells mateixos els qui triïn el llibre que més els agrada d’en Pere Martí. Perquè, jo els hi dic, si un llibre a mi no m’agrada molt, molt, molt, no el porto a una editorial. Penso “Si no t’acaba de convèncer a tu, com vols que els agradi als nens?”. Ara, components una mica especials... Al del Griset hi surten els nostres fills, hi surt el nostre gat, és el meu primer llibre... Té uns elements sentimentals molt forts. Però és que molts altres! N’hi ha un que es diu ‘L’avi ocellaire’, que està dedicat al meu avi i al meu oncle. A casa érem ocellaires de tota la vida. Quan jo era petit, a casa teníem com 40 ocells: caderneres, verdums, pinsans, passerells... I a mi m’encantava ajudar el meu avi a posar-los-hi menjar i beure. N’hi ha un altre, de llibre, que es diu ‘Les tortugues de l’àvia’. La meva àvia tenia dues tortugues al jardí, per tant està inspirat en això. ‘La tortuga d’en Hans’, que és un dels llibres que més ha funcionat (més de 20.000 exemplars en català escampats arreu, hi ha traducció al castellà, està adaptat al Braille...), també és molt especial. Està dedicat a tots els nens i les nenes de Bühl, la ciutat alemanya que està agermanada amb Vilafranca del Penedès, perquè quan els nanos meus eren més petits hi anàvem en intercanvis, a aquesta ciutat. No sé... ‘Els tresors del bosc’, per exemple, és la història d’un nen, el Robert, que per primera vegada va a buscar bolets amb el seu avi. Als meus fills els encantava anar a buscar bolets amb l’avi! Vull dir que tots tenen un component poc o molt personal perquè la meva literatura és de base molt realista i està inspirada en fets reals, la majoria.

- I també hi ha sempre els animals i la natura...
Sí, hi ha elements que es repeteixen molt. Els animals són molt presents (‘La nena que va pintar els cargols’, ‘En Quim i el grill’, ‘En Roger i el xoriguer’...) Els animals hi són molt presents per dues o tres raons: una perquè als nens els agraden molt els animals i de seguida se’ls senten seus, però també perquè jo de petit vivia a una casa de pagès enganxada al poble i, d’animals en teníem moltíssims. La meva àvia tenia gallines, conills, oques, hi havia anys que teníem cabres... De gossos en teníem quatre o cinc, de gats també. Ja et dic, jo sempre havia estat en contacte amb animals i això suposo que també influencia. La natura també és present perquè penso que és important que conscienciem els nens en la idea que la natura s’ha de respectar, que els animals han d’estar en llibertat, fora que no siguin animals domèstics i, si ho són, s’han de tractar molt bé. Potser el tercer element que alguns crítics me’n van fer adonar és la presència dels avis. Els avis són molt presents a la meva obra. Molt sovint hi apareixen els avis i sempre amb un paper important. Jo penso que els avis sempre han tingut un paper molt important pel que fa a la transmissió generacional de tot el que és cultura popular, tradicions i, no cal dir-ho, d’aquesta llengua tan rica que solen tenir els avis. I això m’agrada destacar-ho.

- Com escrius?
Cada autor és un món. Jo sóc més aviat ocell diürn i necessito molta tranquil·litat, aquí a l’estudi o, a l’estiu, a la casa dels avis. Les idees... Com que faig literatura realista les agafo de la vida quotidiana, de fets tan quotidians que la canalla se sent molt identificada perquè ells també en podrien ser els protagonistes o els hi podria haver passat. Tot i que als nens els hi agradi molt la literatura fantàstica, també va bé que llegeixen literatura diferent. I en això m’han donat la raó uns quants pares i mestres. Perquè si només s’acostumen a llegir històries fantàstiques, sempre amb dracs i mags, tenen només una visió parcial del que és la literatura i la realitat, en general. La literatura de base realista penso que també és important que hi entri. Potser ells, d’entrada, no ho triaran. A la llibreria triaran els de moda, els Geronimo Stilton, etc. Però, un cop llegeixen llibres com els meus, perquè l’escola els recomana o els pares els hi han regalat, jo veig que també els hi agrada molt. En aquest sentit estic content de com estan funcionant els meus llibres. D’altra banda, el fet d’escriure de temes tan reals m’obliga a documentar-me molt bé i demanar informació a alguns especialistes. No puc escriure sobre tortugues sense haver-me informat abans. I, en alguna ocasió, sort que he demanat l’opinió a un expert! El conte ‘En Roger i el xoriguer’ l’havia titulat ‘En Roger i l’esparver’. Estava convençudíssim que l’ocell que descrivia era un esparver perquè l’havia vist, l’havia tocat... però l’Humbert Salvadó (biòleg i ornitòleg vilafranquí) em va corregir. Sort! Després hi ha el procés d’escriure i, en general, un cop tinc la idea, tendeixo a anar bastant ràpid. El que sí m’agrada és deixar reposar el text un temps, durant tres o quatre mesos. Si deixes passar el temps t’adones de detalls que al moment que estàs escrivint et passen per alt. Per exemple que en un capítol hi hagi deu o dotze paraules que puguin fer entrebancar el lector. Ja m’agrada posar-ne un parell que hagin de buscar o preguntar als pares, però més no, que deixaran el llibre. Un cop trobo que el text és rodó, miro de trobar l’editorial o la col·lecció on pugui encaixar millor per presentar-lo. En aquest aspecte, per sort o per desgràcia, no he hagut de viure de la literatura. He viscut de ser professor, que també m’ha agradat molt sempre. Per tant, no he tingut urgència per publicar. Quan el text està ja a mans de l’editorial, ells et poden fer suggeriments que pots acceptar o no. Sovint són aportacions interessants. I, llavors hi ha el moment de triar il·lustrador: en alguns casos ve donat per l’editorial, que té un catàleg propi, i en altres casos els he pogut triar jo (Lluís Masachs, Anna Mongay, Mercè Galí, Núria Feijoó, etc.)

- Això que fas tu, de fer literatura per un ventall tan ampli d’edats, és habitual?
Dins dels que som autors de literatura infantil i juvenil, la gent se sol especialitzar més. Això és un fet. Hi ha autors que tenen més tendència a escriure per joves, altres per primers lectors i alguns, com jo, que tenim franges d’edat molt variades. No crec que siguem majoria. Jo em trobo bé en totes les franges. Tinc molt en compte l’edat pel tema del vocabulari i crec que m’ajuda molt el fet d’anar a moltes escoles. Hi vaig amb nanos d’edats molt diferents. Al principi, com que jo estava acostumat com a professor als nois i noies d’institut, quan anava a presentar algun llibre davant de nens de 6, 7, 8 anys, em sobtava. Em deien “Com t’ho fas per fer una lletra tan maca?” o “Com pots fer tots aquests llibres iguals?!” perquè ningú els hi havia explicat com es fan els llibres o què és una impremta. Fas una mica el paper de mestre i els hi expliques una mica tot el procés. I també m’agrada. Ara estic amb la col·lecció ‘Rodolins, rodolins’, per a primers lectors, i per tant petits encara no havia fet res. La veritat és que estic molt content de com està sortint, l’editorial també diu que les escoles reben els volums molt bé i les llibreries també. N'havíem de fer quatre de prova i ara ja he signat el contracte per quatre més. Si tot va bé, en seran dotze, cadascun amb un il·lustrador diferent.

- Com està valorat econòmicament un conte infantil?
Viure de la literatura infantil i juvenil és molt difícil. Potser un dels pocs que pot viure de la seva obra deu ser el Jordi Sierra Fabra, perquè publica molt i té sortida al mercat en castellà. Home... La majoria d’editorials paguen un avançament sobre drets d’autor, entre 600 i 1.200 euros. Si el llibre funciona i l’editorial té una bona xarxa de distribució, aquests diners es recuperen de seguida i comences a cobrar. Però si no funciona és probable que no cobris res més que l’avançament. La xarxa de distribució és un dels grans problemes de la literatura catalana. No hi ha una xarxa ferma i estesa que abraci tots els territoris de llengua catalana i això fa que els llibres no acabin d’arribar als seus destinataris. I pel que fa a les editorials petites, no se n’acaben de sortir, perquè tenen dificultats de distribució i per arribar a les escoles.

- Com creus que està de salut la literatura infantil i juvenil catalana?
Jo diria que és bona. Molt bona. Dues o tres raons. Tenim un planter descriptors molt potent, molt bo i molt preparat. En part, penso que passa com en altres disciplines (com els actors de teatre o els esportistes), que en aquest país hi ha una societat civil mobilitzada de base: grups de teatre amateur, gent que practica esport els caps de setmana... En el món de la literatura és el mateix. Als nens i joves, ja des de petits els acostumen a les escoles i instituts a escriure per Sant Jordi o per concursos literaris. Això genera un bon planter i per això jo crec que tenim bons escriptors per totes les franges d’edat. A part, és de la literatura que més es ven. Per què? Perquè malgrat les crisis, els pares segueixen comprant literatura pels seus nens. Estan convençuts que és important que llegeixin, que tinguin llibres. Això es manté així afortunadament. Algunes editorials t’ho diuen, que aguanten gràcies a la literatura infantil i juvenil, tot i que hagin baixat les vendes. D’altra banda, els escriptors que ens hi dediquem som molt vocacionals, la majoria. Ho tenim clar, ens agrada anar a les escoles i ens hi dediquem amb il·lusió. També val la pena recordar que hi ha molts premis de literatura infantil i juvenil i, per tant, molta gent que s’hi presenta. Potser la mancança més important, i espero que algun dia s’hi posi remei, és que institucions com l’Institut Ramon Llull, la Institució de les Lletres Catalanes o el Pen Club internacional, creguin realment en la literatura infantil i juvenil catalana i siguin capaces de promocionar-la fora. I també que els editors que són capaços de comprar molta literatura forana (se’n tradueix molta, al català) es comprometin a vendre la nostra literatura fora. Tindríem una projecció exterior important. S’estan fent actes de projecció de la literatura catalana d’adults importants, sobretot des que va ser la convidada a Frankfurt. Ho hem vist amb el Jaume Cabré, l’Albert Sánchez Piñol, la Maria Barbal... però en el camp de la literatura infantil i juvenil no ens n’acabem de sortir.

- Voluntat política...
Sí, voluntat política de les institucions. Dir, per exemple, que de cada deu autors que promocionem fora, de teatre, poesia, cinema, etc. un o dos poden ser de literatura infantil. Hauria de ser així perquè les vendes representen més del 25%. Però, per ara, això no acaba de rutllar.

Més informació: 

També et pot interessar

Comentaris

imatge de Nur

comparteixo moltes de les coses que diu el Sr. Martí. Jo sóc un intent d'escriptora ebrenca. Escric sobre temes també realistes basats en un treball de camp a priori d'escriure'ls. Vull promocionar les Terres de l'Ebre mitjançant històries que expliquen les tradicions de cada poble. Una parella de nens de 10 anys que sempre van en bici amunt i avall són els protagonistes, inspirats en els meus bessons. Sóc del parer que per a que una terra seguixque viva s'ha de promocionar i cuidar. Els meus contes són intergeneracionals però dirigits al pic entre 7 i 11 anys perquè ja poden valorar el que tenen i estimar-ho. M'agradaria molt posar-me en contacte en vostè. Gràcies per les seues opinions plasmades a l'entrevista, en comparteixo força.